Opino el mateix que l'Oz

Opinar. Cal opinar. De què? Doncs del que sigui i quan sigui. Però ser un bon opinador no és gens fàcil: cal empassar-se tots els telenotícies i els 30 minuts, navegar incansablement per internet (ja se sap que a la televisió no ho expliquen pas tot), escoltar la ràdio (hi ha tertulians que valen molt la pena) i llegir els diaris (fins i tot els gratuïts, encara que costi de confessar). No hi ha res com estar ben informat per a poder opinar; és la manera de formar opinions amb fonament. L'actualitat mana. I les xifres. No ens deixéssim les xifres! Percentatge d'aturats, quantitat de morts, graus centígrads, resultats esportius, escons guanyats o perduts... Ens encanten les xifres. De vegades hi ha qui, fins i tot, opina que els mitjans de comunicació amaguen informació o la deformen. Però només és una opinió, que ningú no s’espanti.
A partir d’ara, quan algú em pregunti la meva opinió sobre vés a saber què, en lloc de callar, de dir «ni idea», o de canviar de tema, ja sé què contestaré (abans m’ho hauré d’aprendre de memòria): «Cap home no és una illa, va dir John Donne. Goso humilment afegir a aquesta meravellosa sentència que cap home ni cap dona no és una illa, però que cadascún de nosaltres és una península, amb una meitat enganxada al continent i l’altra mirant a l'oceà. Una meitat connectada a la família, als amics, a la cultura, a la tradició, al país, a la nació, al sexe i al llenguatge i a molts altres vincles. I l’altra meitat desitjant que la deixin en pau per poder mirar cap a l'oceà. Penso que ens haurien de deixar ser penínsules.» Gràcies mar Amos Oz i gràcies Lior.