dimarts, 3 de gener de 2012

La bondat de Vassili Grossman

Una de les idees que més desgràcies ha causat al llarg de la història ha estat la del bé. Com que quasi sempre s’ha tractat d’un bé imposat, ha necessitat sempre del mal per refermar-se. I què és el mal? Tot allò que no s’ajusti a la idea de bé que alguns pretenen imposar. Ens referim a benefactors com Plató, Torquemada, Calví, Napoleó, Leopold II, Stalin, Mao, Pol Pot, Kim Jong-Il i molts altres. (El nazisme és un cas a part perquè la seva essència és la voluntat de fer el mal.) Paradoxalment, doncs, en nom de l’amor a la humanitat, s’han destruït milions de vides. És la tirania del bé universal.
Afortunadament, hi ha un altre bé. És el bé de què parla, per exemple, Vassili Grossman (1905-1964), un dels escriptors més importants del segle XX. No és el bé dels predicadors ni dels filòsofs perquè no es pot ensenyar. És una bondat sense ideologia. És senzilla i altruista. No es pot institucionalitzar perquè és subversiva sense voler ser-ho. Grossman la defineix com «la petita bondat». I l’explica a Vida i destí: «És la bondat d’una velleta que dóna un rosegó de pa a un presoner, és la bondat d’un soldat que dóna aigua de la seva cantimplora a un enemic ferit, és la bondat dels joves que tenen pietat dels vells, la bondat d’un camperol que amaga un jueu a les golfes de la seva granja. És la bondat del guardià d’una presó que, jugant-se la llibertat, lliura les cartes de presoners i reclusos, plenes d’idees amb les quals no congenia, a les seves mares i mullers.» És una bondat privada, sense testimonis. I és eterna.
Llegir l’obra de Vassili Grossman segurament no ens farà més bons, però ens ajudarà trobar rajos d’esperança enmig del caos.

19 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Per desgràcia la novel·la se'm feia feixuga i aquí la tinc, nova de trinca, per si un dia decideixo donar-me una altra oportunitat.
Poques coses em commouen tant com la bondat, la genuina i natural que tan bé descriu Grossman. M'he recordat d'infermers sense nom que m'han mullat els llavis quan no han pogut donar-me aigua. Hi ha el mal i hi ha el bé i aquest últim ens manté amb fe per anar fent. Sense el bé, qui aguantaria un món tan desigual, tan cruelment injust?
Una abraçada, David!!!

El missatger ha dit...

Ostres, David, gairebé em surten els ulls de l’òrbita quan he vist amb quina companyia posaves al pobre d’en Plató.
Vida i destí està molt bé, un hereu de Guerra i pau i del Tolstoi més realista. Té moments memorables. M’agrada com tracta la figura de Stalin, sense estirabots però amb fermesa; són molt significatives les escenes que retraten la bogeria que provoca el dictador entre els físics, decidint el dictador quines són les teories de física teòrica més apropiades.
Totalment d’acord amb la seva idea de bé, sense oblidar el bé gran, públic, que també existeix.
Salut!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El bé no és una idea, i tant que no, és un acte que surt d'aquell centre que a penes coneixem però que quan es manifesta ens fa millors.
D'acord amb la Glòria: el món s'aguanta per la bondat petita, anònima, senzilla.

Evocacions ha dit...

El mal és la ignorància del mal, un aforisme ben platònic i socràtic, per cert. El paradoxal és que tots els que pensen que fan el bé, cerament fan el bé, el seu bé; una altra cosa és que facin el bé dels altres també.

Enric H. March ha dit...

I aquesta és una de les grandeses de la literatura: l'oportunitat d'entrar dins l'esperit, el propi i l'aliè.

Lior ha dit...

Parlàvem de compassió fa uns tres posts. No voldria entrar en matisos semàntics, però la bondat (acte de bondat) i la compassió, em semblen bastant el mateix, si més no a nivell pràctic, que és del que es tracta, oi? M'estàs donant la raó, quan deia que la compassió era un dels motors del món? Sembla que aquesta bondat eterna d'en Grossman així ho confirma.
Que tingueu tots uns bons Reis!

Em sembla que acabo de fer una gran adquisició".

jordi3funk ha dit...

(Disculpa David, el que t´he enviat estava farcit d´errors ortogràfics i una certa deixadesa, si el publiques, et prego que el meu post sigui aquest; bons Reis)
----------------------------
Fa molts anys, com a unic argument per discrepar, una persona em va dir en una junta de socis: "el que passa és que tu ets massa aristotèlic per mi". Jo m´ho vaig prendre bé: no em solen comparar amb filósofs grecs i sempre fa més ilusió que no pas que ho facin amb tertulians de Tele 5, politics corruptes o traficants d´armes, per posar dos exemples.
Alguns anys més tard, i despres d´una feina més avita estoica que aristotèlica, la vida va donar els seus fruits: vaig fer pujar els beneficis de l´empresa, vaig anar a viure en una masia, em vaig casar i vaig tenir un fill. Sembla que això no encaixa en l´idea del Bé que tene algunes persones (el "seu bé", com diu un dels posts) perquè just aleshore aquesta persona va decidir va col.laborar en un procés que, sense ser el de Kafka-però gairebé- va conduir a la meva expulsió de l´empresa. "No serveixes per aquest feina" va dir-me en el moment d´entregar-me l ´indemnització liquidar. "Aquí no hi ha lloc per un creatiu" va reblar. El cas és que l´empresa es dedica a una de les set arts, curiosa contradicció que no sé si te a veure amb el fet que Plató és el seu heroi ideologic (de qui va estar apunt de dedicar-li un doctorat) o amb el seu parent llunyà Maquiavel.
Els anys passen i tots anem perdent aquell aspecte platònic de l´adolescencia . Dubto, en canvi, de com han quedat els ideals, tan platonics als 20 anys, quan fem els 40. Pel nostre bé, opino que caldria que els deixéssim de banda, so pena d´amargar la gent que ens envolta amb les nostres déries . Caldria que acceptéssim serena i aristotelicament el perquè de tot plegat; tanmateix, em temo això és demanar massa als platonics de socarrel: gent que s´esforça tota la vida en fer encaixar la realita als seus ideals, de forma fins i tot psicopatica.
Tornant a aquella meva coneguda, tinc clar quina mena d ´ombres va veure ella dins la "seva" cova: el mon de els sevs idees: boniques però perilloses, per inabastables.
Ve a tomb aquesta mig faula biogràfica per comentar l´esplèndit post que has fet: el Mal com l´altra cara del Bé. Reflexió eterna i sempre adient en aquests temps de moral borrosa, atiada pels més grans dels nostres platònics: la classe politica.

Lior ha dit...

...
Una vegada el vaig comparar amb una ballarina de sabates vermelles que no podia parar de ballar. Ell de seguida em va respondre que era just al contrari: la ballarina no ballava per morir, sinó per viure.


A En el cor de la nit (I'm calling the police en la versió original), Irvin D. Yalom ja està a punt per sentir el que el seu amic, Robert L. Brent (pseudònim), no l'hi ha pogut explicar sobre la seva eperiència de la Xoà i el seu llast. Jo no em vull pas quedar per mi sol aquest cop de puny a l'ànima de seixanta pàgines.

Castillo-Avui

Estas al corrent d'un altre petit, però contudent, llibre?

David ha dit...

Aquest tipus de bondat sense ideologia és commovedora, sí. Fins i tot les situacions més extremes apareix algú que actua d’una manera que ens congracia amb el gènere humà. Primo Levi ho explica a Si això és un home. Una abraçada, Glòria!

Entenc que faci mal als ulls trobar Plató acompanyat d’aquesta colla de criminals. Si l’he inclòs a la llista és perquè va basar tot el seu pensament en la idea del bé. Un bé que, per exemple, passava per expulsar els poetes del seu Estat ideal. Moltes de les idees que Plató exposa sobre la poesia (supeditació al poder...), van ser aplicades pels règims totalitaris del s. XX. La paradoxa és que el més poètic dels filòsofs era enemic de la poesia.

Vida i destí (que es va posar una mica “de moda”, curiosament, fa poc temps) beu, com molt bé dius, de Tolstoi. Són més de mil pàgines, amb fragments memorables. Sobre el bé públic, la cosa es complica quan el públic interfereix en el privat.
Salut, Missatger!

Tens raó, Teresa, que convertir el bé en una idea, ja és rebaixar-ne la importància. Ho diu la Glòria i ho deia en Lior quan parlàvem de la compassió: el bon motor del món és mogut per la bondat petita.

És que si per aconseguir el bé, he de fer mal a algú, aquest bé ja no serveix. La majoria d’utopies amb esperit redemptor han oblidat aquest aspecte tan bàsic de la convivència humana. Salut, Albert!

Exacte, Enric. La literatura ens permet situar-nos al lloc de l’altre i,per tant, ensenya a respectar. Però quan la ideologia domina l’art, aquest valor tan important que podem trobar, per exemple, en la literatura, desapareix.

Sí, t’estic donant la raó, Lior. Quan la tens, la tens. És cert que els exemples que escriu Grossman tenen tant de bondat com de compassió. No he llegit Breviario del odio, però de Poliakov tinc Historia del antisemitismo, que és una obra (en diversos volums) imprescindible. Poliakov va ser dels primers a estudiar l’Holocaust (Harendt, per exemple, en parla elogiosament), tot just l’any 1945, 1946, quan ningú parlava de Xoà.

Benvolgut Jordi, malgrat que em sàpiga greu com et van tractar en aquella empresa, m’ha fet gràcia que, per fer fora a algú d’un lloc de feina, algú acusi algú altre d’aristotèlic. Aquest nivell de conversa en un acomiadament no és gaire habitual.
No em sembla pas negatiu que hi hagi ideals, de fet és necessari i sa, però és el que dèiem abans, si el meu ideal ha de perjudicar algú altre per imposar-se, ja no és vàlid perquè hi ha un principi per sobre de tots que és el del respecte. Això em recorda els dos conceptes de llibertat (la positiva i la negativa) d’Isaiah Berlin, que he de repassar perquè no recordo gaire com anaven. El cas és que un dóna màxima importància a la llibertat de l’àmbit privat i l’altre ho subordina tot a un bé comú. Cal rellegir Berlin.

David ha dit...

T'agraeixo molt que no t'ho quedis per tu, Lior. No conec ni Yalom ni aquesta obra, però, com comprendràs, ho penso solucionar tan aviat com podré (demà?).
Sobre el llibret de Gracq, em mira des del prestatge des de fa un parell de mesos. Un altre que m'espera.
Gràcies, Lior!

Ferran Nogués ha dit...

La llista de personatges és molt bona. De què parlarien Plató i Stalin si pugessin fer una cervesa? :-D

Lior ha dit...

A la revista Presència d'aquesta setmana, amb El 9 nou del dijous per divendres i amb l'Avui demà diumenge, tema de portada; els traductors, amb comentaris de la Casassas, en Desclot, la Vidal, en Pàmies,...

Em sembla que perquè aquests dos arribessin a parlar-se, Ferran, en necessitarien moooltes de cerveses. Això si, seria impagable veure el panorama, previ protector estomacal, que el del bigoti fa de mal sentir.

David ha dit...

Es veu que Stalin era més de conyac; Plató, ni idea. Vull creure que Plató hauria marxat després de cinc minuts.

Gràcies per el que dius de Presència, Lior, no ho sabia. El del bigoti em sembla que, de converses, més aviat poques.

viu i llegeix ha dit...

Tots ens hauriem d'apuntra a practicar la bondat sense ideologia....

David ha dit...

No és una bondat que es pugui programar, això és el que la fa genuïna. Salutacions, Viu i llegeix!

GEMMA ha dit...

Gràcies per l'apunt.

Salut, David!

David ha dit...

Gràcies a tu, Gemma! Salut!

Patricia ha dit...

Estimat David, encara que no deixi comentaris, gairebé sempre et llegeixo, i sempre les teves entrades em fan créixer, no em cansaré de dir-ho.
En aquest cas, es pot dir molt, però em dóna una mica de vergonya parlar de algunes coses en públic. Com tothom jo també tinc les meves pròpies idees sobre el bé i el mal i justament pel que he arribat a concloure, he deixat de creure en un Déu que es preocupi o estimi a tothom per igual, que doni les mateixes oportunitats, i coses més complexes encara. Però el que expliques de’n Vassili Grossman em fa agrair-te novament.
Com va dir Evocacions, “tots els que pensen que fan el bé, cerament fan el bé, el seu bé; una altra cosa és que facin el bé dels altres també.”
Tinc una amiga, les seves afliccions em van apropar molt a ella i per això la considero una amiga. Avui mateix patia per ella, per no trobar-la, he pensat moltes coses, però ha tornat a casa seva i la carta que escrivia va quedar sense destinatari… Però expressa el meu patiment, no el d'ella, justament el que va dir Evocacions:
“Són les cinc de la tarda i encara no atens el telèfon, t'estic trucant des de fa més de quatre hores. Prec que encara no hagis donat de baixa el servei [… ]
Amiga, em preocupa que hagis de quedar-te sense telèfon, gairebé incomunicada per la distància i per la teva situació, sola, amb dues criatures, i amb menys forces (aparents) que una nena. Dic aparents, perquè, encara que no sembli, sé que tens moltes forces, però tinc por, tant silenci, tanta solitud, tants infortunis… no són bons per a la teva salut i voluntat. Sí, tinc por del que podries fer, no per el que em demostres cada dia, és per el que jo faria en el teu lloc.
Com no ajudar-te? És que no comprens que no és llàstima, és més fort que això, és cuidar de la meva filla, de la meva germana i de la meva mare, és més fort encara, és cuidar de mi. Ets un mirall que em mostra l'afortunada que vaig ser i que encara sóc per no haver de viure ho que avui vius. Però no és el que jo veig que passes diàriament, sinó el que no puc veure ni imaginar que et turmenta l'ànima.”
Ja no és una coneguda que pateix, és propera a mi perquè els seus problemes me van fer conèixer-la.
D'altra banda, m’agradaria parlar de “Els enfonsats i els salvats”, però es faria massa llarg, només em quedo amb un fragment, perquè és necessari no oblidar aquestes coses:

“Per a nosaltres, parlar amb els joves és cada vegada més difícil. Ho percebem com un deure i alhora com un risc: el risc de semblar anacrònic, de no ser escoltats. Però hem de ser escoltats: per sobre de les nostres experiències individuals, hem estat testimonis col.lectivament d’un esdeveniment fonamental i inexperat, fonamental justament pel fet de ser inexperat, no previst por ningú.Va succeir contra tota previsió; va succeir a Europa; increiblement va succeir que tot un poble civilizat… va a seguir a un histrió que avui fa riere… Va succeir, per tant pot tornar a passar… Pot passar en qualsevol lloc…”

David ha dit...

Moltes gràcies, per les teves paraules, tan agradables com sempre, Patricia.
El fragment de carta que tan amablement transcrius (t'agraeixo molt la confiança) és una molt bona mostra d'aquesta petita bondat de què parla Grossman. El fet de situar-te i sentir-te en el lloc de l'altre fa que visquis les seves alegries i penes com si fossin teves (de vegades, fins i tot, amb més intensitat que si fossin teves). De fet, els possessius perden gran part del seu significat, en aquests casos. En el fons tot es concentra en una paraula, que de tan desgastada com està, fa quasi basarda d'emprar. És la paraula amor, és clar.
Sobre el fragment de Levi que cites, són paraules que tanta gent hauria de tenir presents, oi? No sé per què Primo Levi es va suïcidar, però no seria gens forassenyat creure que ho va fer quan va comprovar que quaranta anys després de la destrucció més gran de totes (es va llevar la vida l'any 1987), la humanitat no tan sols no havia après la lliçó, sinó que continuava tractant l'altre com si no fos un home.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA