Un bon dia (el 26 de maig de 1828), un noi va aparèixer a Núremberg. Duia una carta en què hi havia escrit el nom Kaspar Hauser. I ja està. No se’n sap res més. No era boig ni retardat i va aprendre a llegir i escriure. En poc temps es convertí en una atracció pública, alhora que s’estenien tot de rumors sobre el seu origen (alguns creien, fins i tot, que era un fill il·legítim de Napoleó). El noi va morir el 1833. La seva història recorda la de Joseph Merrick, l’home elefant, i la de tantes altres persones que es convertiren en atraccions de fira en una època en què era ben habitual (i popularment acceptat) anar a veure i a escarnir aquests pobres desafortunats en circs que viatjaven per les principals ciutats europees. Indis, nans, negres, aborígens australians, contrafets... eren exposats com si fossin animals sense cap mena de consideració i amb la suposada justificació d’un sempre pervers darwinisme social. L’enigma Kaspar Hauser (1974) de Werner Herzog, L’home elefant (1980) de David Lynch i el documental francès Zoos humains (2003) d’Eric Deroo i Pascal Blanchard són una bona mostra de fins on podien arribar aquests espectacles tan denigrants.
Estava a punt d’afirmar que en això sí que havíem millorat quan tot just he engegat la televisió. Ara ja no sé què dir.
Estava a punt d’afirmar que en això sí que havíem millorat quan tot just he engegat la televisió. Ara ja no sé què dir.
.jpg)
12 comentaris:
Si més no, ara es fiquen a la gàbia per voluntat pròpia.
carnassa emocional per les feres
Potser algun que altre polític, sí que es mereixeria aquest "escarni" públic, oi?
Tens raó, Allau. Ara, jo dubto que la majoria dels qui ho fan estiguin bé del cap. Continuo veient algunes semblances amb els Zoos humans. Salutacions!
Bona manera d'expressar-ho, polaroid. Una mica de circ sempre va bé, es veu.
Mira, ara que ho dius... És una idea molt temptadora, Mireia...
David,
Una reflexió excel·lent i el record de dues magnífiques pel·lícules -no conec la tercera- i em refereixo a la d'Herzog i la de Lynch.
D'uns anys cap aquí la vida sembla quedar reduïda a pa i circ i penso que de pa no en té tothom qui en necessita.
Mondo cane! Ho penso molt seriosamernt.
Ho he trobat interessant i relacionat amb el tema que publiques; i m'ha semblat de compartir-ho.
Els de la televisió potser s'hi posen perquè volen però i totes les persones que tenen problemes molt greus de salut i demanen caritat com si hi estiguessin condemnats?
Dit de passada: excel·lent playlist, ja me l'he escoltada dues vegades sencera. Serà que més de la meitat de les cançons ja les coneixia (i m'agradaven, molt).
Gràcies, Glòria. Bé, de pa i circ sembla que sempre n'hi ha hagut, però és cert que potser estem arribant a uns límits insuportables, però, és clar, els beneficis que n'obtenen el mercat i els polítics són enormes.
Gràcies, Miraculosa, però l'enllaç que proposes em diu que només és per a lectors convidats. Què faig per llegir-lo?
Tens raó, Marta; en tota la gent que ens trobem pel carrer demanant caritat (alguns exposant les seves mancances físiques sense cap pudor) no hi havia pensat, però tenen punts de semblança amb els personatges que es podien trobar en aquests zoològics.
Moltes gràcies, Allau. Per cert, que ja toca que la renovi, la playlist. En coneixies cançons? Doncs mira que moltes no es pot dir que siguin gaire populars!
Soc molt escèptic respecte dels suposats avenços en la moralitat o la ètica humana. Cert que els filòsofs i els sociòlegs van refinant les teories i que es va produint una evolució, però és més estètica que ètica, diria jo. El substrat, l'ADN, segueix sent el mateix.
Ai! ara l'obro! és un bloc que de tant en tant tanco pq... hi poso només...
Ara sí que m'ho he pogut llegir, Miraculosa, moltes gràcies! No coneixia la història d'aquesta família. El que van haver de patir és espantós, no té nom.
Publica un comentari a l'entrada