diumenge, 25 de desembre de 2011

Absències presents

En algun lloc de la capital de Tuníssia diuen que a la biblioteca nacional, per tant al número 20 del carrer Souk-el-Attarine hi ha unes caixes de cartró amb centenars de llibres a dins. Són tots els llibres que Franz Rosenzweig (1886-1929) va anar acumulant durant la seva vida. Què hi fan a Tunis? L’any 1939, la família de Rosenzweig va fugir d’Europa en un vaixell que, abans d’arribar a Palestina, va fer escala a Trieste i a Tunis. En aquesta darrera ciutat, no se sap ben bé per què, algú va fer baixar les caixes, amb tots els llibres que formaven la biblioteca personal del filòsof de Cassel, a terra.
Deu anys abans, molt poc abans de morir, Rosenzweig havia llegat la seva biblioteca a Rafael, el seu fill, amb la intenció que aquest el comprengués més bé. Aquells llibres havien de dir a Rafael aleshores un nen de set anys tot el que el seu pare no havia pogut a causa d’una esclerosi que l’havia deixat sense parla.
I és que una biblioteca personal és un gran llibre que reflecteix el seu propietari (una de pública ho és de les administracions que la sustenten, però això és un altre tema). Una biblioteca parla, tant a través llibres que conté com dels que no conté ja que, com sap qualsevol que hagi perdut algú estimat, tota absència no és res més que una presència velada. «Jo no em separo mai de tu» diu el fragment de Salm que hi ha a la làpida de Franz Rosenzweig.
No cal trobar ni obrir aquelles caixes per fer més present Franz Rosenzweig, però seria una gran notícia que algú les trobés, les obrís i ens les ensenyés.

6 comentaris:

Lior ha dit...

A vegades un intenta veure's desde fora, mirar-se objectivament (quina quimera!), i la única via en la que he tingut un mínim d'èxit ha estat, precisament, mirant, observant, inclús tocant (com m'agrada tocar els meus llibres, deu ser una raresa meva...) la meva biblioteca (també alguna ullada a la discoteca). A voltes com si no fós meva, a voltes com mirant-me davant d'un mirall. Costa molt enganyar-se davant la pròpia bibliotèca...

Miraculosa Miró ha dit...

Potser avui em feia falta això: "tota absència no és res més que una presència velada".
Gràcies, David!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estimat David:
la primera biblioteca que vaig tenir la vaig fer jo, a casa dels meus pares. La part més important d'aquesta biblioteca me la vaig endur quan em vaig casar, i la vaig augmentar molt, amb els llibres que també em regalava el meu marit. Quan ens vam separar, ell es va quedar amb la meva biblioteca. Sabia per on em podia ferir.

Evocacions ha dit...

Pobre! Pensar que amb la lectura dels llibres que ell llegia el seu fill el coneixeria millor... Però els llibres no són mai ells sinó que esdevenen el lector. Un llibre amb un lector diferent és un altre llibre. Ara bé, tots pensem com ell, que podem llegar-nos en les coses.

Clidice ha dit...

Només espero que els meus fills no em maleeïxin quan els toqui carretejar la meva biblioteca. Que els fills et comprenguin només s'aconsegueix amb el temps, quan ells passen a l'edat de témer que els seus no els comprenguin.

David ha dit...

Sí, Lior. Els nostres llibres ens contenen.
Potser ja has llegit l’article de Walter Benjamin “Desempaqueto la biblioteca. Discurs sobre el col·leccionisme” (inclòs a Assaigs de literatura contemporània, d’Editorial Columna), si no ho has fet, te’l recomano de tot cor, perquè és del millor que s’ha escrit sobre l’amor als llibres.

Ho hem d’agrair a la memòria, sense la qual no seríem res, Miraculosa. Gràcies a tu.

M’imagino el mal que et devia fer, Teresa. Sort que podem reconstruir parcialment pèrdues com la que expliques. Ara, els records que hi havia darrere de cada llibre són molt més difícils de tenir sense l’objecte al davant, això és cert. Però de ben segur que si et mires la teva biblioteca actual també t’hi pots passar hores recordant i remenant.

Sí, Albert. Aquesta és la gràcia, que cada lector aboca en un llibre gran part del que és. Per això no hi pot haver mai dues lectures iguals, ni de la mateixa persona (perquè canviem constantment), ni entre persones diferents, és clar. La intenció de Rosenzweig, però, era bona. I commovedora.

Segurament és així, Clidice. Tard o d’hora (més aviat tard) comprens els pares mot més bé que no pas de jove. Jo em miro els llibres del meu pare (per sort encara és viu) i el veig reflectit en aquelles cobertes. En unes més que en d’altres, és clar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA