dimarts, 15 de maig del 2012

Suomi

No fer servir adjectius. Un propòsit complicat i, segurament, innecessari, encara que en alguns casos s’agrairia. Per exemple quan es parla de llengües. La incontinència humana per qualificar fa que, per a molta gent, hi hagi idiomes fàcils i difícils. Perillós, això d’afegir adjectius a les llengües, perquè comencem per fàcils i difícils i després en trobarem d’útils i d’inútils, de locals i d’internacionals, de modernes i d’antiquades, de suaus i d’aspres, d’importants i de prescindibles. I ja hi serem: la meva sí; la teva, no. I sabem on porta, això.
No sé finlandès. Si en volgués aprendre, tinc la sensació que em costaria. O potser no, vés a saber, però més que l’italià, segur. Però que la meva llengua sigui romànica i el finlandès no, no vol pas dir que el finlandès sigui difícil. És fàcil d’entendre, això. En tots els idiomes.


12 comentaris:

novesflors ha dit...

Potser, en el cas de les llengües, l'adjectiu "nostrada" (no sé si en aquest cas més que un adjectiu qualificatiu en seria un de possessiu) evidenciaria la inexactitud i la relativitat de tots els altres.

Anònim ha dit...

Al final, és només una qüestió de voluntat.

GLÒRIA ha dit...

Sempre penso que no hi ha llengües fàcils i llengües difícils. Tot depén del que t'han ensenyat quan vens al món. Els verbs anglesos poden semblar fàcils i rudimentaris si els comparem als llatins i, tanmateix, els usuaris saben complicar-los fent-ne uns usos que, a vegades, en venen molt de nou.
Estic d'acord en el què ens dius David i subscric la teva afirmació final.
Un Abraccio.

DJuligan ha dit...

Sisi molt bonic, però no tenganyis per tu serà més difícil el filandès que el italià no hi ha més. Per tant, no sé on és el problema de dir tal llengua és més difícil que tal altra simplement és un criteri que estableix el individu.

David ha dit...

Potser sí, Novesflors. Que el llenguatge sigui el que ens configura com a humans no vol pas dir que la llengua de cadascú (la realització pràctica d’aquesta capacitat que dèiem) hagi de ser considerada diferentment de totes les altres. La nostra llengua és especial, és clar, però que cadascuna de les, aproximadament, 4000 restants que encara queden al món també sigui especial per a cadascun dels seus parlants, ajuda a entre’n la igualtat intrínseca i la injustícia que significa dividir-les mitjançant dicotomies absurdes.

Voluntat que neix del respecte i de la capacitat per valorar la diferència, és clar, Enric. Sembla tan evident que es fa difícil d’entendre el capteniment dels defensors, actius o passius, de tants genocidis lingüístics.

I és clar, Glòria. Els relativismes no m’acostumen a convèncer, però en aquest cas és evident que els conceptes de fácil o difícil depenen de tantes condicions que acaben perdent qualsevol sentit.
Halaus! (Una abraçada en finlandés, ho acabo de buscar. Veieu com no és tan difícil?)

Benvolgut anònim disfressat: que l’italià em seria més fácil ja ho he dit. Però resulta que el meu cervellet i les meves condicions no són el centre del món. Per a un danès, el suec és fácil i l’italià, difícil. Això demostra que, si el que determina la dificultat o no d’una llengua és la distància que hi hagi entre la seva família lingüística i la nostra, no parlem d’una dificultat intrínseca a cap idioma. Si cada individu estableix un criteri, hi haurà tants criteris com individus. Hi ha individus (alguns amb molt de poder) que creuen que al món hi ha idiomes útils i inútils; el seu sempre és l´útil, és clar i el fàcil, també. Aix…

GLÒRIA ha dit...

És ben veritat, David. La facilitat, apart les condicions de l'individu, sol venir donada per l'idioma que parles i això que dius tan bé de les famílies lingüístiques.
Per desgràcia hi ha gent que no considera útil el seu idioma. Jo en conec que diuen: No em serveix per res, No podem anar enlloc. M'indigna molt i els recordo que l'holandès o el suec, per exemple, no fan res fora del seu àmbit domèstic o físic.
Brjkwe: Abraçada en un codi acabat d'inventar.

jordi3funk ha dit...

David, l´encertes plenament quan dius qui hi ha tants criteris sobre la utilitat d´una llengüa com individus, o sigui que no és una qüestió intrinseca a l´idioma etc. Es un sil.logisme que hauria de convencer els pobres diables que comenta la Gloria, quan diuen que "amb la seva llengua no poden anar enlloc". Hi ha llengües amb pocs parlants, llnegües mitjanetes com la nostra (sí, el català és una llengua "del montón") i llengües amb molts milions de parlants- si més no en valors absoluts- molts més idiotes que les altres. Si es fa servir bé la llengua, el tamany no importa. Ep, estem parlant d´idiomes.

A. ha dit...

Penso que qualificar una llengua de fàcil o difícil, rara, curiosa, complexa... és innocu si no ho barregem amb política. Ja ho sabem que és subjectiu i que a mi em resulta més fàcil l’italià que a un holandès. Que no puc dir que el polinesi em sembla ben curiós pel fet de no conèixer la s? O pel fet de no tenir una paraula per a designar la terra ferma? Els polinesis dirien si fa no fa el mateix de l’aranès; ja ho sabem.

El problema és, com assenyales, passar qualificar alguna llengua d’útil/inútil prescindible/imprescindible, o suggerir-ho . Això ja és política. Si desapareix una llengua desapareix també una manera de veure/viure el món.

El titular d'avui d'Intereconomía: “Artur Mas gasta 700.000 euros en promocionar el aranés”. Haver escollit el verb “gasta” en lloc de dir “invierte”, ja té un significat; però després, a la primera frase de la notícia, és “Artur Mas sigue en sus trece de fomentar el catalán y el aranés en contra de la lengua española”.

A

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Per a qui té 'facilitat' per aprendre llengües cap no li resulta difícil. És clar que en cas de necessitat aprenem la llengua que sigui...

David ha dit...

Aquests que diuen que el seu idioma no serveix per a res (també en conec molts) s’han empassat la idea que hi ha idiomes de primera i idiomes de segona. El seu idioma, per començar, els serveix per conformar la seva existència (no està malament, per començar).
Si no m’ho arribes a dir, que és inventat, ja em semblava que m’abraçaves en holandés o en frisó, Glòria.

Com bé dius, Jordi, la quantitat de parlants acostuma a ser l’argument que fan servir per qualificar la seva llengua d’útil o d’inútil. És com si decidíssim que és més important una formiga que una àguila imperial, perquè de les primeres n’hi ha moltes més. No té cap mena de sentit. Salut!

És clar que es pot dir i, quotidianament, ho fem, A. Diem que l’alemany sona més brusc que l’italià, o que el xinès és molt difícil o que l’occità és fàcil. El que passa és que massa sovint oblidem que aquests adjectius depenen de molts factors, que no tenen res a veure amb les llengües en si.
Sobre el titular que esmentes és un bon exemple del que dèiem. Molts del qui opinen així són directament estúpids, però d’altres saben molt bé que atacant segons quines llengües, ataquen les col·lectivitats que s’hi defineixen.

La necessitat hi fa molt, és clar, Teresa. L’ideal seria que fos per iniciativa pròpia, com una manera d’acostar-nos a altres mons, però, és clar, això sí que és molt difícil. Entre d’altres coses, sóc profesor d’anglès i, per tant, en part, em guanyo la vida ensenyant aquest idioma, però no acabo d’entendre l’obsessió per acabar aprenent una mena d’anglès d’aeroport i el poc interés que hi ha per aprendre d’altres llengües que, com a parlants d’una llengua románica, ens serien més fàcils. Per què no s’ensenya italià o francès, per exemple, a les nostres escoles?

jordi3funk ha dit...

El comentari de intereconomia que ens transcriu A. és molt simptomàtic del pà que si dona, a les espanyes: un pà negre, aspre i monolingüe, per més senyes. Potser ho fa la senzilla fonética de 5 vocals, potser els amples horitzons de la meseta, però algú els hauria de dir que, malgrat el Quixot (que ni deuen haver llegit) no son la llengua escollida per Deu. Tot plegat és de psiquiatre. Jo quan viatjo el primer que se m´enganxen son els accents i puc estar llegint els mapes hores i hores. Per cert, sabeu com es pronuncien els poblets de Gal.les-la majoria d´ells- que comencen en "Llan" o "Rho"? Una jota arrastrada com a Valladolid. Sabeu que a Grecia, que al temps li diuen "Joroña" (Chrona) parlen amb els mateixos fonemes que el castellà? Per això és tan facil "passar" per grec. Com si no en tinguéssim prou amb els símils economics-what a shame.

David ha dit...

Sí que és de psiquiatre, Jordi. Potser és el complex d'inferioritat típic dels imperialistes, no ho sé. Descrius molt bé el cas espanyol, però n'hi tants altres de semblants. Sense anar més lluny, la grandeur francesa s'ha basat sempre en la imposició de la seva llengua com a senyal de modernitat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA