El desconegut pallasso de Barcelona

El 26 de gener de 1939, al Pariser Tageszeitung va aparèixer un article de Joseph Roth titulat «Der unbekkante Clown von Barcelona», o sigui, «El desconegut pallasso de Barcelona». Començava així: «A Barcelona, la dissortada ciutat, hi ha un pallasso que fa riure els nens als “refugis” on s’han salvat dels atacs aeris.» Es veu que el pallasso en qüestió era Herbert L. Matthews, corresponsal del New York Times, i el refugi es trobava a la Gran Via, prop del Cinema Coliseum. El que va inspirar Roth va ser una fotografia de Robert Capa que devia aparèixer en algun diari francès de l’època.

«El desconegut pallasso de Barcelona» es troba a Berliner Saisonbericht. Reportagen und journalistische Arbeiten (1920-1939), recull que no ha estat traduït al català, però sí a d’altres llengües romàniques. El 27 de maig de 1939, dos mesos i un dia després de la publicació d’aquest article, Joseph Roth va morir a París.

Lo del català

Albert Pla Nualart va ser corrector del diari Avui durant vint-i-cinc anys. En fa dos, va publicar Això del català, un llibre que vessa de sentit comú i que es divideix en dues parts, la primera es titula «Per una normativa del segle XXI», i la segona consisteix en un reguitzell d’articles interessantíssims apareguts prèviament al diari pel qual va treballar durant tant de temps. En aquest llibre, Pla deixa en evidència els prejudicis, essencialismes i manca de cura que caracteritzen part dels qui es dediquen a això del català (els senyors de l’IEC i els mitjans de comunicació s’enduen la majoria dels clatellots).

El discurs de Pla es basa en una premisa tan evident com sovint oblidada: l’ús és primer; la normativa, després. I la intuïció, abans que la norma. Tot això, en les llengües consolidades és una evidència indiscutible. Aquí, però, resulta que la interferència del castellà fa que molts desconfiem contínuament de la genuïnitat del que diem, cosa que ens fa, sovint, més papistes que el papa, sobretot quan ens dediquem a ultracorregir detalls que, contextualitzats, no tenen la rellevància que els donem. Es tracta que el català sigui una llengua útil i això, ara, només succeeix en algunes zones molt concretes ―i reduïdes― dels Països Catalans. Ras i curt: de què serveix que corregim el nostre interlocutor cada cop que diu «bueno» si després el català no té cap mena d’importància social?

Que ningú no es pensi, però, que Pla se situa al costat dels qui fa uns anys propugnaven allò del català light. Simplement pretén treure la pols que s’ha anat acumulant després de dècades de propostes fabrianes transformades en dogma. Que els diccionaris i les institucions mai no poden seguir el ritme de la llengua viva és un fet universal, però que l’IEC tardi seixanta-tres anys a publicar un diccionari (sí, ja sabem que hi va haver una dictadura) és una altra cosa, i que tinguem la mateixa quantitat de diccionaris acceptables castellà-català que de sànscrit-català, també n’és una altra.

No cal estar d’acord amb tot el que Pla exposa per reconèixer que es tracta d’algú que estima la seva llengua i que la defensa amb honestedat, fermesa i, sobretot, sentit comú. Lamentablement, es veu que que algú qüestioni la prohibició del lo neutre, la norma dels signes d’interrogació, algunes combinacions de pronoms febles, l’obsessió per veure interferències del castellà fins i tot on no n’hi ha, la necessitat de dedicar la vida a entendre l’ús del per/per a, etc, el converteix en un heretge. Però resulta que aquest algú diu «[...] crec que s’ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, no n’hem de deixar passar ni una. I crec que no fer-ho és entreguisme suïcida».

Al pròleg de Això del català, Joan Solà va escriure «Aquest llibre provocarà polèmica». La llàstima és que no n’hagi provocat més.

Klezmer

Si cada llengua reflecteix una manera concreta d’interpretar el món i és més que un mitjà de comunicació, la música tradicional també és més que sons i prou. La diversitat inherent en paraules i melodies mai no s’ha de jerarquitzar i sempre s’ha de valorar com a la immensa riquesa cultural que representa i que cal preservar i defensar sense embuts. 

La música klezmer és originària de Galítsia que és el nom que va rebre durant quasi mil anys la zona que ocupava part de Bielorrússia, de Polònia i d’Ucraïna. És la música de l’shtetl i del parlants d’ídix. Tonalitats menors i improvisació i, per tant, emotivitat. Clarinets, trompetes, mandolines, violins. Si a través de la música popular els humans reflectim les nostres experiències col·lectives i individuals, s’entén que el klezmer expressi tristesa i dolor. Tanmateix, ben sovint, la música klezmer és un «malgrat tot» musical de ressonàncies molt profundes i tan alegre que encomana unes enormes ganes de viure i, és clar, de ballar. Els hassídics defensaven que a travès de l’èxtasi musical era possible acostar-se molt més a Déu que mitjançant l’estudi. El klezmer n’és la prova. Encaixa perfectament en la simbiosi de solemnitat i alegria que significa un casament, per exemple.

El klezmer, com tota la música genuïna, traspassa fronteres i cultures: des dels seu orígens hi ha hagut grups amb participació no jueva i d’entre els millors grups de klezmer actuals, n’hi ha que no contenen cap músic jueu. The Crakow Klezmer Band, Andy Statman i The Klezmatics són alguns dels principals exponents d’aquest gènere avui en dia.

KlezRoym són italians; fan klezmer (sense violí!), i el seu disc Yankele nel ghetto és imprescindible. 

«Què pot ser millor que fer que el món estigui content?», pregunta el músic Leon Schwartz al llibret que acompanya la recopilació Klezmer Music. A Marriage of Heaven & Earth. La resposta és al seu violí.

Sermó actual

Un bon dia ―no sabem exactament quan― va néixer l’actualitat. Se suposa que devia coincidir, entre d’altres coses, amb l’aparició dels primers diaris, la Revolució Industrial i l’auge d’una burgesia delerosa d’autoconvèncer-se que era possible comprendre el món, o si més no fer-ho veure. Un diari sobre la taula va passar a ser sinònim de coneixement i la sort era que cada dia n’hi havia un de nou.

Amb el pas del temps, l’actualitat va anar imposant-se com a succedani còmode de la realitat i es va configurar en el que Adan Kovacsics defineix com a neurosi col·lectiva. Soroll ensordidor i focs artificials. La paraula esdevinguda funcional i, per tant, transformada en tòpic. Ball histèric al ritme de notícies i imatges que inunden la nostra consciència i memòria més immediata. L’espectacle disfressat de servei públic. L’actualitat és molt accessible (tant, que sovint no cal ni que passi pel cervell), però si tenim problemes greus de comprensió sempre hi haurà una munió d’exegetes preparats per interpretar-nos-la. L’actualitat deforma la nostra percepció de la realitat però hem d'estar tranquils: la publicitat compensarà, amb les seves promeses, la visió grotesca i monstruosa que el telenotícies ens ha transmès. És en aquest context que llegir un llibre en silenci es converteix en un acte subversiu.

Em temo que l’entrada número tres-cents d’aquest blog s’ha convertit en una mena de sermó. La culpa és de llegir ―subversivament― i, tal vegada, malinterpretar Karl Kraus, Ivan Klíma i George Steiner. 

Terry Callier

Mestissatge

Avui en dia no ets una ciutat interessant si no ofereixes mestissatge. És per això que els qui viuen de difondre aquestes pseudorealitats comodí s’encarreguen de definir algunes urbs com a zones mestisses. Barcelona, per exemple, s’exhibeix arreu com a mestissa. Tant hi fa que el producte final consisteixi en quatre tam-tams mal tocats, falafels insípids, rastes, barrets mexicans, palmeres i Carlinhos Brown. Curiosament, els desacomplexats ciutadans del món que ocupen regidories de cultura i que venen la imatge de ciutat que els sembla més oberta i integradora acostumen a viure en barris poc mestissos (tenir una criada equatoriana a casa no cola com a mestissatge). 
És ben trist que els catalans hàgim d’exhibir la nostra capital com a paradigma d’un terme que, de fet, defineix la nostra història. No ens hem d’esforçar gaire per sentir-nos mestissos, precisament. Per aquí hi ha passat i hi passa tothom. I per Marsella, per exemple, també. Del costat de Marsella (concretament de La Ciotat), són Moussu T e lei jovents, un grup occità que des de fa vuit anys fa música popular. Són gent que porten el blues, el jazz, la música caribenya i la brasilera a la sang. De la combinació d’aquests estils amb cançons tradicionals i operetes provençals dels anys 30 i 40, neixen discos tan deliciosos com Mademoiselle Marseille, Forever Polida, Home Sweet Home i Putan de Cançon. Dones boniques de tan normals com són, àncores abandonades, converses de cafè, nens que surten de l’escola, jugadors veterans de petanca que reneguen en patois, gavines, friandises... Moussu T e lei jovents troben el seu paradís en allò quotidià, però no són tan ingenus com per oblidar que hi ha qui pretén transformar aquesta normalitat en excepció per poder vendre-la.

Ja fa uns anys, quan després d’una actuació televisiva, el presentador va preguntar a Tatou, el cantant i ànima del grup, si es definien com a grup mestís, la brillant resposta del músic va ser que, com que són de Marsella, no saben què és això del mestissatge. I és que les etiquetes van bé pels venedors.