dimarts, 30 d’abril de 2013

El banquer anarquista

El primer número de la revista lisboeta Contemporânea va aparèixer l'any 1922. D'entre les cent quaranta-cinc pàgines que contenia, en destacarem setze (de la cinc a la vint-i-una) que són les que ocupen el relat «O banqueiro anarquista» de Fernando Pessoa.
El banquer anarquista és una conversa de sobretaula entre un narrador i un personatge que, davant de l'astorament del seu interlocutor, es defineix, sí, com a banquer anarquista, fet que prova de demostrar —amb grans mostres de lucidesa, cinisme i múltiples fal·làcies disfressades de sil·logismes— durant tot el relat. Com tot bon llibertari, el nostre banquer contraposa les ficcions socials que la humanitat ha anat construint durant segles a la realització de les realitats naturals que segons ell són l'ideal al qual hem d'aspirar. Tenint en compte que una de les ficcions socials més dominants són els diners, el protagonista d'aquesta història decideix de vèncer, i per tant abolir el poder que exerceixen, acumulant-ne tants com pugui. I ara és quan recordem que des del títol estàvem avisats que es tractava d'una sàtira dialèctica.
En acabar de llegir aquest relat, es fa difícil no imaginar (per tot seguit descartar-ho) que la immensa majoria de banquers actuals potser són, també, banquers anarquistes entestats a enfonsar des de dins la ficció social més arrelada de totes.


I acabem amb una profecia del banquer anarquista, que l'any 1922 ja veia que segons on la cosa no pintava gaire bé:
«[...] o que sai de uma dictadura revolucionária —e tanto mais completamente sairá, quanto mais tempo essa ditadura durar— é uma sociedade guerreira de tipo ditatorial, isto é, um despotismo militar. [...] E foi sempre assim. [...] O que saiu das agitações políticas de Roma? O império romano e o seu despotismo militar. O que saiu da Revoluçaõ Francesa? Napoleaõ e o seu despotismo militar. E v. verá o que sai da Revoluçaõ Russa... Qualquer coisa que vai atrasar dezenas de anos a realizaçaõ da sociedade livre...»

8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

És més que probable, David, que una de les eines que utilitza el capital per fer-se fort sigui la desestabilitzaió. Què hi ha més poderós que la por?

David ha dit...

No hi ha res més poderós que la por. Un acaba pensant que potser els qui concentren el capital del món no són ni capitalistes convençuts. No crec tampoc que siguin anarquistes, com el banquer de Pessoa. Són immorals i prou.

novesflors ha dit...

IMMORALS, amb lletres majúscules.

David ha dit...

Em temo que les majúscules no els farien pas sentir-se pitjor que les minúscules, però sí, tens raó, ja ens entenem.

Patricia Jorde ha dit...

Sembla interessant, vaig estudiar la poesia de Pessoa a la carrera. I la forma de relat m'agrada. Es pot trovar en català/espanyol? Et segueixo!
Salutacions.
http://humanidadesyalgomas.blogspot.com.es/

David ha dit...

Quaderns Crema va publicar-ne una traducció al català. No sé si també n'hi ha una traducció al castellà, però m'imagino que sí.
Salutacions, Patricia.

El missatger ha dit...

Un dels problemes de la fase actual del capitalisme és que els capitalistes entenen pitjor que els anticapitalistes en què consisteix la seva feina.
Salut!

David ha dit...

Hem arribat a un punt que és ben difícil entendre res, sobretot si escoltem aquesta mena de gurus omnipresents en què s'han convertit els economistes. Jo entenc que tan pervers era el sistema quan tot se suposa que anava bé (encara que molts no hem vist mai les vaques grosses que ara es veu que eren per tot arreu) com ara i, curiosament, fa uns anys la immensa majoria d'aquests que ara profetitzen i analitzen no deien res.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA