divendres, 18 de gener del 2013

Alejandra Pizarnik

Alejandra Pizarnik va néixer a Buenos Aires l'any 1936 i va decidir de morir-hi la matinada del 25 de setembre de 1972. La seva poesia se centra (com tota la poesia, segurament) en la infantesa, la por i la mort. El llenguatge com a reflex i cura del mal. Beu, sobretot, de Kafka i de Breton. I, sí: tot això són llocs comuns. Com ho són també recordar la seva amistat amb Cortázar i Octavio Paz i les seves traduccions de Bonnefoy, Michaux i Artaud.
«Tiempo» es va publicar el 1956 dins de La última inocencia, el seu segon llibre de poemes:

Temps
             A Olga Orozco
Jo no sé de la infància
res més que una por lluminosa
i una mà que m'arrossega
a la meva altra riba.
La meva infància i el seu perfum
d'ocell acariciat.

A Árbol de Diana (1962) hi ha un poema (el que dóna nom al llibre) que té trenta-vuit branques. La vint-i-tresena fa així:

una mirada des de la claveguera
pot ser la visió del món
la rebel·lió consisteix a mirar una rosa
fins que els ulls se'ns polvoritzin

(traduïts, amb tot el respecte del món, per un servidor)

8 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sovint coincidim... Tinc en alta consideració Alejandra Pizernik.

Lior ha dit...

Tu si que tradueixes bé!
Jo també estic força segur de la centralitat de la infància, la por i la mort en la poesia. Que m'en dius de les pasions (del domini de la, diguem-ne, desraó); vull dir del domini que les passions tenen sobre nostre.
Temps em mena (l'agafes, oi?) a Una història d'amor i foscor que m'has fet revisitar i a la Pel·lícula Les hores, sobretot per aquell petit actor -aleshores- que sembla ben bé Amós Oz infant i amb aquella immensa Juliane Moore que també trairà el seu fill, tot i sense morir. Immens Oz. Immensa Pizarnik. Immens el territori de la infantesa.

GEMMA ha dit...

Moltes gràcies David, veïg que l'enllaç del seu nom duu a descobrir-la molt més. Ganes de descobrir-la ara mateix. Salutacions!

novesflors ha dit...

La llum de la infantesa sembla que s'escola per qualsevol escletxa i no declina.

GLÒRIA ha dit...

La infància, quin misteri. Hi solem viure com apuntalats i trontollem o no segons el pensament que és molt més que un record i, viu, es fa present i ens planta cara.
He llegit a Pizarnik en castellà i la seva dolorosa intensitat m'aclapara. Penso que sense el sofriment no hauria escrit mai aquests poemes tan punyents. Es pot donar la mà amb la Plath que no sé quina ésmés alegre...
Passa per tu a la nostra llengua queda divinament. No perd ni mica de força.
Ei! Una abraçada, David!

digue'm ariadna ha dit...

... Vaig començar-la a llegir després d'unes paraules de Cortázar: " Me dolió tu libro, es tan tuyo, sos tan vos en cada línea, tan reticentemente clara, tan por debajo y por adentro. ¿Conocés el sistema que consiste en hojear un libro e ir citando versos o pasajes, con algún comentario o elogio o censura? A mí no me gusta. Pero te voy a decir: lo que siento es lo mismo que frente a algunos (muy pocos) cuadros o dibujos surrealistas: que estoy del otro lado por un segundo, que me han hecho pasar, que soy vos, que estoy colgando de la punta de la tela como una de esas arañas rojas que hay en la Provenza y que tienen, parece, alianza con lo Oscuro. Ahora sé (ya lo sabía, pero ahora lo sé de alguien que está vivo, cuya mejilla he besado alguna vez) que todo o casi todo puede ser dicho en muy pocas palabras. Cada poema tuyo es el cubo de una inmensa rueda. Otros hacen la rueda entera, y hay que ver cómo se atasca en las cunetas; vos dejás que la rueda sea otra cosa, algo que unos pocos ven dibujarse mucho más allá de la página. Y entonces Ben Hur gana con sus ruedas de aire que dejan atrás todas las ruedas de roble y bronce. Tus poemas me parecen pequeñísimos grabados, o mejor todavía cilindros babilónicos, y un día cuando vengas a ocupar esa silla que puse para vos y que siempre pondré en casa y en todas las casas y hasta en los ómnibus y en los pararrayos, entonces te llevaré al Louvre para mostrarte un cilindro que descubrí hace poco, en la sala etrusca, y que no es en absoluto un cilindro etrusco entre otras razones porque los etruscos nunca tuvieron cilindros esos atrasados de mierda, pero el conservador o el radical del Louvre lo ha puesto en la sala de los etruscos de puro cronopio que es, o porque no queda lugar entre los cilindros babilónicos. Y te lo mostraré, y darás grandes saltos.", com no buscar-la?... M'agrada molt la teva traducció...

David ha dit...

Per mi coincidir amb tu és molt bon senyal, Teresa.

Lior, això que dius de la lluita entre passions i raó em fa pensar en un dels tòpics que apareixen sovint en la poesia trobadoresca. De fet, des dels trobadors fins ara ben poca cosa més (pel que fa a la temàtica) s’ha pogut afegir en poesia.
Ja he acabat el llibre d’Oz i m’ha encantat. N’hauria d’escriure alguna cosa per aquí però més val que ho faci quan m’hagi passat una mica l’encantament. No he vist la pel·lícula de Les hores, suposo que ho hauria de fer, oi?
Per mi qui millor ha escrit sobre la infantesa és Bruno Schulz. Miro de tenir sempre present la seva meravellosa màxima: «madurar cap a la infantesa».

Moltes gràcies a tu, Gemma. Es tracta d’una poeta molt interessant. Espero que t’agradi. Salut!

Exacte, Novesflors. És el que comentàvem en una de les teves darreres entrades, oi? Alguna cosa deu fallar en la maduresa quan hem de recórrer a la infantesa per recuperar sensacions lluminoses.

L’acabem mitificant, la infantesa; és inevitable.
Llegir l’obra de Pizarnik és certament un exercici dolorós semblant a llegir Plath, la comparació és molt pertinent, Glòria.
Trobo molt interessant traduir de l’espanyol al català. Ja sé que hi ha qui diu que no cal perquè tots els catalans sabem llegir en espanyol (els catalans de França no són catalans?) i, a més —i això és cert— si es pot llegir en l’original, molt millor, però em sembla que és molt enriquidor, tant per la llengua catalana com per l’espanyola.
Una abraçada!

Aquest text de Cortázar és fascinant (divertidíssim, això que diu dels etruscs) i destaca el més rellevant de Pizarnik que és, precisament, la capacitat que té per dir tantes coses amb tan poques paraules. T’agraeixo molt que l’hagis inclòs al teu comentari, Ariadna, és l’apunt necessari per convèncer qui sigui per llegir la poesia de Pizarnik. Moltes gràcies!

Lior ha dit...

M'he expressat malament, com de costum. No volia parlar de la lluita per causa (generalitzem) de les pulsions eròtiques, que tampoc sé a on comencen i a on acaben, sinó de les lluites de l'home amb si mateix, amb el seu Jo, que també són poèticament "classiquíssimes", però inextingibles com la infància, la por i la mort. Potser de la impossibilitat de governar-se.

L'encantament per "Una història d'amor i foscor" pot perdre presència, però no intensitat. Sempre que la recordis la recuperaràs; t'amara tant, deixa tanta petja. La visió de l'adult, la del nen, de l'adult al nen, d'ambdós al món... És ara part de la meva, i probablement teva, visió (sense compartir necessàriament la visió especificament política o la no-religiosa d'Oz) Els carrers de Jerusalem són uns altres perquè la seva història l'has fet teva. Aquests dies, i els que han de venir, tinc molt present aquell Israel del jove Amós. I el d'avui; tant de bò fóssim països germans. T'imagines que Israel fós el nostre cosí de "Zumosol"?
Jo hi dormo a tres o quatre pams, de la lleixa dels sagrats.
Perdona la parrafada, era per dir-te que fessis l'apunt ara, encara encantat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA