dissabte, 23 de juliol de 2011

Veus

«Però quan llegia, els seus ulls passaven per les pàgines i el cor aprofundia en el sentit, però la veu i la llengua descansaven.» A finals del segle IV, Agustí d’Hipona se sorprèn que Ambrosi, bisbe de Milà, llegeixi en silenci perquè el que és normal és llegir en veu alta. Agustí intenta trobar una explicació a aquell comportament inaudit: com que Ambrosi sempre està envoltat de gent, potser ha decidit de llegir en silenci, de tan cansat com està que li preguntin el significat dels textos que senten que llegeix. I és que l’home s’està més temps explicant que llegint. O potser la raó és més senzilla: la veu d’Ambrosi tendeix a tornar-se rogallosa i ronca amb facilitat.
Agustí inclou aquest passatge a les seves Confessions i diuen que és el primer cas documentat d’algú que llegeix en silenci. La qual cosa no vol dir, evidentment, que Ambrosi fos el primer a fer-ho.
En canvi, avui en dia, si no es tracta de poesia, de lectures per a nens, o de països com Alemanya, és rar que algú llegeixi en veu alta. És un costum que potser s’hauria de recuperar (amb moderació, això sí).

21 comentaris:

Lior ha dit...

Lectura en veu alta i diàleg interior (aprofundiment del cor en el sentit; l'Agustí es va guanyar el renom!) alhora són molt difícils, Ambrosi bé devia saber-ho. Hi deu haver un abans i un després, en el concepte de lectura, quan passa de fer-se en veu alta a fer-se en silenci.
Les Confessions semblen fetes en silenci o en veu baixa al seu Senyor pel propi Agustí.

Que hi passa a Alemanya amb la lectura en veu alta?

No em facis buscar per tot el llibre aquest paràgraf que cites. Número de pàgina, sisplau.

En veu alta
(Per quan tinguis temps i ganes...)

El missatger ha dit...

Entrada molt suggestiva, David.

Potser que els alemanys llegeixen en veu baixa llibres que no haurien de llegir? Llibres relacionats amb suposats companys de pupitre de Wittgenstein? Bé, aquesta ha sigut la meva interpretació malintencionada.

La qüestió de l’escriptura i de la lectura és una de les que més em fascinen. Saber que, segons sembla, l’escriptura va ser creada com a eina notarial per controlar possessions fa canviar la percepció envers ella, oi?

Una de les grans idees dels darrers anys ha sigut recuperar els recitals de poesia.

Salut!

David ha dit...

És cert que la lectura en veu alta té més de ritual que d’aprofundiment, com bé dius. Ara, suposo que això és així per nosaltres, que no estem acostumats a llegir en veu alta, abans bé devien ser capaços de copsar el text tot i verbalitzar-lo alhora. La gràcia és que, imperceptiblement, quan llegim en silenci, ens podem sentir llegint i, fins i tot, els òrgans fonadors es mouen una mica.
A Alemanya hi ha una tradició de lectures públiques (no només de poesia) que aquí no hem tingut mai. Molts autors són convidats a llegir en veu alta fragments de les seves obres i omplen sales que aquí segurament només omplirien monstres televisius.
Mira, aquest fragment el trobaràs al Llibre VI, capítol 3.
I moltes gràcies pels enllaços, Lior! No coneixia aquesta faceta de la Meryl Streep ni tampoc aquesta representació de L’hort dels cirerers (ja sé què miraré quan el petitó em deixi una estoneta per mi, de ganes sempre n’hi ha per aquestes coses).

Caram, Missatger, ara que ho dius, ahir mateix vaig estar veient un documental de la cadena ARTE sobre el Mein Kampf i potser sí que el meu subconscient m’ha fet voler dir això que insinues. En principi, només em volia referir a la tradició de lectures públiques que tenen allà.
Sí, que l’escriptura nasqués com a garantia d’intercanvis de béns és una mica frustrant, oi? Res d’inspiració poètica ni d’intent de copsar l’existència a través de l’escriptura del jo... Res de res: «tinc una ovella i te la canvio per dues capes i un sarró». D’això se’n diu anar per feina.
Estem d’acord amb el que dius dels recitals de poesia. És un costum molt sa.
Salut!

Lior ha dit...

Estic d'acord amb tots dos sobre els recitals i lectures publics, però, per favor, que no ho facin els seus autors!, n'hi ha tant pocs que siguin bons locutors. Tinc un cd de poemes de la Pessarrodona, amb lectures de Maife Gil i Carme Sansa, editat per Zanfonia, edicions 62 i Catalunya Cultura, que és superlatiu.
La mateixa Pessarrodona, però, no és tant bona lectora-locutora de sí mateixa...
(aquest poema amb que comença l'havia transcrit a ca la Miraculosa)
Gràcies per la ressenya del fragment.

GLÒRIA ha dit...

A mi m'agrada llegir poemes en veu alta i si algú me'ls escolta, millor encara. Pel demés tot ho llegeixo de pensament sentint aquell silenci que amb vincula amb el llibre.
Aquí la tradició de lectures poètiques està començant. Per Sant Jordi n'hi varen haver moltes i amb molt d'èxit. A algunes biblioteques també hi assisteixen poetes a llegir la seva obra però, com Lior, opino que la majoria no són bons llegidors.
El senyor de la fotografia és Philip Roth oi? Llegeix i escriu dret degut a una lesió d'esquena.
AbraÇada!

David ha dit...

És ben curiós, aquest fenomen, oi, Lior? Què ho deu fer, que molts cops l’escriptor no és capaç de transmetre oralment la seva obra de manera convincent? De vegades, pot arribar a ser molt decebedor. Gràcies, de nou, pels enllaços!

És molt positiu que es difongui la poesia amb lectures públiques, però estaria bé que es fes el mateix amb la prosa. I, sí, Glòria, l’home de la foto és el meu admirat Philip Roth. La fotografia l’he extreta d’un blog extraordinari que he descobert fa poc i que es diu A Piece Of Monologue i que he afegit a la llista d’enllaços.

Patricia ha dit...

M'agrada molt llegir en veu alta i això em va ajudar en la pronunciació del català, primer amb els llibres de lectura fàcil, i després amb els llibres més consistents.
Els enllaços d'en Lior són una meravella. Com m'agraden els russos, i mira a la Meryl Streep, molt bé. En octubre faran en Barcelona un musical, "Els miserables", espero poder anar-hi.
En referència a la dificultat de trobar autors que llegeixin tan bé com escriuen, fa uns mesos vaig anar a la presentació de un llibre" La casa cantonera" de Sílvia Alcàntara. El llibre era molt fàcil de llegir, en un parell de dies ja el havia llegit. Em va agradar molt el llenguatge ric en paraules noves, encara que no em van agradar massa els personatges, la seva lectura em va semblar normal. Però quan ho va fer la autora, quina diferència! I és que abans ella havia fet teatre, i clar, cada paraula que pronunciava li donava al llibre tot el interès que no m'havia despertat.

Miraculosa Miró ha dit...

Que m'ha agradat aprendre dels inicis de la lectura en veu baixa! i tots els comentaris que hi feu. Aquí la meva aportació a la lectura en veu alta.

Lior ha dit...

Lectures del Canigó de Verdaguer.
Una veu d'actor (això és locució!)
Una veu del mar
Una de la Plana
Una de celestial...
Al nivell d'en Lluís Soler no hi arriba ningú, és clar, però trobareu algunes lectures que són per fugir esperitats.
Que en Soler en/s en faci un curs!

Entenc que la feina de l'escriptor és escriure la seva obra, no llegir-la en públic. És com fer ballar un coreògraf, o fer cantar a un compositor d'òpera; per això no entenc la dèria de fer llegir escrptors en públic.

Sembla que els actors anglesos (la majoria) neixin amb aquest do, Miraculosa.

Patricia, a veure si ens penjes una locució teva, que et poguem criticar... :-))

novesflors ha dit...

Està vist que al teu blog s'ha d'entrar amb temps i sense pressa perquè tant els teus escrits com els comentaris posteriors no tenen desperdici.
A mi m'agrada escoltar lectures en veu alta segons el tipus de lectura. Si és una rondalla, per exemple, que ja prové de la tradició oral, per cert, m'encanta. De petita m'encantava que la meua àvia em contara històries (rondalles). Però per a un altre tipus de lectura que requeresca més concentració m'estime més el silenci.

Hasbarats ha dit...

Jo tinc un petit problema. Més o menys sé escriure, però no sé de llegir. Aleshores faig que llegeixo i m'ho invento. Amb els anys he anat perfeccionant aquest art servint-me del context i l'experiència; fins i tot la textura, les formes i la intuïció m'ajuden a aproximar-me força al contingut. Per compensar, malgrat gronxar-me en els diftongs, modulo de meravella i domino els suspensius i la pausa dramàtica.

De vegades, però, he patinat de valent. Com aquell dia que vaig declamar una recepta de vedella amb moixernons a les herbes de Provença a l'acadèmia de conductors de camions de vuit eixos. Vaig al·legar hipotensió i surmenage.

David ha dit...

Estem d’acord, Patricia, sense en Lior aquest blog no seria pas el mateix. Jo recordo (em sembla que ja ho vaig comentar) un professor d’universitat que llegia Puixkin en rus (jo, de rus, res de res) i aconseguia transmetre molt més que d’altres que ho haguessin fet en català. Suposo que, com tot, es tracta de 50% de do i 50% de pràctica i d’esforç.

Una aportació que em recorda la immensa quantitat d’actors anglesios que són mestres del llegir, Miraculosa! He trobat un vídeo que es pren amb humor tot això de què parlem.

Gràcies per les aportacions verdaguerianes, Lior. És cert que hi ha de tot. I segurament tens raó que la feina d’un escriptor no passa per declamar la seva obra en públic. Ara, es fa estrany que uns textos que han d’estar tan interioritzats pels seus autors no siguin transmesos amb la gràcia amb què han estat escrits.

Tinc molta sort dels comentaris que em deixeu, sí, Novesflors. Sovint em costa estar-hi a l’alçada. Mira, treus la qüestió de les rondalles que, precisament, són molt més eficaces si són llegides o explicades en veu alta que no pas llegides. Bé, en el fons, és com veure una bona representació d’una obra de teatre o llegir-la a casa... no hi ha color, oi? I em sembla que tots preferim la lectura en silenci quan volem concentrar-nos-hi, el que se’m fa estrany és que fa uns segles no fos així. Salut!

David ha dit...

Hasbarat, el que expliques em recorda el personatge de Wasserman de la novel·la Vegeu: amor d’en Grossman. Cada nit ha de llegir un capítol d’un conte que, en teoria, escriu durant el dia. La veritat és, però, que al seu quadern només hi ha un mot.
M’has fet riure molt amb la teva conferència, quina llàstima no haver-hi pogut assistir! I no en deus pas tenir els apunts, oi?, segurament devies improvisar...
Per cert, que justament avui fa un any que va néixer el protagonista d’ aquesta entrada que, com us vaig dir, no oblidaré mai. Moltíssimes gràcies! Shalom!

Lior ha dit...

Doncs sí que el Capità sap escriure més-o-menys, sí... Aquesta benedicció (perquè és una benedicció!) que us va dedicar pel naixement del petit David, ha de formar part, literalment, del cànon de les benediccions!

Tinc el llibre d'en Grossman (per culpa de qui?) fent cua a casa , i fins divendres no podré esbrinar La paraula |-(

Potser la capacitat de transmissió oral i l'escrita són, simplement, dues gràcies que no són donades juntes necessariament. Podria Miquel Àngel explicar o transmetre la seva obra (l'ànima de la seva obra, no els tecnicismes) sense marbre ni escarpa ni martell, sense tela ni picells ni pintura? La sabria dir?

Ah! I per molts anys al petardot de can Xamfrà!!

Patricia ha dit...

"Patricia, a veure si ens penjes una locució teva, que et poguem criticar... :-))".
Ostres, Lior... No sabria fer-ho. Dic, com penjar la meva veu en un comentari.
De totes maneres, que m'agradi no vol dir que el faci bé.

David ha dit...

Sí que és una benedicció, Lior, sí.
Caram! Espero que t’agradi el llibre d’en Grossman, no és pas de lectura fàcil. La segona part, sobretot, és bastant exigent. Ja me’n diràs alguna cosa.
I m’he de mirar aquest llibre que has enllaçat. Em sembla que promet.
Potser sí que escriure i dir són dos arts diferents. Al final me n’estàs convencent i tot!
Ah! I gràcies de part del petardot!

Segur que ho fas bé, Patricia. Però no facis gaire cas d’en Lior. Ell és així. :)

GEMMA ha dit...

Tot té una data d'inici, interessant testimoni.

Llegir en silenci per un mateix m'agrada, és un exercici íntim molt agradable, a més evita al lector de possibles fonies!

De totes maneres, encara que m'allunyo una mica del tema, el so d'algunes veus conviden molt a escoltar-se sent un plaer sentir com reciten i resegueixen les lletres en veu alta.

Salut, bon dia David.

Patricia ha dit...

:)Gràcies David per tranquil.litzar-me. ;)

David ha dit...

No t'allunyes gens del tema, Gemma. Sort en tenim d'aquestes veus que esmentes, perquè si només sentíssim la nostra seria molt avorrit. Salut i bon dia, Gemma!

De res, Patricia. :)

Lior ha dit...

Patricia, servidor no pot evitar una certa retranca... però de bon rotllo, eh!? T'asseguro que quan faig un comentari amb rebotament sideral, que en algun lloc l'he fet, es nota i molt! Et deixo el meu mantra perquè t'acabis de calmar: XalOOOMMM, XalOOOMMM

Això que no és de lectura fàcil no sé com prendre-m'ho, però ja m'has fet venir por; vols dir que ens has tornat a endossar un altre llibre d'aquells que no porten ni il.lustracions ni dibuixets ni lletres de colors!? :_(

El llibre de l'Enard, en canvi, només demana predisposició al plaer. I són poquetes hores de feina, unes 170 (+o-) pàgines, en la primera lectura. I porta dibuixos guais!! No com el teu...

(ho veus Patricia, que no m'en puc estar?)

David ha dit...

Confirmo que he pogut llegir algun comentari amb "rebotament sideral" en algun altre blog i fas por, Lior! Bon mantra, per cert.
Amb això de lectura no fàcil no pretenia menystenir la teva provada capacitat per anar més enllà que la majoria dels mortals, Lior, només volia dir... bé, ja ho veuràs. :)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA