Els detalls concrets de l'horror concret no se saben. Provem d'entreveure les ferides obertes del crit que s'extén entre els versos i els espais en blanc del paper. Només sabem que el poeta avui, com fa seixanta-vuit anys i un dia, torna a ser davant de la porta barrada de casa seva. No pot arribar ni al llindar. Els pares ja no hi són i no hi seran. És Czernowitz. Dissabte. Vint-i-set anys després, també és dissabte quan, des del pont Mirebeau, el poeta es llança al Sena. Ja no provarà mai més d'expressar «el que va passar» en la llengua dels botxins. Dels botxins i seva. A partir d'ara, això serà responsabilitat dels lectors i dels traductors (dos noms per la mateixa tasca). No assumir aquesta responsabilitat és tornar a barrar la porta de la casa del poeta. Afirmar que els poemes del poeta són «containers [sic] buits», «insuportables» i que «no diuen res» ja és molt més greu. Fins i tot si qui ho diu és un autoproclamat Bernat de Ventadorn modern, binacionalment premiat. Se suposa que tothom sap que un poema no es pot entendre mai del tot. Només es pot aspirar a suggerint-ne lectures. I tot poeta o aprenent de poeta hauria de tenir en compte la terrible frase d'Adorno. Menystenir-la és mofar-se de l'horror concret.
.jpg)
14 comentaris:
molt contundent, m'ho quedo per rumiar-hi, gràcies
jA EM PASSA A MO, JA , QUE ELS POEMES "NO ELS ACABO D'ENTENDRE DEL TOT!!"
Certament mereix una reflexió sensible però sense inquirir massa en el somni o realitat que l'autor ens deixa. A mí m'agrada trobar-hi punts abstractes a la poesía, penso que és justament on recau tot l'atractiu, un poema es massa íntim perque tothom en tingui una lectura concreta, sorgeix de les profunditats de l'ànima. Mereix un silenci i una indecissió a la vegada.
Petons i feliç dimecres
meravellós!
et passo una versió del Valente...
un fragment de Celan.
Una hoja sin árbol
Una hoja, sin arbol
para Bertold Brecht:
¿Qué tiempo es éste
en el que una conversación
es casi un crimen
porque incluye
tantas cosas explícitas?
De "Parte de nieve" 1971
Versión de José Ángel Valente
Celan és dels grans, la seva trajectòria, la seva obra.
Pot semblar contundent, potser. Saps què passa? Que no entenc com algú que es dedica a escriure poemes (i amb èxit, pel que sembla) pot fer afirmacions tan desafortunades. Gràcies, Clidice.
És que no es poden entendre mai del tot, Mireia, són textos! Ens hi podem acostar i provar d'extreure'n alguna llumeta de significat, això sí.
Ho veig molt com tu ho expresses, Gemma. Les interpretacions poden (han de) ser sempre múltiples, això sí: raonades. Gràcies, bona resta de dimecres per tu, també!
Moltes gràcies, Àngel. El fragment és molt apropiat! És just el que volia expressar. Per mi Celan és una figura a l'alçada de gegants (que es veien minúsculs a si mateixos) com Kafka o Benjamin. Van ser conseqüents en tots els sentits fins al final i això els va costar la vida.
Noves aportacions al meu arxiu reflexiu, gràcies.
És ben cert que "un poema no es pot entendre mai del tot", sobretot quan conté un dolor que mai no podrem percebre amb la mateixa intensistat. I és que la poesia no només es llegeix... Menystenir Celan és jeure a les portes d'Auschwitz i contemplar com creixen les roselles i no veure ni olorar res i no voler saber què hi passa, a dins. Si només fos no entendre...! Només un mediocre que fa prosa sentimental i costumista i la retalla en línies que anomena versos, rematats amb algun viva cartagena i rebla "l'obra" amb un epíleg explicatiu, no fos cas que algú no hagués digerit el ranxo regurgitat pel seu "creador", podia atrevir-se a afirmar sense vergonya que els poemes de Celan són contenidors buits. "Grapejar poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie". Perquè, després d'Auschwitz, cal una clau i cal saber com es pronuncia. "Digues shibolet".
Bé, és tota una responsabilitat, Gemma! Gràcies a tu!
Perfecte, Hasbarat. És el que volia dir. És molt greu no fer cas del dolor transformat en paraula. Implica multiplicar el dolor i fer-se còmplice dels botxins.
No coneixia aquest bloc, l'he afegit al reader a partir de l'aclariment a la frase d'Adorno que he llegit aquesta tarda. El tema m'interessa moltíssim
És que és molt interessant, oi, Marta? Per cert, quan en el teu comentari al blog de la Clidice dius que la banalitat és necessària o recomanable en certs moments, què vols dir exactament? I sobre el que preguntes de la ingenuïtat, jo crec que, després d'Auschwitz, és un luxe que no ens podem permetre.
Benvinguda i gràcies!
Vaig dir: "La banalitat -necessària o recomanable en certs moments- també és un perill. És difícil tenir-ho ben present [l'horror], no només com a tòpic ni com a destrucció absoluta de tot, i al mateix temps superar-ho i deixar-ho enrera sense oblidar-ho i fer camí. I la ingenuïtat on queda? És culpable, superficial, ignorant, cínica?"
El que volia dir és que per sobreviure a situacions traumàtiques a nivell personal veig que un camí és el de la banalització i que és un camí doble i contradictori: positiu perquè deixes de pensar-hi i negatiu pel mateix motiu. Pensava en situacions que jo conec, no pensava en res que jo no conegui.
I també pensava en una persona jove que vol escriure poesia, no mereix poder tornar a ser ingènua? No mereix poder ser ignorant i lliure de nou? I encara que ho mereixi, és correcte? I si no ho mereix, és correcte? És possible tornar a la ingenuïtat sense haver de passar per la ignorància? No sé la resposta de cap d'aquestes preguntes.
No sé si m'he explicat millor ara. Tot plegat em sembla un laberint perillós.
Sobre si és possible la poesia després d'Auschwitz? Adorno sembla que diu que no però després deixa la porta oberta. Em falten hores de lectura d'Adorno i de Celan. El tema, ja et vaig dir,que m'interessa.
Una altra cosa. No em carregaria Adorno per una frase, que és el que vaig entendre que algú -no sé qui- havia fet. No podria ser que la persona que s'ho va carregar simplement no conegués Adorno? O que fos un provocador?
Per acabar d'embolicar-ho tot, tal com t'ho explico em grinyola això de "banalitzar". I si una cosa grinyola, potser és millor canviar-la. Què et sembla?
Moltes gràcies per l'aclariment, Marta. Entenc que en situacions traumàtiques personals, com bé dius, per qüestions de supervivència, un mateix s'autoimposi una mirada en perspectiva de les coses que pretengui oblidar-ne o relativitzar-ne la trascendència (el que tu anomenes "banalitzar").
I tens tota la raó del món que això és positiu i negatiu alhora.
Pel que fa a escriure poesia avui en dia des de la ingenuïtat, se'm fa difícil d'entendre que en una tasca que se centra tant en el poder de la paraula, es puguin obviar totes les barbaritats que l'ús i l'abús de la paraula han provocat al llarg de la història. Però, és clar, tot això t'ho dic des de la postura menys dogmàtica de què sóc capaç, només faltaria.
És un laberint perillós però apassionant!
Adorno va ser una figura controvertida mentre era viu i després de mort. Seguramemt perquè, tot i partir de posicions properes al marxisme, mai no es va aliniar amb els dogmatismes i visions hermètiques de la majoria d'intel·lectuals d'esquerres de l'època. Adornó és complicat de llegir, no és gens fàcil. A mi em costa molt. És dens i, sovint (per mi), espès. Per això és fàcil de malinterpretar o de manipular. Una bona introducció a alguns dels seus punts de vista és el llibre de José Antonio Zamora "Th. W. Adorno. Pensar contra la barbarie", d'Editorial Trotta.
Tens raó que "banalitzar" té connotacions una mica dubtoses, potser "relativitzar" sona més bé. En tot cas, ara ja t'he entès!
I perdona per la llargada de la resposta, però se'm fa difícil de resumir tot això!
Gràcies i salutacions! I que consti que segueixo el teu blog, eh?
Al contrari, mil gràcies per la llargada de la resposta! I perdona que jo també he estat incapaç d'utilitzar menys paraules. T'agraeixo la recomanació bibliogràfica i la generositat de la teva explicació. 1 abraçada
Només faltaria, Marta. A mi m'encanta pensar sobre aquests temes i el teu comentari m'hi ha fet reflexionar de nou.
Gràcies a tu!
Salut!
Publica un comentari a l'entrada