dimecres, 1 de febrer de 2012

Mestissatge

Avui en dia no ets una ciutat interessant si no ofereixes mestissatge. És per això que els qui viuen de difondre aquestes pseudorealitats comodí s’encarreguen de definir algunes urbs com a zones mestisses. Barcelona, per exemple, s’exhibeix arreu com a mestissa. Tant hi fa que el producte final consisteixi en quatre tam-tams mal tocats, falafels insípids, rastes, barrets mexicans, palmeres i Carlinhos Brown. Curiosament, els desacomplexats ciutadans del món que ocupen regidories de cultura i que venen la imatge de ciutat que els sembla més oberta i integradora acostumen a viure en barris poc mestissos (tenir una criada equatoriana a casa no cola com a mestissatge). 
És ben trist que els catalans hàgim d’exhibir la nostra capital com a paradigma d’un terme que, de fet, defineix la nostra història. No ens hem d’esforçar gaire per sentir-nos mestissos, precisament. Per aquí hi ha passat i hi passa tothom. I per Marsella, per exemple, també. Del costat de Marsella (concretament de La Ciotat), són Moussu T e lei jovents, un grup occità que des de fa vuit anys fa música popular. Són gent que porten el blues, el jazz, la música caribenya i la brasilera a la sang. De la combinació d’aquests estils amb cançons tradicionals i operetes provençals dels anys 30 i 40, neixen discos tan deliciosos com Mademoiselle Marseille, Forever Polida, Home Sweet Home i Putan de Cançon. Dones boniques de tan normals com són, àncores abandonades, converses de cafè, nens que surten de l’escola, jugadors veterans de petanca que reneguen en patois, gavines, friandises... Moussu T e lei jovents troben el seu paradís en allò quotidià, però no són tan ingenus com per oblidar que hi ha qui pretén transformar aquesta normalitat en excepció per poder vendre-la.
Ja fa uns anys, quan després d’una actuació televisiva, el presentador va preguntar a Tatou, el cantant i ànima del grup, si es definien com a grup mestís, la brillant resposta del músic va ser que, com que són de Marsella, no saben què és això del mestissatge. I és que les etiquetes van bé pels venedors.

9 comentaris:

novesflors ha dit...

Mira que em desagrada, això de les etiquetes, i sembla que no hi ha manera d'evitar-ho, amb un sentit de practicitat extrema ho etiquetem tot.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

S'etiqueta per comoditat, per reduir el pensament, per ho haver de pensar gaire més...
Aquí, en efecte, mestissos ho som des de sempre. Entre els meus avantpassats hi havia jueus, i càtars... gent que molts anys enrere va haver de fugir dels seus llocs d'origen i va fer d'aquesta terra la seva terra...

jordi3funk ha dit...

Mestissatge? fins i tot jo hi he caigut. Quan vam començar a tocar música celta amb els Keltonics, ja sabiem que no sonaríem com els irlandesos, però ens entusiasmava intentar-ho. Violins, Acordions, Guitarra acustica...Però vet aquí que assajant un Reel (Drowsie Maggie) el baixista es va posar a "tombar" , a la manera dels cubans. La cosa ens va agradar i la meitat del repertori va cabar sent Rumba Celta. No va ser premeditat: jo mateix odio els grups de "mestizage buen rollito". Però per fer honor a la veritat, en el emu grup de música celta va irrompre alguan cosa barrejada, fruit del nostre propi bagatge mestís. Després he sabut que l´arpa irlandesa és un inevnt italià i que el Jig (dansa irlandsa) ve d´uan antiga dansa alemanya que agafa el nom d´un antencessor del violí. No sé si el mestissatge és una etiqueta absurda. Si ho és, és perquè descriu una obvietat. I perdoneu que parli del que conec més; que un és del ram musical. Gràcies David per la referencia musical, tot un descobriment aquests marsellesos orgullosos de ser provençals. Uns rara avis, al país dels Manu Chao-me-gustas-tu. Ens llegim

Lior ha dit...

El que vagi a París, Londres, Nova York, etc., a veure quatre tam-tams mal tocats, falafels insípids, rastes, barrets mexicans, palmeres i Carlinhos Browns, i no les respectives ànimes, allò que les fa úniques, que aixequi el dit... si no té, a part de criteri, vergonya.

Enric H. March ha dit...

Mira, fa temps que volia parlar del mestissatge! I tu ho has descric perfectament.

Tota cultura és producte del mestissatge. El que no és mai una cultura és la suma d'stands i pavellons d'una fira internacional de mostres. La cultura és, precisament, la integració de tot això en un producte final que té sentit com a unitat.

No em fa res que hi hagi "cases regionals" i "consolats" perquè està bé que ningú perdi els seus orígens. Però ho són de portes endins, com de portes endins a casa seva cadascú és únic. Però tot el que es perpetua segregadament és un gueto.

Una ciutat, com una persona, ha de tenir esperit. Jo no em puc identificar amb una desfilada de vestits regionals, si no és per carnestoltes.

ricard ha dit...

Tota la raó, David. Les etiquetes, al súper. Salut!

David ha dit...

Sovint ens ho etiqueten i ho comprem així. Es veu que és més còmode, com diu la Teresa. Salut, Novesflors!

I s’etiqueta per vendre, també. Es proposen imatges prefabricades de les ciutats per molts motius i, pel que sembla, de Barcelona se’n vol fer un anunci “multicultural”. Salutacions, Teresa.

És una etiqueta que ha tingut molt èxit en la música, com molt bé expliques, Jordi. És com si pogués existir música que no fos una barreja d’influències i de corrents, oi? Qualsevol estil és mestís. Experimentar és barrejar. I, com que en el fons, tot està connectat, no té cap sentit posar etiquetes. I, sí, alguns viuen del mestissatge fent-ne bandera com si haguessin descobert la sopa d’all. M’alegro que en Moussu i companyia t’hagin agradat, valen molt la pena.

Segur que tenim visitants que fugen de tòpics i de muntatges, Lior. Deuen ser els que en les seves respectives ciutats també observen la imatge que a alguns els interessa exportar de segons quines zones.

La cultura si es pot exposar en un stand és que ens l’han convertida en producte. Les cases regionals, a Catalunya, han actuat, ben sovint, com a organitzacions polítiques. I estic totalment d’acord amb l’associació entre vestit regional i carnestoltes, no pas per intel·lectualisme, sinó per sentit del ridícul. Salutacions, Enric!

Doncs sí, Ricard. I en català. Salut!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Sí, a mi tot això del dit mestissatge em tomba una mica. Em sembla prou evident que ja molts anys i segles que existeix un ric contagi entre cultures (i disortadament també existeix una agressió entre cultures per motius polítics), per la qual cosa no crec que s'hagi d'agitar la coctelera estilística amb conceptes més o menys atractius de "world music" (però si tota la música es del món!) o mestissatges de laboratori. En la línia d'aquests que avui ens presentes, passo una bona banda marsellesa occitanista i jamaicano-folklorica que està força bé: els Massilia Sound System. Bona pista!

David ha dit...

Totalment d'acord, doncs, Àngel! Precisament el cantant de Moussu T és el fundador dels Massilia Sound System! Tot acaba encaixant, sempre. Bon cap de setmana!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA