Preveure el futur a partir d’una anàlisi extraordinàriament lúcida del passat i del present només és a l’abast de pocs privilegiats. Fa més de vuitanta anys, a «La conquête de l’ubiquité», l’assagista i poeta Paul Valéry deia això:
«Talment com l’aigua i el gas vénen a casa nostra des de lluny per respondre a les nostres necessitats mitjançant un esforç quasi nul, així també ens abastirem d’imatges visuals o auditives que sorgiran i s’esvairan al menor gest, quasi a un senyal.»
Doncs sí. Al final, però, aquest abastiment que Valéry veia tan clar, s’ha transformat en dictadura de la imatge. Imatge que ha substituït el llenguatge com a recurs per a configurar la realitat. Imatges fugisseres, efímeres i consumibles (el narcisisme, ja se sap). La realitat, doncs, és allò que apareix a través d’una pantalla.
I l’escola? Ai, l’escola. El que hauria de funcionar com a contrapès (contrapès quixotesc i utòpic, però apassionant de totes maneres) no fa altra cosa que provar d’adaptar-se estúpidament a la societat de la informació. La introducció d’ordinadors a l’aula és molt més que una mesura que suposadament ha d’ajudar alguns polítics a fer-se els progressistes: és una declaració de principis. És assumir que la imatge ha derrotat el text; que la pantalla ha vençut el paper. L’eficàcia i l’ajut que determinats suports audiovisuals poden aportar són incontestables, però aquesta no és la qüestió. El canvi imposa noves maneres de pensar o, més aviat, de no pensar. Perquè per pensar cal temps, silenci, pausa. Tres elements quasi prohibits si el que predomina és la imatge i no la paraula.
Se sap que la colonització dels pobles ha estat completada quan els colonitzats no són conscients de ser-ho. Doncs igual.
.jpg)
25 comentaris:
Lamento dir que he esdevingut un addicte a Tumbler i la seva corrua d'imatges. No n'extrec cap discurs, però no puc escapar-ne.
Però no creus que això afecta els mateixos individus que abans tampoc dedicaven temps a cap mena de reflexió? Si s'està acostumat a llegir, a reflexionar, al silenci auditiu i visual, les noves tecnologies no vindran a esclavitzar-te.
Sí que potser és un problema a l'escoles perquè estem posant un filtre entre l'alumne i la informació i això afecta l'aprenentatge. Però això bé d'antic. Els canvis de suports i la manera com els continguts estan exposats en aquests suports han anat canviant amb el temps. I des de l'eclosió de la televisió, la imatge forma part de la distorsió.
Desconec què és això del Tumbler, Allau. Ho he buscat i no n’he trobat cap referència. Pel que en dius, deuen ser tota una sèrie de fotografies penjades en un web. En tot cas, no crec que el teu discurs es vegi afectat per aquesta addicció sobtada.
I les noves generacions, Enric? Si ningú no els ensenya que la paraula és el que ens configura com el que som, què faran? I d’acord que de canvis de suport n’hi ha hagut en el passat, però cap no es basava en la substitució de la paraula. Sense paraula no hi ha pensament.
Bon dia, David, estic d’acord amb tu encara que amb un matís.
El problema no és una cultura de les imatges sinó de les imatges banals que estimulen la superficialitat –amb una intenció darrera d’aquesta conducta.
El nostre estimat Rembrandt, Klee, Miró, Tarkovski, Tarr... tots ells treballen en imatges però estimulen la reflexió de qui els contempla. El poder de la imatge com a focus de banalitat o per contra de introspecció espiritual és tan gran que explica l’iconoclàstia de certes cultures.
Tema apassionant, com és habitual al teu blog.
Salut!
David: durant molts anys de la meva vida vaig dedicar-me a dibuixar, però mai no vaig deixar d'escriure. Finalment ha vençut l'escriptura. Crec que la paraula és un gran repte, als nostres temps. Però precisament el repte -allò no fàcil- és el que m'atrau.
David, sí, tens raó, així ho apuntava jo al meu comentari. Però no em sembla especialment greu. La vida és plena de miratges que entabanen el criteri de la gent. El que és veritablement important és que els professors, escriptors, artistes, intel·lectuals, científics, siguem capaços de fer veure que hi ha més camins. Si aprenen a comparar, tindran esperit crític, i si no... doncs com sempre. Crec que seria ingenu per part nostra pensar que podem fer una societat 100 per cent crítica i raonable. Cal fer l'esforç, sí; però sempre hi haurà un resultat que no podrem controlar i que sempre serà decebedor.
Perdona, ho havia escrit malament:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Tumblr
Però sí, és una plataforma de microblogging molt centrada en les imatges.
No crec que les noves tecnologies siguen nocives sinó l'ús que en fem i que ensenyem (a fills i alumnes) a fer. I com que és un camí cap endavant, irreversible, hem de comptar amb ell i intentar pensar i ensenyar a pensar amb aquests mitjans. Abans, quan només hi havia la paraula, també hi havia gent que no dedicava temps a la reflexió, al pensament crític, això no és nou.
A veure si explicant-me malament, em mig enteneu. Estic d'acord amb l'Enric H. March. Desconec el grau d'esclavatge a que ens poden portar les noves tecnologies. Si sé que ens prenen hores de lectura tradicional (i de més coses), però també que ens en donen de lectura reflexiva, per entendren's. I, atenció, d'escriptura, que ens permet, no només el diàleg i la reflexió interior, sinó també l'exterior, el trànsit, la comunicació d'aquests diàlegs i reflexions amb l'altre.
Hi ha una cosa, però, que no acabo d'entendre Enric; això que potser és un problema a l'escoles perquè estem posant un filtre entre l'alumne i la informació. A què et refereixes per filtre? Ara mateix no sóc conscient de rebre cap informació sense filtre, sigui un filtre físic (diaris, ràdio, tele,...), sigui intel·lectual (els filtres que un es fa (o se li fan...) per interpretar aquesta informació, o bé sigui per transmisió oral i per tant, més o menys, preinterpretada, és a dir filtrada, oi?
I David, t'amoïnen les noves generacions, però les velles, sense aquest esclavatge (aquí sí) de la imatge, tampoc ens hi hem lluït gaire. Torno a estar d'acord amb l'Enric. Ara bé, em pregunto com proposes transmetre el valor de la paraula, o millor encara; com el transmets (als teus alumnes) aquest valor? Perquè també estic d'acord amb tu, eh!
Amb mi, ja us ho explicaré...
Lior, amb "filtre" no he estat encertat. Els filtres que tu enumeres són certs, i amb aquests ja hi comptem: són inevitables en tota transmissió de coneixement d'una persona a una altra.
Pensava en l'ús d'ordinadors a les aules. Més que filtre, hauria d'haver dit destorb. Podem proposar l'anàlisi d'un text, d'una imatge, d'una pel·lícula... però fins ara això s'ha fet proporcionant directament el material: el llibre, la imatge, la pel·lícula... Si els alumnes han de fer servir l'ordinador com a suport d'aquest material no estan pel que han d'estar: els hem posat una joguina a les mans, un destorb que no permet concentrar-se; per l'aparell en si, i perquè estan connectats a Internet!
No parlo per parlar. La meva filla m'ho explica: a l'aula tots els alumnes van remenant pel Facebook durant la classe!
La veritat es que els nens no llegeixen, prefereixen veure una pel·lícula. No sé com es soluciona això però es molt greu. S'han tornat vagos. Tot i amb això han esdevingut hàbils amb l'informàtica i son ràpids a l'hora de calcular. Però no llegeixen. Es un fet.
Tens tota la raó, Missatger. El matís que aportes és fonamental. Jo em referia a la sobreexposició constant d’imatges banals i sense contextualitzar a què estem sotmesos. Tot i així (per bé que he de pensar i he de llegir molt més sobre aquest tema) tinc la sensació que la imatge és essencialment simplificadora. És clar que cites uns mestres absoluts del que significa reflexionar a través de la imatge i aleshores ja no sé què dir... Salut i moltes gràcies pel teu comentari.
És un repte apassionant i complicat, Teresa, però no per això l’hem de deixar de banda. Cal tornar a situar el llenguatge al centre de qualsevol intent d’aproximar-nos a la realitat.
Del teu comentari, Enric, entenc que defenses l’existència d’una certa elit. I hi estic d’acord. Però jo no entenc la idea d’elit si no és per posar-la al servei de la comunitat. És clar que és ingenu creure que algun dia aconseguirem una societat que sàpiga –tota- destriar el gra de la palla, però la situació actual fa que molts d’aquests que cites (professors, escriptors, artistes, intel•lectuals, científics...) s’acomodin a l’estat de les coses i que manifestin una connivència vergonyosa amb el poder polític i econòmic. Si hi ha miratges que entabanen el criteri de la gent (de vegades m’incloc en aquesta gent), s’han de denunciar com sigui.
Ara n’he pogut veure uns quantes d’aquestes imatges. Gràcies, Allau.
El que em molesta, Novesflors, és aquesta irreversibilitat que esmentes. No hi ha cap debat seriós sobre si ens interessa tirar per aquest camí. Ens el marquen i apa. Aquests mitjans idiotitzen. I tens tota la raó que mai les coses han estat gaire bé per a la reflexió i el pensament crític. Però les condicions per a reflexionar i aconseguir un pensament crític eren més fàcils d’aconseguir (em sembla).
Doncs Lior, precisament com que m’adono que cada cop és més complicat que els alumnes entenguin aquest valor a què em referia de la paraula, trobo que hi ha alguna cosa que falla. Vull dir que, un cop introduït l’ordinador a l’aula (que, no ens enganyem, la majoria d’alumnes veuen com a un element de diversió), es fa molt més difícil d’aconseguir que aguantin una explicació oral d’una certa durada. La immediatesa a què els ha acostumat la proliferació d’imatges a la televisió i als jocs de consola, per exemple, ha reduït molt la capacitat de concentració i d’esforç d’aquestes alumnes. És clar que ja s’ha encarregat el sistema d’abaixar tant els nivells que qualsevol es pugui treure l’ESO i el Batxillerat sense fer gaire esforços. Això no vol dir que no hi hagi alumnes excel·lents amb moltes ganes d’aprendre i que són precisament els primers en rebutjar l’ús de l’ordinador dins la classe.
La teva filla no t’enganya pas, Enric: en molts casos és ben bé així.
N’hi ha que llegeixen, Aris, però són pocs. És cert, però, que, de lectors, en aquest país, mai n’han sobrat. La sobreexposició a imatges resta capacitat de concentració i per llegir cal estar concentrat.
David, més que l'elit, defenso l'excel·lència. Gaudeixo davant la gent que té no només coneixement, sinó aquesta capacitat immensa de trametre'l.
En tot cas, l'elit, com bé dius, ha d'estar al servei de la comunitat. Quan et vens, prostitueixes tot el teu saber.
Sí, sí, David, però no em fugis d'estudi (ja veig que l'urdi també et dispersa...). Jo el que vull saber és com, si és que es pot, s'ensenya/desperta el gust per la lectura, la paraula, la reflexió, l'introspecció, etc. en una aula. Perquè és aquest el gran repte, molt més que els coneixements pròpiament. Ho saps? Se sap? Perquè, si no en coneixem el com, ja podem anar gemegant. És clar que també falta saber amb més precisió, el perquè del panorama actual, i no crec que en tinguin la culpa els ordinadors sols; un bon diagnòstic per un bon tractament. I no parlo de fer èlits (jo diria que es fan soles si l'entorn n'és propici), ni intel·lectuals de la talla d'un Mira, sinó persones sanes i pensants i no màquines de consumir.
Gràcies Enric, jo sé d'una adolescent a qui els llibres l'hi fa el mateix efecte que un crucifix d'alls a Dracula. I atenció, en un entorn lector!! Potser una teràpia amb electroxoc...
Eros és l'escriptura - Antoni Gómez
... Jo també estic intrigada per aquest "com", i amb això no vull dir que sigui tot feina única i exclussivament dels docents, ni molt menys...
Estem d’acord, Enric: saber transmetre el coneixement és la clau de tot plegat. I, per molt que la paraula elit, avui en dia, estigui plena de connotacions pejoratives, és necessari que n’hi hagi, això sí, tan lluny de qualsevol torre d’ivori com del poder.
Si tingués la fórmula màgica, Lior, et ben asseguro que l’hauria compartit ja fa temps. Jo l’únic que pretenc és que els meus alumnes sàpiguen més que jo i per aconseguir aquest objectiu cal evitar el cinisme, tan comú en la meva professió. Els alumnes han de notar que allò que explico m’apassiona (molt sovint, fins i tot és cert, que m’apassiona) perquè sense passió no hi pot haver transmissió. Ara: funciona? Doncs t’he de dir que recordo més nos que sís, però tinc la consciència molt tranquil·la perquè els nos no han estat per manca de dedicació meva. A més, cada sí (i n’hi ha més dels que sembla) és una satisfacció enorme.
Cal que els mestres ens encarreguem de qüestionar i deixar en evidència (és fàcil i poca gent més ho farà) tot allò que els alumnes perceben com a natural perquè és el que els arriba des de tot arreu. Se’ls ha de parlar clar: ells són els únics que poden superar l’estat d’amnèsia planificada a què se’ls vol sotmetre. No sé si t’he contestat, Lior. Si vols més aclariments, m’ho dius.
Per cert, el llibre que enllaces de l’Antoni Gómez fa una pinta excel·lent. Moltes gràcies! Ja sé compraré quan pugui escapar-me a Barcelona.
Els mestres tenim una gran responsabilitat, Ariadna. Que res no ajuda a què puguem fer la nostra tasca com caldria no vol dir que tinguem cap excusa per abaixar la guàrdia i dedicar-nos a parar la mà al final del mes. El com l’he intentat explicar a en Lior. No hi ha cap secret. Al final, tot es redueix a entrar en una classe i explicar allò que saps que els alumnes poden entendre.
David,
Després de llegir-te dos cops i revisar també els interessants comentaris dels teus lectors, he anat a parar a mi mateixa, a quan em compraven algun llibre o conte que era més important per les il·lustracions que pel text, molt simple. A força de créixer les il·lustracions em varen anar fent nosa. Volia text i text. Rn la meva llunyana infantesa, les imatges venien del cinema, tot un altra llenguatge i que, segons com, també tenia text perquè, tornem'hi, a força de créixer exigia un guió ben escrit, uns diàlegs intel·ligents.
Em pregunto si he pogut aportar alguna cosa atès que els professors actuals heu de lluitar contra la imatge com si fos un gegant que impideix gaudir d'altres plaers com és ara llegir.
Una abraçada!
M'ho temia; no hi han fòrmules màgiques...
Entenc que la (teva) fórmula és educar ensenyant. Doncs hi ha una quantitat d'ensenyants no educadors, tot i que a voltes si adoctrinadors, que fa feredat. No oblidaré en la vida, entre d'altres, el client d'un restaurant que va haver de cridar l'atenció a uns mestres de l'escola (entre els quals, un que anys més tard esdevindria, diguem-ho així per no emmerdar-me, membre d'una cambra que no era la de dormir), perque se'n fotien (l'imitaven) d'un company tartamut del client!!
Au, porta'ls-hi el teu fill...
Em temo que els del teu ram professional sou tant víctimes de tot plegat com la resta de la humanitat, i per tant, part de la solució, però també part del problema... En qualsevol cas, conec poca gent a qui no l'hagi marcat vivament algun mestre de l'escola o professor de l'intitut, i a qui ben sovint un recorda amb agraïment per la descoberta d'una mirada, d'una visió del món, que la deu a aquest mestre o professor, i que ha perdurat i perdurarà sempre, perquè el retroba sovint en tantes coses que un fa com fa, tria com tria, precisament per aquella llum i aquella mirada sobre el món.(buff, es que estic recordant un d'aquests mestres, en Barreda, i... m'emociono! :_) :-)) )
Estic seguríssim que tu en seràs un d'aquests per molts alumnes teus. I consti que no tinc cap fill al teu institut... :-)).
Sobre aquest poder de la imatge, ens podries donar alguna referència bibliogràfica -for dummies-, a veure si en treiem l'entrellat. I ja callo, ja callo...
És clar que has aportat alguna cosa, Glòria. Sempre ho fas. No s’entén un llibre infantil sense il·lustracions, i és lògic que n’hi hagi. I el bon cinema demostra que la imatge contextualitzada i carregada de sentit és capaç de transmetre missatges d’una manera única. La imatge contra la qual hem de lluitar els professors és la que anorrea la facultat de raonar i que és, justament, la que els atrau més. Una abraçada!
Si n’hi ha de fórmules màgiques, jo no les conec, Lior. L’anècdota que expliques demostra allò que tothom sap: d’imbècils n’hi ha en tots els àmbits. Ara, tens raó que la tasca de professor és d’una responsabilitat molt gran i que seria molt interessant reduir al màxim el grau d’imbecilitat dels qui s’encarreguen dels nostres fills durant moltes hores del dia.
Jo, d’aquest tipus de mestres que esmentes vaig haver d’esperar a la universitat per a trobar-ne cap. D’allà, recordo especialment en Jordi Llovet, Ricard San Vicente, Mihály Dés i Jaime Vándor com a quatre mestres d’un valor incalculable. Assemblar-me mínimament a aquestes persones ja em semblaria tot un luxe.
Mira, de referències bibliogràfiques te’n puc donar algunes (fa poc, en Roger del blog el Missatger em va enviar un correu amb tot de referències, algunes que jo no coneixia, interessantíssimes sobre aquest tema): Rembrandt’s Eyes de Simon Schama (hi ha traducció a l’espanyol), Erwin Panofsky té llibres molt interessants, també. En Roger em parla de d’Aby Warburg com a gran mestre en aquest camp (jo no el coneixia, però ho penso arreglar ben aviat).
Sobre un aspecte que m’interessa moltíssim i que té a veure amb la conveniència o no de bastir discursos sobre la Xoà a partir d’imatges, hi va haver una forta polèmica a França fa uns anys a partir del llibre Images malgré tout (traduït, també, a l’espanyol) de Didi-Huberman. Els llibres Holocausto. Recuerdo y representación d’Alejandro Baer i El Holocausto y la cultura de masas d’Álvaro Lozano també ofereixen aportacions molt interessants a aquesta qüestió (i especialment sobre el perill de basar la nostra memòria sobre l’Holocaust a partir de les imatges que n’hem rebut a través de les pel·lícules que se n’han fet).
David, sobre l'Aby Warburg vaig fer un apunt no fa gaire. Si et ve de gust: http://enarchenhologos.blogspot.com/search/label/Aby%20Warburg
És clar que em ve de gust, Enric. Ara mateix me'l miro.
Ep, David, he escrit una brevíssima entrada sobre Aby Warburg després de llegir la introducció de l'Enric March i els teus comentaris.
També apunto algunes referències sobre l'estudi de les imatges, una de les corrents crucials en la història de l'art del segle XX, en bona mesura gràcies a en Warburg.
Salut!
Missatger, m'he passat pel teu bloc. Bon apunt, sí senyor!
L'he llegit, Missatger i m'ha estat molt útil. Tant tu com l'Enric m'heu fet venir moltes ganes de conèixer en Warburg i els seus seguidors. La cosa promet!
Estem d'acord, Enric. El teu també m'ha semblat molt interessant! Salut i gràcies!
Quan torni a dubtar sobre el sentit de tenir un blog, rellegiré els comentaris que tinc la sort de rebre i, així, entendré per què tot plegat val la pena. Moltes gràcies a tots.
Publica un comentari a l'entrada