El rei Tolstoi

Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910) va ser un escriptor excepcional. I no suportava Xècspir. El va llegir durant més de cinquanta anys, però no el suportava. El trobava immoral i poc sincer. I, en això, tenia part de raó: Xècspir no és un moralista i no està interessat en la veritat. Però, és clar, què té a veure la moralitat amb l'art? Des de quan la sinceritat és un valor literari? Si fos així els poemes d'amor de la nostra adolescència serien obres excelses, i no ho són, oi? Doncs això.

D'entre tot el que va escriure Xècspir, Tolstoi odiava especialment El rei Lear. I és ben curiós, perquè, com observen Harold Bloom i Jonathan Bate, entre d'altres, Tolstoi va ser, al final dels seus dies, un rei Lear autèntic: vagant per Rússia, havent renunciat a les seves possessions i títols nobiliaris, amb els cabells i la barba blancs semblava talment una còpia del personatge xecsperià, desolat i delirant enmig de la tempesta. La paradoxa final és que, gràcies a El rei Lear, podem entendre molt millor com es devia sentir Tolstoi abans de morir. Un autor immoral i poc sincer sap reflectir els darrers dies de la vida d'un gran escriptor encegat, però, per prejudicis curiosament pastats als de molta de la crítica literària políticament correcta actual.