Continuant amb el fil de morts absurdes (la irremeiabilitat de les quals n’hauria d’evitar qualsevol tipus de mofa ―us ho diu algú que quasi s’acomiada d’aquest món per culpa d’un conill que va decidir de saltar des d’un cinquè pis just quan un servidor passava per sota), cal esmentar Ödön von Horváth. El senyor von Horváth (1901-1938) fou un dramaturg i novel·lista austrohongarès. La seva obra, com les de Karl Krauss, Elias Canetti, Ludwig Wittgenstein o Walter Benjamin, és una denúncia de la degeneració del llenguatge i adverteix, alhora, que la manipulació que el poder fa de les paraules acaba reflectint-se en l’estupidesa de pensament que impera arreu. Val la pena llegir-lo, doncs.
Horváth és, a més a més, el personatge que inspira la figura de «L’apàtrida», primer relat de Llaüt i cicatrius de Danilo Kiš (que no existeix en català) i que, com tot el que va escriure Kiš, s’ha de llegir. Un dels aspectes que més va seduir l’escriptor serbi de Horváth fou la mort que aquest trobà l’1 de juny de 1938. Aquell dia a París hi hagué una gran tempesta. Una branca va caure sobre el cap de Horváth, que passejava pels Camps Elisis, i el va matar. Horváth era a París perquè un mag d’Amsterdam li havia assegurat que a la capital francesa li passaria una cosa que li canviaria la vida del tot. Sense cap intenció de ridiculitzar Horváth, conclourem que la seva mort fou, com la de Treadwell, l’amic dels grizzlys, un altre error d’interpretació.
Horváth és, a més a més, el personatge que inspira la figura de «L’apàtrida», primer relat de Llaüt i cicatrius de Danilo Kiš (que no existeix en català) i que, com tot el que va escriure Kiš, s’ha de llegir. Un dels aspectes que més va seduir l’escriptor serbi de Horváth fou la mort que aquest trobà l’1 de juny de 1938. Aquell dia a París hi hagué una gran tempesta. Una branca va caure sobre el cap de Horváth, que passejava pels Camps Elisis, i el va matar. Horváth era a París perquè un mag d’Amsterdam li havia assegurat que a la capital francesa li passaria una cosa que li canviaria la vida del tot. Sense cap intenció de ridiculitzar Horváth, conclourem que la seva mort fou, com la de Treadwell, l’amic dels grizzlys, un altre error d’interpretació.
.jpg)
11 comentaris:
L'atzar, de vegades, ens juga males passades (i de vegades, bones).
(He représ un tema que vas iniciar tu i que em va interessar molt.)
Ho acabo de llegir, Novesflors. És un tema apassionant, oi? Sobretot perquè mai se'n pot treure l'entrellat del tot.
Salutacions!
La sort, el destí... quin misteri... ens fem cadascú els nostres propis destins? o per el contrari ja està escrit? L'única cosa certa és el present. No coneixia a cap dels literats esmentats, prenc nota gràcies.
M'has fet repassar el meu catàleg de morts absurdes, i he recordat la d'un personatge d'un conte de Graham Green, on qui salta d'un balcó no és un conill, sinó un porc. Bé, de fet no salta, cedeix el balcó, però pel cas.
Em sembla que es titula Un accidente absurdo.
I potser la més absurda de totes: en Sherwood Anderson ennuegant-se amb l'escuradents del seu martini.
Compte, doncs, amb els errors d'interpretació.
Sense mofa però això del conill m'ha fet riure.
Ostres David, vigila amb els conills!
Interpretacions, lectures, coincidències, destí??? Dependrà del que cregui cadascú.
Interessant post.
Salut!
Pel que sembla, això del conill és real, no?
I tant que a Horváth li va passar una cosa que li va canviar la vida!!!
Quin ensurt amb el conill! A mi, a la terrassa d'un bar, em va saltar un gat sobre la taula procedent d'una branca de l'arbre que, amorós, ombrejava un instant insufrible de juliol. No he tornat a aquell bar i quan sóc en una taula, sota un arbre, miro amunt. D'això en diuen un trauma.
Salut, Chals! I com que el present només l'anomenem, ja és passat, no ens queda ni això, oi? Bé, jo no em canso mai de recomanar Danilo Kis, el trobo un escriptor fora del comú.
No conec el conte d'en Greene i em sonava l'accident del pobre Anderson, Matilde. Sembla que si algú més o menys conegut té una mort absurda sàpiga més greu, oi? Salutacions!
Pots fer la mofa que vulguis, Salvador, és un episodi ben còmic. Encara que devia ser el conill més ben alimentat de tot Barcelona.
Gràcies, Gemma. Ja vigilo, ja... però qui m'havia de dir que havia de patir per si em queia un conill al cap?
És ben real, Mireia. Recordo que era el dia que havia nascut la meva neboda i que després, fent broma, dèiem que a veure qui és el valent que quan la nena fos més gran li explica que al seu tiet el va matar un conill. Pobre Horváth, això li passa per visitar mags.
Déu n'hi do, Glòria, amb el gatet. Els traumes, si serveixen per estar més atents, potser serveixen per alguna cosa, oi?
Denuncia la degeneració del llenguatge i adverteix que la manipulació que el poder fa de les paraules acaba reflectint-se en l’estupidesa de pensament que impera arreu! Malauradament, tema de rabiosa actualitat.
Exacte! Aquest tipus d'autors no passen mai de moda...
Publica un comentari a l'entrada