diumenge, 7 d’abril de 2013

Majúscules i minúscules

Segons Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831), el trencament de l'ordre a través de la violència forma part del caràcter humà i fa avançar la història. Així doncs, els períodes que es caracteritzen pel conflicte i la ruptura condueixen al progrés històric. Sorprèn que algú que va ser contemporani de Robespierre fos capaç de justificar amb aquestes paraules la sang que es va vessar a França a finals del segle xviii. I no sorprèn tant que la violència com a motor històric agradés a Karl Marx, a la recerca de la realització d’un suposat ideal de justícia i llibertat. A Marx i a molts altres, és clar. Jean-Paul Sartre, per exemple. Filòsof (amb una efa ben majúscula) existencialista. Seguidor de Heidegger i de qualsevol règim totalitari, això sí, d'esquerres, Sartre, el resistent, va justificar sempre la violència i la pena de mort. L'any 1941, mentre que el nostre futur marxista humanista escrivia per a publicacions afins al règim de Vichy, Albert Camus, se la jugava ensenyant francès a nens jueus de la ciutat algeriana d'Orà, enfrontant-se a les lleis racials promulgades a França un any abans. A la Filosofia de conceptes grandiloqüents de Sartre, Camus va contraposar una filosofia en minúscula, pràctica, lligada a la realitat. A la hipocresia de Sartre, Camus va contraposar l'honestedat.
Segurament és per això que Danilo Kiš, a «Consells a un jove escriptor», diu: «No et deixis convèncer que en la polèmica Sartre-Camus tots dos tenien raó.» Kiš, com Camus, també havia estat víctima dels Comissaris de la Veritat.
Dues lectures:


De Camus s’ha dit que escrivia novel·les filosòfiques. No sé si es tracta d’un pleonasme o d’un oxímoron, el que sí que sé és que La caiguda fa pensar sovint en Dostoievski, Tolstoi i Diderot. De Kiš no sé què dir-ne sense que sembli que exagero.

4 comentaris:

madison ha dit...

Dos lecturas que por supuesto me apunto para próximas lecturas.
Me parecido magnífica esta entrada David. Siempre es un lujo leerte
Un abrazo

Lior ha dit...

Pels escriptors podem sentir respecte, devoció, admiració, etc. Parlo dels escriptors que, agradant-nos la seva obra, també ens n'agrada la persona. El do de lletra cau on cau, i a vegades l'Altíssim te una punteria... Sento aquest respecte, admiració, etc, per molts escriptors, són tan referencials, professionalment, com faci falta, però voler tenir-los de germans grans, de mentors, per dir-ho d'alguna manera, no tants; amb Albert Camus vaig descobrir que a un escriptor també se'l podia estimar, potser perquè als onze anys vaig perdre un cosí segon via paterna, escriptor, que d'alguna manera he trobat a faltar; una llumenera que teniem a la familia i va i es mor! Sempre em fa recança no haver-lo conegut, només el vaig veure quan els pares van anar a acomiadar-se'n.
Sembla que tu t'estimes Danilo Kiš.
Disculpa la parrafada.

Enric H. March ha dit...

Una vella controvèrsia.

Ha arribat un punt en què dels textos dels filòsofs, dels pensadors, només m'interessa allò que té de detonant de la reflexió, l'enginy del pensament. No hi ha cap text que gosi fer servir com a manual perquè la pràctica social o política que se'n deriva és sempre perillosa. Jo m'ho passo pipa amb Cioran, però procuro deixar el llibre al prestatge un cop llegit. M'aporta aliment per a l'intel·lecte, però aquí s'acaba tot. És literatura.

Vaig parlar un cop de l'oposició Sartre / Camus. Us deixo l'enllaç, amb comentaris inclosos.

No me l'he tornat a llegir des que el vaig publicar, així que no sé si encara assumeixo el vaig dir.

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2010/02/illes-intellectuals.html

Això no vol dir que no reconegui el valor de les teves paraules que, a la pràctica, són raonables. Però com que a la pràctica poques coses he vist establir amb criteri...

David ha dit...

T’agraeixo molt el comentari, Madison. Espero que t’agradin aquest dos llibres aparentment tan diferents. Una abraçada.

Com vols que et disculpi el comentari, Lior! Te l’agraeixo molt, com sempre. Diguin el que diguin la biografia de l’autor pot acabar tenint un pes molt important en la recepció de la seva obra. No es tracta de censurar els escriptors que tinguin idees abjectes, però a mi no m’interessen. I certament Danilo Kiš és un dels escriptors que més m’estimo.

Enric, entenc la teva opció de considerar la filosofia quasi com un entreteniment intel·lectual, tot i així jo crec que se li pot demanar més que això (tot i que, certament, ja és molt). La filosofia que més m’interessa (diga’m ingenu) és la que manté forts lligams amb l’ètica, i en aquest sentit Camus està molt per sobre de Sartre.
M’he llegit el teu apunt que, com sempre, m’ha semblat magnífic. No es tracta ara de canonitzar Camus (pobre!), però la frase que cites en què diu que entre la justícia i la seva mare, triaria sempre la seva mare té moltes interpretacions, i totes tenen a veure, és clar, amb el sentit que Camus volia donar, en aquesta frase, a la paraula justícia. Michel Onfray, filòsof anarcomediàtic francès diu que Camus es referia irònicament a la justícia tal i com l’entenien Sartre i els seus seguidors, és a dir com a acte que inevitablement, segons ells, ha de conduir a vessar sang.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA