M’agradaria creure que quan Catalunya sigui un país normal Incerta glòria i Joan Sales tindran el reconeixement que es mereixen i que ningú no els descobrirà per primer cop als 37 anys (em fa vergonya), després d’haver-se hagut d’empassat mediocritats efímeres elevades a la categoria de gran obra de la literatura catalana pels crítics i professors de torn. Incerta glòria, diu Sales, no és una novel·la sobre la Guerra Civil, però mai ningú no m’havia explicat la guerra com ho fa l’escriptor barceloní.
Durant les seves més de sis-centes pàgines, els lectors amb prejudicis se sentiran incòmodes: aquest llibre no satisfà lectures parcials ―exigeix una autocrítica i replantejaments que molts encara són incapaços de fer―, però tampoc no té res a veure amb la manta democràtica que pretén tapar-ho tot. No és una novel·la perfecta (n’hi ha cap que ho sigui?) però és difícil trobar-ne cap de més punxeguda pel discurs oficial. Per Sales no hi ha bons ni dolents, però mai no cau en l'explicació estèril que ens vol fer veure i creure que ambdós bàndols eren iguals i que s’ha repetit fins a l’extenuació des d’allò que en van dir «transición».
Ara, la millor ressenya de l’obra la va fer el censor de l’època, segons el qual Incerta glòria «expresa ideas heréticas ―las propias de semejante individuo [un oficial del ejército rojo]― y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso. Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fondo de la novela; de manera que, aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo absolutamente impublicable. Es preciso prohibirla en absoluto». Jo el que prohibiria seria que TV3 en fes cap adaptació tipus Serrallonga xava o Mirall trencat de fireta.
Durant les seves més de sis-centes pàgines, els lectors amb prejudicis se sentiran incòmodes: aquest llibre no satisfà lectures parcials ―exigeix una autocrítica i replantejaments que molts encara són incapaços de fer―, però tampoc no té res a veure amb la manta democràtica que pretén tapar-ho tot. No és una novel·la perfecta (n’hi ha cap que ho sigui?) però és difícil trobar-ne cap de més punxeguda pel discurs oficial. Per Sales no hi ha bons ni dolents, però mai no cau en l'explicació estèril que ens vol fer veure i creure que ambdós bàndols eren iguals i que s’ha repetit fins a l’extenuació des d’allò que en van dir «transición».
Ara, la millor ressenya de l’obra la va fer el censor de l’època, segons el qual Incerta glòria «expresa ideas heréticas ―las propias de semejante individuo [un oficial del ejército rojo]― y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso. Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fondo de la novela; de manera que, aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo absolutamente impublicable. Es preciso prohibirla en absoluto». Jo el que prohibiria seria que TV3 en fes cap adaptació tipus Serrallonga xava o Mirall trencat de fireta.
.jpg)
15 comentaris:
Veig que el ball embogit t'ha anat bé i que has retornat al blog tan lúcid com sempre.
Tot el que dius d'Incerta glòria és cert. Sobretot no és perfecta...les diferents veus s'assemblen i s'han de distingir pel què diuen i no per com ho diuen ì, probablement, és també massa llarga però la vaig llegir amb gran interès i amb força més anys dels que tu tens ara-jove David-i, un cop acabada, vaig pensar que havia llegit una gran novel·la. La trobo una obra imprescindible però dubto que arribi mai a fer-se el nom que es mereix.
Amb afecte!
Una bona crítica per una excel.lent novel.la.
L'he llegida i indubtablement val molt la pena, visió de la guerra viscuda i explicada des de la perspectiva de tres personatges ben diferents. Jo la tonaré a llegir en algun moment, tinc en ment alguna llacuna, per cert té continguts de vida de gran pes.
Bona explicació ens has fet, com sempre ens tens acostumats!
M'alegra estar d'acord amb tu, Glòria. Hi ha passatges antològics en aquesta novel·la. Trobo que Sales és capaç de crear un món creïble, que sembla que funciona sol i això és a l'abast de molt pocs escriptors. I sí, és l'obra de tota una vida. Tinc pendents les cartes a Màrius Torres que deuen ser molt interessants, pel que n'he sentit. Salut!
