diumenge, 28 d’abril de 2013

El pavelló número 6

«La meva única malaltia és que en vint anys, en tota la ciutat, només he trobat una persona realment intel·ligent, i resulta que aquesta persona és un boig.»
Andrei Iefímitx Raguin és metge en una ciutat petita. Va a l'hospital dues vegades per setmana, hi visita mecànicament quatre o cinc malalts, deixa la resta en mans del practicant i, avorrit, se'n torna cap a casa a llegir. Els anys i la manca de vocació l'han convertit en una mena d'estoic, solitari i insensible al dolor dels altres. Tot és previsible, res no el sorprèn ni l'afecta. L'home ha de ser capaç de menystenir el sofriment, assegura. Vanitat de vanitats, doncs. Un bon dia, però, trenca la seva còmoda rutina tot visitant el pavelló número 6, un edifici deixat i brut que es troba al costat de l'hospital, on malviuen cinc interns. Cinc bojos. Allà coneix Ivan Dmítritx Grómov, un home d'uns trenta anys, molt intel·ligent, que han tancat perquè pateix mania persecutòria, i amb qui mantindrà una sèrie de converses fascinants en què discutiran sobre la manera que tenen tots dos de veure la vida. Ben aviat Andrei Iefímitx visitarà diàriament el pavelló per conversar amb l'única persona del món que no l'avorreix. No vol saber res de ningú més. El comportament irregular del doctor preocuparà els seus superiors i coneguts, que al final acabaran ingressant-lo al pavelló número 6, on poc després morirà.
El pavelló número 6 és una narració que Anton Txèkhov va escriure el 1892. Es veu que el mateix Lenin va dir que quan va acabar de llegir aquest relat, va haver de sortir de la seva habitació perquè tenia por. El gran escriptor Nikolai Leskov va dir que El pavelló número 6 és Rússia. A mi (em repeteixo) em recorda Kafka, o viceversa, ja no ho sé.
 

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Per això Txèkhov sempre sembla tan contemporani.

Lior ha dit...

Andrei Iefímitx Raguin (pel què dius, no he llegit el llibre) em recorda L'estrany de Camus. Una ànima quasi morta?
Com va la quarentena?

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Acabo de llegir "La nit de Vàlia", la darrera novel.la escrita per Monika Zgustova. Hi explica una història del gulag que fa tremolar...
A Rússia, no només a Alemanya, també s'hi han donat històries monstruoses.

David ha dit...

Tens raó: amb els grans escriptors (és un tòpic, ho sé) passa que el que diuen sempre és actual, Júlia.

La principal diferència respecte a Mersault és que el doctor d'aquest relat acaba adonant-se de com d'errat anava. Reviu just abans de morir.
La quarantena, de moment molt bé, Lior, gràcies. Com que la sensació de tenir poc temps per fer i llegir tot el que vull ja fa anys que la tinc, res no ha canviat substancialment.

És clar que sí, Teresa. En segons quins ambients ha interessat silenciar les atrocitats comeses a Rússia o tan sols fixar-se en les prèvies a la revolució.

David ha dit...

Em deixava de dir que d'aquest relat hi ha traducció al català. La van fer Maria Antònia Oliver i Ricard Sanvicente.

Enric H. March ha dit...

Més que l'actualitat i les semblances, a mi m'atrau de la literatura eslava centroeuropea i d'alguns autors de més a l'est aquesta mena de realisme extravagant, a voltes tràgic, a voltes còmic.

David ha dit...

En aquest relat en concret, de comicitat, poca; és tot més aviat tràgic. No és el tipus de narració que, en general, es consideraria típica de Txèkhov.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA