Llocs

Sobre els camins insospitats de la memòria, després de Proust, no som capaços de dir-ne res més. Per tant abaixarem el nivell intel·lectual (fins a recórrer tot l’espai que ens separa del gran Marcel) per esmentar la curiosa relació que molt sovint s’estableix entre una determinada lectura i el lloc on s’esdevé aquella lectura. Molt sovint, mirar el llom o la coberta d’un llibre és rememorar el lloc on el vam llegir. Per exemple (i perdoneu les referències personals), una repassada ràpida a algunes lleixes de casa ens pot transportar a un minúscul pis de la Zona Franca on un nen assegut en un tamboret declama Tintins i Astèrixs (fent veus diferents per cada personatge, és clar) mentre la seva mare cus, cus, cus i cus en una atrotinada però infal·lible Singer. Durant tres hores un adolescent devora Macbeth sota un arbre d’un poble holandès de mala mort fins que algun veí, es veu que espantat per un comportament tan estrany i sospitós (no havíem quedat que era un país protestant?), li demana que se’n vagi. Un noi s’adorm tot fent guàrdia de nit en una residència: és objector de consciència i recolza el cap sobre l’enorme exemplar de El Quixot que té sobre la taula. Un estudiant desfila amb Joseph Roth al ritme de les notes de La Marxa Radetzky pels jardins de la universitat després d’haver fugit tots dos d’una classe insuportablement tediosa. I ho prova amb el Tractatus de Wittgenstein mentre espera en uns vestidors d'una botiga de roba (n’hauria entès el mateix -o sigui quasi res- en una cabana perduda a la muntanya). Més tard, Zweig i el seu món d’ahir en una casa de Puigcerdà; una cervesa a la salut de Jiří Weil en un bar de Girona; Jane Austen encisa en un sofà de pell gastada; Kafka trasbalsa, de nou, en un avió que, és clar, es dirigeix a Praga... Cadires i llits. Balcans i Calders. Trens i Proust. Canetti i el Parc de la Ciutadella. Llegir i el lloc. El llibre no només com a generador de significats múltiples sinó com a evocador de tot el que en qualitat d’objecte és capaç de suscitar. I m’adono que, un cop més, parafrasejo barroerament Walter Benjamin. Rellegit en una habitació d’hotel a Florència.