Preàmbul a les instruccions per donar corda al rellotge

Pensa en això: quan et regalen un rellotge et regalen un petit infern florit, una cadena de roses, un calabós d’aire. No et donen el rellotge i prou, per molts anys i esperem que et duri perquè és de marca bona, suís amb àncora de robins; no et regalen només aquest picapedrer menut que et lligaràs al canell i que passejarà amb tu. Et regalen —no ho saben, el terrible és que no ho saben—, et regalen un nou bocí fràgil i precari de tu mateix, quelcom que és teu però que no és el teu cos, que cal lligar al cos amb la seva corretja com un bracet desesperat penjant del teu canell. Et regalen la necessitat de donar-li corda cada dia, l’obligació de donar-li corda perquè continuï sent un rellotge; et regalen l’obsessió de tenir en compte l’hora exacta en les vitrines de les joieries, en l’anunci de la ràdio, en el servei telefònic. Et regalen la por de perdre’l, que te’l robin, que et caigui a terra i es trenqui. Te’n regalen la marca, i la seguretat que és una marca més bona que les altres, et regalen la tendència a comparar el teu rellotge amb els altres rellotges. No et regalen un rellotge, tu ets el regalat, t’ofereixen a tu per a l’aniversari del rellotge.

Julio Cortázar