L’any 1984, Werner Herzog filmava al sud d’Austràlia. Allà, en un asil de Port Augusta, hi va trobar un aborigen que devia tenir uns vuitanta anys. L’equip de rodatge l’anomenava El mut perquè mai no deia res. L’únic que feia era cantussejar contínuament una cançoneta per si mateix. Més tard van esbrinar que El mut no deia res perquè era el darrer parlant de la seva llengua. Ho explica el mateix Herzog a Werner Herzog, manuel de survie. No se sap quina llengua parlava aquell vell. Ni idea. Amb la mort d’aquell home, però, el que sí que se sap és que desaparegué, definitivament i per sempre, un bocí de món.
Des de 1984 ençà han desaparegut moltes maneres d’interpretar, d’ordenar i de narrar la nostra existència i la de tot el que ens envolta. Per entendre la gravetat de l’assumpte, posem-nos -una estoneta només- en el lloc de l’aborigen de l’asil de Port Augusta. Som el darrer parlant de la nostra llengua. S’ha acabat. Ningú més. Emmudits. Només podem pensar, i cantar i parlar en veu alta per fer ressonar per darrer cop aquelles paraules antigues, molt antigues. I recordar com sonaven en boca dels altres. No som una balena ni un linx ibèric, som una persona.
Des de 1984 ençà han desaparegut moltes maneres d’interpretar, d’ordenar i de narrar la nostra existència i la de tot el que ens envolta. Per entendre la gravetat de l’assumpte, posem-nos -una estoneta només- en el lloc de l’aborigen de l’asil de Port Augusta. Som el darrer parlant de la nostra llengua. S’ha acabat. Ningú més. Emmudits. Només podem pensar, i cantar i parlar en veu alta per fer ressonar per darrer cop aquelles paraules antigues, molt antigues. I recordar com sonaven en boca dels altres. No som una balena ni un linx ibèric, som una persona.
.jpg)
18 comentaris:
Nem servant, doncs, les nostres paraules, perquè ja som els darrers; els darrers d'una manera de parlar i d'una manera de fer. I en vindran d'altres, i naltros ja no hi serem i el món seguirà, i hi haurà "gent bona i gent dolenta". I no em sento balena ni linx ibèric,sóc una persona que observo.
M'agradaria prendre-m'ho amb la teva serenor i resignació, Miraculosa, però no puc. I no puc perquè les llengües no desapareixen perquè sí. D'acord que totes, a la llarga, hauran de desaparèixer però, no ens enganyem, hi ha tot una sèrie de condicionants -gens innocents ni casuals- que fan que una llengua acabi morint. La referència a la balena i el linx era per evidenciar la diferència de tracte que l'opinió pública dóna a la desaparició d'una espècie respecte a la que dóna a la desaparició d'una llengua.
Ten raó, David, hi ha qui posa el crit al cel per la desaparició de qualsevol espècie i no mostra cap sensibilitat davant la desaparició d'una llengua; una altra mostra dels canvis que es van produint a la nostra societat així com ens anem fent grans, canvis que cada generació deu veure... A mi m'ha costat entendre el concepte de "canvi generacional". De cada dia entenc més l'Esteve, l'avi d'una amiga meva que als noranta-dos anys esperava pacientment la mort. Anava a la tarda al cafè i ja no hi havia ningú de la seva edat i les converses amb la canalla (de setanta anys) no li interessaven.
Doncs ara imgaina't l'Esteve que entra al cafè i que no pot dir ni "Bon dia", perquè ningú no entén què diu. Per cert, molt bo això de "la canalla" de setanta anys!
Dit això, i corroborat per un altre mestre com Herzog, el millor que podem fer per la llengua del país és parlar-la, mimar-la, "despolititzar-la" i millorar-la. Estic convençut que la pervivència de la llengua catalana està en joc precisament degut a que aquesta l'han convertit en un instrument de la disputa política a gran escala.
La feina dels poders públics a Catalunya s'hauria de centrar en promoure la seva normalitat i no entrar en les trifulques que s'inventen aquells que malden per un unitarisme espanyolista impresentable.
No m'explico prou bé. Vull dir que la llengua, com el temps, com la geografia o com la literatura, o la tractem com a dada objectiva de les identitats en moviment (sense fer-ne dogmes) o la lliurem al circ de la misèria política (de casa i de fora).
Parlar, escriure o imaginar, en català, és com respirar...aleshores, em pregunto: Quina mesquinesa alimenta la trifulca política sobre la llengua?
Possiblement, la més espaterrant de les ignoràncies.
El preu de tots aquests anys d'estira i arronsa ens arriba en forma de sistemàtica "ideologització" de la llengua. En aquests temes, francament, m'inclino per la desobediència civil i per una exigència elemental als poders públics a que vetllin per evitar que això no acabi com el personatge de Herzog.
Em sembla que no m'he explicat massa bé. Em resulta pesat reiterar aquestes obvietats davant de coses elementals com l'aire, la parla o els accidents geogràfics. Coi! és que totes aquestes coses ens configuren com el cos que tenim!
Salut i calor!
És clar que t'expliques bé, Àngel. I estic d'acord amb la majoria del que dius. Ara, més enllà de les utilitzacions partidistes que els polítics puguin fer de la llengua, als Països Catalans hi ha un conflicte lingüístic (larvat perquè els catalanoparlanrs ajupen el llom) que té a veure amb l'existència d'una llengua que tothom té el deure de conèixer i una altra que tothom té el dret de conèixer. El conflicte només es posa de manifest quan un catalanoparlant pretén viure en català a Catalunya com un anglès pot viure en anglès a Anglaterra. I els polítics d'aquí sempre s'han rentat les mans pel que fa a defensar el català (en nom de l'absurda i tramposa cohesió social). La situació no és comparable, és clar, a la de l'aborigen d'Herzog, per bé que a la Catalunya Nord o a algunes zones del País Valencià s'hi assembla.
Salutacions i gràcies pel comentari!
Crec que la qüestió no es resoldrà jurídicament favorable al català sense un estat propi. Pel que fa a la pèrdua (o sagnia) de parlants, estem davant d'una altra història. Estic convençut que quan tinguem un estat propi que demostre un tarannà modernitzador tots els parlants que un dia se'n van anar al castellà tornaran a casa. Al País Valencià (que és des d'on escric, i ben al sud), passa exactament el mateix que a Catalunya, però multiplicat per deu. "Jo és que parle castellà als xiquets perquè puguen entendre's amb tots", "jo no em fique en política, parle castellà i au", etc. El problema que puga tenir la llengua catalana és un problema de la llengua catalana, no de Catalunya. Recortde que na Maria Àngels Anglada assenyalava el conflicte lingüístic al País Valencià com el màxim problema a què es veia sotmés el nostre idioma. Una abraçada
Cada any desapareixen llengües al món. Dramàtic. Pel que fa a la nostra, més enllà dels missatges cofois dels polítics del Principat, el cert és que a molts indrets del nostre territori la llengua ja és residual i agonitza. Amb el seu vocabulari específic, les seves formes dialectals, es perdrà per sempre. Què en quedarà? El català light i xava de TV3, "la tuya".
És evident (encara que molta gent no ho vulgui veure així) que els problemes del català no són exclusius de Catalunya, només faltaria! I estic d'acord amb tu, P. Maró, que l'única solució passa per la independència i perquè el català sigui l'única llengua oficial dels PPCC. Salutacions!
Doncs sí, company Nogués, la desaparició d'una llengua és un drama. Mira, de TV3 (amb el nom ja paguen, per què "3"?, es van definir com a canal espanyol des del primer dia,) prefereixo no dir-ne res, que les diria massa gruixudes. Tens tota la raó que la pèrdua de formes dialectals també és molt preocupant.
Llàstima que pel que diu Herzog mateix, algunes d'aquestes històries se les inventa. Bé, llàstima. Tan de bo aquesta se l'hagués inventat. Si és mentida et desperta la consciència de totes maneres però ningú pateix, res es perd, no more cap llengua. Això és el que m'agrada d'aquest home.
I d'això, tranquils, que el català no s'acabarà. No hem vingut pas a aquest món per sortir-ne muts.
En una cosa tens tota la raó, Xavi: a l'amic Herzog li encanta inventar-se històries. Aquesta en concret no sé si se l'inventa o no, ara, que desapareixen llengües amb una regularitat esfereïdora és cert. I sobre el que dius del català, m'agradaria compartir el teu optimisme, però és que hi ha zones on el català es parlava i ara ja no es parla i això és desaparèixer.
Salut i gràcies per comentar!
Em recorda una cita que vaig llegir fa uns dies: "El silenci ha de ser triat, mai forçat" et sona?
Salut!
Sí que em sona, sí... Darrerament estic una mica monotemàtic.
Salutacions, Gemma, i molt bon vespre!
... Quina tristesa més gran saber que després de tu ningú donarà veu als sentiments, a les idees, als somnis, amb la llengua que t'acompanya, inclús ja des d'abans de néixer! Però quina amargor t'ha d'omplir si, a més, tot rastre d'ella queda perdut, ni una pàgina, ni una frase, ni una paraula...
Exacte, Ariadna. Ha de ser espantós. I passa cada cop més sovint.
La desaparició d'una llengua és una tragèdia per a tota la humanitat.
Però la nostra llengua mai no desapareixerà de la faç de la terra. Només és qüestió que ho proclamem, ho repetim, ho creiem i ho mantinguem: si del caliu marginal d'una llengua que tothom havia donat per morta va sorgir l'idioma oficial d'un estat inimaginable, com va ser el cas de la resurrecció de l'hebreu, ¿per què hem de plorar per la nostra llengua, una de les més potents a Internet malgrat els esforços dels poderosos i els miserables que es posen malalts sentint la nostra parla?
Tots i cadascun de nosaltres som herència i llavor. Si lluitem, vencerem, perquè som molts i sabem agrair, estimar i regalar-nos.
D'acord en tot menys en una cosa, Hasbarats: el català ja ha desaparegut d'algunes zones on es parlava i això, crec, és irrecuperable.
El cas de l'hebreu, a banda de tota l'admiració que pugui sentir per com una llengua arraconada a un ús mecànic i litúrgic es transforma en una llengua moderna i renascuda, el considero una excepció meravellosa dins d'un mar de llengües desaparegudes o en procés de desaparició.
Això sí, mentre hi hagi catalanoparlants amb consciència del que significa ser-ho, els miserables de qui parles no ho tindran gens fàcil.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada