Durant tretze estius, Timothy Treadwell va viure envoltat d’óssos grizzlys al Parc Nacional de Katmai a Alaska. «Envoltat» és literal; s’hi acostava, hi passejava, els parlava, els tocava i, sobretot, els filmava. Deia que n’era amic i que se’ls estimava. Un Ursus arctus horribilis mascle pot arribar a pesar més de cinc-cents quilos i a fer quasi dos metres i mig d'alçada si es posa dret, i aquest home n’acariciava el musell i els posava noms com Ed. Fins que un dia de l’any 2003, se’l van menjar; a ell i a la noia que l’acompanyava.
El director Werner Herzog va estudiar les més de 100 hores de filmació que Treadwell havia deixat a la seu de l’organització Grizzly People i va muntar Grizzly Man, una de les pel·lícules més colpidores que he vist en molt de temps. En aquestes filmacions, Treadwell es despulla del tot: ens parla del seu passat, de les seves pors, de les seves frustracions, riu, plora, s’enfada, s’autocompadeix, saluda Mr. Chocolate (una massa peluda enorme que se’l mira de reüll), s’entristeix quan troba una guineu morta, blasfema perquè no plou... Tanmateix, Herzog mai no jutja Treadwell, només el contradiu; el podria ridiculitzar fàcilment, però no ho fa. El director alemany entrevista diverses persones que van conèixer Treadwell, algunes de les quals s’encarreguen de deixar ben clar que l’admiraven i d’altres expressen sense embuts que en Timothy va jugar massa temps amb foc. (Sovint costa de creure que les persones que apareixen al film no siguin actors, fixeu-vos, si podeu, en el forense, que sembla que hagi sortit de l'univers dels germans Coen.)
La pel·lícula ―farcida d’escenes inoblidables― acaba amb un primer pla de la mirada d’un ós. Com diu Herzog, és una mirada que en cap moment transmet el que Treadwell creia veure-hi. Aquest error d’interpretació li va costar la vida.
El director Werner Herzog va estudiar les més de 100 hores de filmació que Treadwell havia deixat a la seu de l’organització Grizzly People i va muntar Grizzly Man, una de les pel·lícules més colpidores que he vist en molt de temps. En aquestes filmacions, Treadwell es despulla del tot: ens parla del seu passat, de les seves pors, de les seves frustracions, riu, plora, s’enfada, s’autocompadeix, saluda Mr. Chocolate (una massa peluda enorme que se’l mira de reüll), s’entristeix quan troba una guineu morta, blasfema perquè no plou... Tanmateix, Herzog mai no jutja Treadwell, només el contradiu; el podria ridiculitzar fàcilment, però no ho fa. El director alemany entrevista diverses persones que van conèixer Treadwell, algunes de les quals s’encarreguen de deixar ben clar que l’admiraven i d’altres expressen sense embuts que en Timothy va jugar massa temps amb foc. (Sovint costa de creure que les persones que apareixen al film no siguin actors, fixeu-vos, si podeu, en el forense, que sembla que hagi sortit de l'univers dels germans Coen.)
La pel·lícula ―farcida d’escenes inoblidables― acaba amb un primer pla de la mirada d’un ós. Com diu Herzog, és una mirada que en cap moment transmet el que Treadwell creia veure-hi. Aquest error d’interpretació li va costar la vida.
10 comentaris:
La veuré, doncs, David
Crec que et pot agradar. És difícil de dir si és un documental o no. A veure què et sembla. Salutacions, Mireia!
Bona recomanació. Fa temps que tinc pendent veure aquest documental. Sobre aquest pobre home penso que la factoria Disney involuntàriament ha fet molt de mal amb els seus animalons salvatges amb "bon cor", que parlen i es deixen amanyagar. Hi ha gent que conserva la seva ment infantil tota la vida. Són els que també pensen que la gent d'Al-Qaida en el fons són bons nois i que mai no els faran res a ells perquè són progres i enrotllats.
Què hi farem! És curiós el que pot fer un director professional amb el material filmat de certa gent. Herzog va muntar 'Grizzly Man' i Joaquim Jordà 'El encargo del cazador', un documental que supera el gènere de terror i que constitueix un autoretat involuntari i demolidor de la burgesia barceonina suposadament progressista dels anys '60.
he "mogut alguns fils" i sembla que en cosa de dues setmanes la tindré.
vista i recordada, bona ressenya del fitzcarraldenc Herzog. En la línia!
M'agrada molt en Werner Herzog però el tema de la convivència amb animals no em causa cap atracció. Què hi farem?
Molt bona crònica, David.
És que atribuir qualitats humanes a animals està molt bé si et guanyes la vida escrivint faules (cosa que ja no es porta gaire); si t'ho acabes creient, se't pot cruspir qualsevol bestiota. No he vist el film de Jordà, però si l'anomenes, caldrà veure'l. Salutacions, Hasbarat!
Caram, Mireia, quina habilitat movent fils. Espero que t'agradi. Jo vaig estar unes quants dies que no me la podia treure del cap.
Aquest Herzog dóna per molt, oi Àngel? Salut!
Bé, Glòria, precisament Herzog utilitza les filmacions de Treadwell per reflexionar sobre on se situa la línia que separa l'home de la vida salvatge. Moltes gràcies i salutacions!
Bé...Qué dir?
Aquesta película la vull veure, encara que sigui per alimentar la meva creença ferma en que els premis Darwin s'haurien d'atorgar en una sessió plenària de l'ONU.
Una reflexió a rel d'un comentari d'Hasbarats: aquest bon rotllo acrític i naïf de certa corrent de pensament (?) és curiosament unidireccional i, sota el meu punt de vista, amaga sentiments d'odi atàvics i ancestrals vers els USA i altres estats.
Ara, no diguem gaire alt que els óssos son animals salvatges ni que qui mata és un assassí, que se'ns menjaran!
Al menys un ós, com l'escorpí del conte, no ho pot evitar.
Això dels premis Darwin tens raó que hauria de tenir molt més ressò del que té. Tants premis absurds que hi ha i ben poca gent coneix aquests!
Saps que estem d'acord sobre aquest bonisme sel·lectiu que tan aviat demonitza democràcies imperfectes com sacralitza dictadures infames. Gràcies pel comentari!
Publica un comentari a l'entrada