Moltes gràcies, kweilan. Trobo, però, que el que n'escric no acaba de fer justícia a aquesta gran novel·la.
És una novel·la que demana relectures, cosa que demostra la seva qualitat, oi, Gemma? Si no sentim la necessitat de rellegir un llibre, segurament és que no és cap obra mestra. Gràcies i salutacions!
... La vaig llegir fa molt, massa. Recordo que em va impressionar. Buscaré un moment per tornar-la a rellegir per desfer aquesta incerta boira que, ara com ara, la cobreix. Però sé que serà com retrobar-se de nou amb un vell amic que fa temps que no veus i només ser davant seu, et sembla que va ser ahir...
Aquesta és la principal característica d'un clàssic o d'una obra mestra, que es pot rellegir els cops que calgui i sempre hi trobarem el mateix, però canviat. Són llibres que ens llegeixen. Salutacions, Ariadna!
David, no podria estar més d'acord amb el que dius. Només afegiria a la llista final de sèries oblidables de TVC, la lamentable adaptació de la gran novel·la de Jaume Cabré, Les veus del Pamano.
Una abraçada,
Jordi
Gràcies, Jordi. La sèrie que esmentes no l'he citat perquè simplement no sabia ni que l'haguessin fet. Ara, veig que no em vaig perdre res, oi?
Salut!
És una meravella de llibre sobre la vida, el vaig llegir amb 30 anys i vaig pensar que abans no hauria estat un bon moment. Recordo que el capítol que em va agradar més va ser el de la Trini i recordo que vaig arribar a aquest llibre gràcies a un blog que ara ja no existeix. Ah i també recordo que vaig passar-me un any regalant el llibre a tothom que feia anys :)
Tens raó pel que dius s'esperar que TV3 no ens clavi una versió de les que ens té acostumats, em sumo al cas de Les veus del Pamano de trista i "vergonya aliena" visió. Necessitem recuperar la memòria cultural i del país amb la majoe dignitat possible i em sumo a les adhesions que estas reben degudes al teu embogiment prestonià amb el ball del segle.
Exacte, Marta, més que sobre la Guerra Civil, és un llibre sobre la vida (com tots els bons llibres). A mi em va encantar i vaig trobar-hi moltes escenes còmiques, cosa que els crítics de la novel·la sembla que no acaben de ressaltar. I quin bon regal, aquest llibre! Salutacions!
Caram, Àngel, hauré de veure aquesta versió de Les veus de Pamano de TV3, més que res per poder indignar-me una mica més amb "La nostra". Sobre l'embogiment prestonià, deixem-ho en embogiment passatger. Salut!
saltant de blog en blog he arribat aqui i em sembla que hi passaré sovint.
Incerta glòria és una perla en molts sentits. A mi em va impressionar sobretot la manera de parlar de la guerra, de la mort i de la desolació al front: drames escrits en llenguatge planer i aire quotidià.
En vaig fer una ressenya al meu blog
http://viuillegeix.wordpress.com/2009/04/26/incerta-gloria-joan-sales/
M'alegra que tot saltant hagis acabat caient aquí! Vaig llegir Incerta glòria deu fer un mes i encara no me l'he pogut treure del cap. Acabo de llegir-ne la teva ressenya i estic d'acord amb el que en dius. A mi la primera part em va colpir moltíssim.
No coneixia el teu blog, però el que n'he pogut veure m'ha agradat molt, per tant hi passaré. Salutacions!
A mi em va agradar moltíssim aquesta novel.la. Es potser una de les millors que he llegit. El personatge de Soleràs i després el cura em varen captivar. I sí, també la vaig descobrir amb 30 anys! Abraç
Doncs coincidim, Noctas, per mi també és del millor que he llegit (sobretot les dues primeres parts), és per això que no entenc que no se'n parli molt més.
En Soleràs és un personatge fascinant, d'aquells que no s'obliden mai.
Gràcies per la visita i el comentari!
Publica un comentari a l'entrada