dissabte, 4 de maig del 2013

Woody Allen

És pronunciar «Woody» i després «Allen» i veure's immediatament engolit per un tsunami de tòpics. Que si sempre fa la mateixa pel·lícula; que si li serveixen per exorcitzar les seves neurosis; que si això de dirigir un film cada any no s'aguanta per enlloc; que si és genial (així, sense cap mena d'explicació); que si sort d'Europa perquè als Estats Units ningú no el comprèn, pobre; que si encara que la seva darrera producció sigui fluixeta, és molt millor que la mitjana del que arriba a les nostres pantalles; que si ell no està malament però els qui són insuportables són els seus admiradors més incondicionals, que ja riuen com a posseïts tot just sona la inevitable peça de dixieland que acompanya els crèdits que introdueixen el film (sí, aquells on apareixen Charles H. Joffe i Jack Rollins)... Tsunami.
Per no caure en tòpics, tan sols una dada, primer, i una valoració personal, després: de les més de quaranta pel·lícules que ha dirigit en una quantitat semblant d'anys, sembla que els entesos creuen que les que han de passar a formar part del cànon són Annie Hall (1977), Manhattan (1979) i La rosa porpra del Caire (1985). Les que a mi no em fa res reveure els cops que calgui són, en aquest ordre: Delictes i faltes (1989), Zelig (1983), Dies de ràdio (1987), Broadway Danny Rose (1984), Ombres i boira (1992), El dormilega (1973) i Un final made in Hollywood (2002).
I per acabar, dos llibres. En el primer, el seu autor, Eric Lax, fuig de tòpics i ens presenta una sèrie de converses amb un Woody Allen seriós i autocrític; el segon és un recull de relats que tot seguidor ja deu haver llegit.

14 comentaris:

Lior ha dit...

Home, jo diria que el tòpic, o la part del tòpic ...els qui són insuportables són els seus admiradors més incondicionals té un cert fonament. És clar que això li passa a W.A. i a tantíssims d'altres, i no necessariament del seu (alt) nivell. No tothom pot ser admirador crític o condicional com nosaltres... |-)
Subscric el teu criteri.

David ha dit...

És que que siguin tòpics no vol pas dir que no siguin afirmacions certes, tan sols vol dir que són comentaris que acostumen a aparèixer molt sovint. M'alegra que compartim criteri, no podia ser altrament sent tan crítics o condicionals com som nosaltres.

novesflors ha dit...

Crec que W. Allen pot agradar més o menys o molt o gens però no passarà desapercebut. A mi em va agradar especialment la Rosa porpra del Caire.

David ha dit...

No he inclòs La rosa porpra del Caire en la meva llista de preferides perquè com Annie Hall i Manhattan s'ha convertit en un clàssic i volia esmentar altres pel·lícules una mica menys conegudes d'Allen. Tot i això a mi també em sembla un film molt bo i que serveix per reflexionar sobre el concepte de ficció. Salutacions, Novesflors.

jaka ha dit...

incondicional... incondisionalista... mes d'una vegada m'ha fet canviar l'humor. Em xifla, m'emociona, en fa riure, tot, tot i tot !!! :))

David ha dit...

Tot això a mi també m'ho ha fet sentir, alguna vegada, Jaka. M'ha fet gràcia això d'incondicionalista. Salut!

El missatger ha dit...

Probablement el gran Woody Allen és el de principis dels vuitanta, com apuntes; ara bé, el dels noranta, fins a La maledicció de l’escorpí de jade, encara em sembla rellevant al crear peces d’orfebreria molt ben fonamentades en els diàlegs, unes comèdies lleugeres rodades amb gran talent. Un bon artesà, en el millor sentit el mot. El darrer Allen no m’atreu gaire; crec que de la lleugeresa ha passat a la banalitat.
Salut!

David ha dit...

Quan vaig fer la llista de pel·lícules que més m'agraden d'Allen vaig comprovar això que dius: la immensa majoria són dels anys 80. Si t'he de ser sincer, no he vist cap de les darreres 3 o 4 pel·lícules seves i és perquè va arribar a un punt que m'avorria aquesta banalitat que dius.
Salut!

ricard ha dit...

I què me'n dius de Boris Grushenko?

David ha dit...

Molt divertida i plena de diàlegs brillants, Ricard, tens raó. Dubtava entre aquesta i El dormilega. Els primer films de Woody Allen, a mi m'agraden molt, són com una mena de revisions dels clàssics de tota la vida: Bob Hope, els germans Marx, Harold Lloyd, Chaplin, Buster Keaton...

Unknown ha dit...

Em costaria fer una llista, David. Sé que el defenso a ultrança malgrat ser crítica iconstatar que sembla que treballi sobre esborranys o sobre esboços de futurs esborranys. En general és barroer. Però no em saltaria cap de les seves pel·lícules, ell es va inventar un humor que és el meu i ja estic esperant la propera estrena.
Ah! Em va encantar "la maldición del escorpión de jade" que, naturalment, vaig veure4 en castellà.
I és que...és genial!
Una abraçada, David.

David ha dit...

Crec que Allen ha fet quaranta-quatre pel·lícules (per aquestes coses la Viquipèdia va prou bé) i, és clar, qualsevol llista sempre quedarà curta. El seu sentit de l'humor no és que sigui original
-crec- en el sentit que és una barreja de moltes coses però, sí, les seves pel·lícules estan impregnades d'una manera molt particular de veure la vida.
De La maledicció de l'escorpí de Jade no en recordo gaire coses, l'hauré de reveure.
Una abraçada, Glòria.

Anònim ha dit...

Woody Allen té pel·lícules imprescindibles i d'altres de més lleugeres. Coincideixo que les darreres són més fluixes. Però el considero un company de viatge. Hem acabat formant part de la seva família neuròtica. I amb la família, ja se sap: a vegades s'hi està bé; a vegades, no; però sempre n'acabes guardant records inoblidables.

Zelig és una meravellosa joguina!

David ha dit...

Després de veure Zelig, en algunes ocasions m'he enxampat fent de Zelig jo mateix. És, sens dubte, una obra mestra, que es presta a diverses lectures, a banda de la història que explica.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA