dijous, 7 de juliol de 2011

Tanquen

Carretera de Sants. La botiga no és res de l’altre món. Roba d’home. Vestits, corbates, jaquetes, camises, abrics, pantalons. Niló, pana, polièster, seda, cotó, lli. Res de l’altre món. Sempre ha estat allà. Què vol dir «sempre», exactament? Vol dir des que era petit. Miro l’aparador. A l’esquerra vestits i pantalons i a la dreta, jaquetes i camises. Res de l’altre món. Hi ha un vestit, però, que no està malament. Obro la porta. Fa molt de temps. Pregunto però, és clar, la talla que els queda no és la meva. Miro els emprovadors: una cortina arrugada, un mirall atrotinat i uns penjadors que despengen només de mirar-te'ls. El dependent? El de sempre. Res de l’altre món. Correcte. És pastat al cantant dels Sírex. Sempre ha estat allà. Liquidació per tancament. Gràcies i bona tarda. I quan, poc després, passo per davant de l’ovni kitsch que han perpetrat a la Plaça d’Espanya, m’envaeix una sensació de tristesa difícil d’explicar. Sempre ja no serà sempre. Tanquen.

27 comentaris:

Aris ha dit...

Si, los botigues i més al barri del que parles, han tancat moltes i sembla imparable. El mòn es de les grans superficies. La petita botiga sembla que no es rentable.
Tinc unes fotos de la plaça de sants de fa 30 anys i vaig voler repassar les botigues i no en queda cap.

Enric H. March ha dit...

Conec la sensació. El que no sabria dir-te és si la tristesa que m'ha envaït algun cop és perquè "sempre" deixarà de ser o perquè "sempre" té aquest caràcter immutable, com de "mirall atrotinat".

novesflors ha dit...

I el que vindrà després del "sempre" serà l'"ara", aquest estat de la provisionalitat imperant que em neguiteja.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ens fa peneta, sí, veure com tanquen les botigues 'de tota la vida', que és la nostra vida, és clar. L'altre dia vaig passar per davant del bar Mauri, a la cantonada de l'Institut Maragall, on vaig fer el batxillerat en règim nocturn. Vaig pensar: Encara hi és... potser amb por que aviat no hi sigui.

Patricia ha dit...

Fa temps que crec que el "sempre" té sentit com una idea que s'origina en el mateix moment que neix la situació, la paraula o el pensament que el evoca. Però, és un concepte que hi ha que mantenir perquè sinó també es marcida.

GLÒRIA ha dit...

Tanquen botigues i el paisatge que ens ha acompanyat tants anys ens deixa i quedem així, entristits i pensarosos. Aquest és un pensament molt borgià, David: coses que ens han envoltat anys marxen com si el temps, el que ens ha tocat viure, comencés a fugir de nosaltres.

El missatger ha dit...

Qui ens anava a dir que acabaríem defensant i enyorant al senyor Esteve? Però és que clar, no sabíem que els centres comercials serien els seus substituts, ovnis aterrats i “aterrants”, tots ells dirigits pel Coronel Kurtz. La selva vietnamita trasplantada a diversos punts de les ciutats.
Sort que la seva supremacia serà efímera...
Salut!

David ha dit...

Més que un elogi apassionat cap a les petites botigues (perquè hi ha de tot) el que pretenia era expressar el greu que sap que les coses canviïn. Sobretot si, molts cops, el que fa que canviïn no té a veure amb la qualitat sinó amb la vulgaritat i l’homogeneïtzació. Salut, Aris!

Sí, Enric. És un sempre fet a mida de cadascun de nosaltres, és clar. Cadascú té el seu sempre. Segurament necessitem emmirallar-nos en el miratge del sempre perquè ens ofereix una seguretat que tranquil·litza. I sembla que els nostres sempres cada cop s’escurcen més.

Exacte, Novesflors. Tot canvia massa de pressa. I quasi sempre per motius econòmics. Reconèixer el que tenim al nostre voltant és important. Dóna seguretat. El canvi desconcerta.

Són sensacions que, segurament tots experimentem ben sovint, oi, Teresa? Sort que encara hi ha racons que o no han canviat o ho han fet molt poc. I no és que el canvi sigui intrínsecament dolent, és clar. Però sembla que a cada bugada perdem un llençol.

Sí, Patrícia, tot això té molt a veure amb la memòria, és clar. El meu sempre neix en la meva memòria i, és clar, és totalment subjectiu. El curiós és que, tot i ser tan personal, ben sovint trobes que hi ha més gent que comparteix aquest tros de sempre amb tu. Suposo que això es deu acostar a allò que en diuen “imaginari col·lectiu” i que mai no he sabut ben bé què volia dir.

Són les botigues, però, sovint, també són edificis enderrocats i substituïts per monstres de ciment impersonals (però amb un preu del metre quadrat molt més interessant per segons qui). Ben pocs cop es tracta d’un canvi per millorar. I suposo que un cop llegit Borges, no pots veure el món igual que abans. Una abraçada, com sempre, Glòria!

David ha dit...

Tens tota la raó, Missatger! Hem acabat enyorant els nostres Estevets! M'agrada el teu optimisme! Jo no veig tan clar que algun dia els ovnis aquests s'enlairin i ens deixin en pau, però tant de bo!
Salut!

Clidice ha dit...

Tu ho dius, és difícil decidir si t'ha de saber greu o no. En qualsevol cas em temo que exposem el nostre desencís per saber que el "nostre" món desapareix per aparèixer el món dels que han vingut després. Se'n sentiran els nostres fills amb la pèrdua dels centres comercials, el dia que, en la generació dels seus fills, tot canviï?

El missatger ha dit...

Estimat David: més que enlairar-se em sembla que s’estavellaran. Aquests ovnis són més falsos que els del pobret Ed Wood.

Salut!

Noctas ha dit...

Certament David, les petites botigues tanquen i sembla que no hi ha res a fer...un saludu

GEMMA ha dit...

"Sempre ja no serà sempre."

M'ha agradat aquesta manera d'expressar el que ja mai més serà.

Bon cap de setmana, David.

madison ha dit...

Por desgracia las tiendas multimarca tienen los días contados.
Un abrazo David

Lior ha dit...

El paissatge, urbà o natural, aquell en i amb que em crescut, ens conforma tant el paisatge de l'ànima, que la mort d'una petita botiga (com la teva), la modificació d'una plaça (com la -franquista- d'espanya -que deu ser una de les més lletges del món, i a on no li ve d'un ovni), ens trasbalsa. Amb tot, no hi ha res que trabalsi tant com la mort d'una persona que, més de prop o de lluny, via familiar o literària (intimament literària), formi part d'aquest paissatge. I parlo, avui, de la mort de Miquel Pairolí. Una part del meu paissatge íntim s'ha mort amb ell, i una part d'ell viu ara més en mi com en els seus lectors.
Miquel
A en Miquel Pairolí
Massa aviat, massa
El secret d'un estil
Miquel Pairolí, l'estil
Llegiu-lo
L'alzina persevera
Pêr aquest bloc ja havia parlat d'en Pairolí: A B C. (Perdó per l'autoreferència. Espero que els enllaços fets a corre-cuita funcionin)

David ha dit...

Segurament sí, Clidice. Sembla difícil d’entendre que es pugui trobar a faltar un centre comercial, però crec que el que trobaran a faltar no serà pas l’espai físic sinó el que hi hagin viscut.

Tant se val. Si s’estavellen, ho celebraré. Salut, Missatger!

Uns salutació per a tu, també, Noctas. Ja sé que el post només constata una evidència. Però hi ha evidències que saben greu.

Gràcies, Gemma. És una manera de dir que enyoro la infantesa on el sempre sembla etern.

Sí, Madison, és el que sembla. Al contrari del que ens volen fer veure, cada cop podem escollir menys. Una abraçada.

Lior, estic totalment d’acord amb tu amb el que dius de la lletjor de la Plaça d’Espanya. És fins i tot pitjor que la Plaça de Catalunya. Em sap molt de greu el sentiment que expresses de pèrdua d’algú a qui has llegit tant. I també em sap greu haver de confessar que, malgrat les teves recomanacions engrescadores i apassionades (són les millors recomanacions), no he llegit encara mai res d’en Pairolí. Després de repassar tots els enllaços que has tingut l’amabilitat d’enviar, veig que l’obra d’aquest home és una llacuna més dins de les meves lectures. En tinc moltes, però aquesta prometo de solucionar-la ben aviat. Et torno a agrair els enllaços, així com les aportacions impagables (fins i tot les musicals) que fas a aquest blog, Lior. Gràcies!

Lior ha dit...

Gràcies a tu per mantenir aquesta escala de veïns telemàtica que és, a parer meu, un blog.
Have a good time

Lior ha dit...

M'envien un mail i em truquen; que això de definir els blocs com escales de veïns, com sempre els he definit, així, posat per escrit, no acaba de quedar fi, que fa lletjot, que es presta a confusió perquè hi ha qui associa escala de veïns a mal rotllo i problemes i tafaneries i tal... Glubs! (si que tinc sort amb el veïnat!)
M'ho miro i penso que, no fos cas, tot i que no ho sé veure, m'explico; Un blocaire no crea un espai de trobada i de trànsit, amb la idea que sigui, i acaba generant aquesta relació de veïnatge entre els seus seguidors? No sabem, poc o molt, qui és quí, per on va, etc, com en una escala de veïns? Si algú, tret de l'Scott Schumann, es pensa que el seu bloc és alguna cosa més, per fantàstic que sigui, doncs em sap greu.
Per si la meva definició t'ha molestat, et deixo amb un poema del teu mestre Jaime Vándor per fer-me perdonar:


ADIVINA ADIVINANZA

Por qué será
que de un tiempo a esta parte
cuantos saben
extreman conmigo
su mimo?

Por qué será
que de un tiempo a esta parte
muchos me urgen
a que escriba de una vez
mis memórias

Por qué será
que de un tiempo a esta parte
algunos que leen mis poemas
ahogan en su garganta
las lagrimas?

Por qué será
que en este fascículo
de páginas censuradas
la vida se ha hecho, si cabe,
más intensa?

Solución en el próximo número.

(Aquest és un comentari personal; sí el vols publicar o no, tu mateix. Et ben asseguro que no m'ofendré en cap cas =:-) )

F. Nogués ha dit...

El nostre paisatge urbà s'homogeneïtza cada vegada més. Ara a qualsevol ciutat trobes les mateixes botigues, els mateixos bars i fins i tot la torre Agbar.

David ha dit...

Benvolgut Lior, com vols que em molesti la teva definició de blog? No la trobo pas ofensiva. Una bona escala de veïns és ben agradable.
He pensat moltíssim sobre per què vaig començar i mantinc aquest blog. I molts cops no he acabat de veure’n el sentit. Suposo que em serveix per exposar idees i aficions, la qual cosa ―em fa vergonya admetre-ho― s’acosta a l’exhibicionisme. El que passa és que, molt sovint i gràcies als vostres comentaris, m’ha servit per aprendre i això és impagable. I també sé que ajuda a alguns que mai no hi comenten però que hi passen ben sovint.
I gràcies pel poema d’en Vándor. És un molt bon exemple de la ironia del mestre.

David ha dit...

Sí, Ferran. És una homogeneïtzació que empobreix i avorreix, però que sembla imparable.

Patricia ha dit...

Quants comentaris des de la última vegada que vaig entrar, i u millor que l’altre.
Això que dius del comentari de la Glòria, sobre Borges, em fa recordar que quan vaig començar a xatejar i a comunicar-me amb gent de tot el món, quan en un segon podia veure cada racó de la terra des de el Google Earth, accedir a la informació contesa gairebé en qualsevol indret de aquest planeta i tantes altres coses més, vaig pensar que el internet era el nostre "Aleph" particular. Que com en el conte de Borges, també jo podia, des de aquell lloc que representa la pantalla de l'ordinador, veure tot el món, tot el univers conegut, i escoltar el que les diferents cultures em podien donar.
Amb respecte a l’imaginari col.lectiu, jo tampoc sé molt bé definir-ho, però suposo que ha de ser un coneixement compartit, una mena de sensació de pertinença, un nexe que ens uneix. Com el llenguatge, la cultura de un poble o una comunitat unida pels mateixos interessos. Com diu en el mateix Aleph: "Todo lenguaje es un alfabeto de símbolos cuyo ejercicio presupone un pasado que los interlocutores comparten". I sí, "El sempre" el compartim moltes cultures, per això, em sembla un concepte tan universal com "el amor", "la vida" o "la mort".

David ha dit...

Sí, Patricia, tinc uns comentaristes que no me'ls mereixo.
Sobre el que dius de l'Aleph i internet, és cert que tenen alguns punts de connexió, encara que trobo que l'internet té molt més de miratge que de realitat. El problema és que el "tot" que ens sembla que internet ens ofereix no és "tot.
El principal imaginari col·lectiu és universal, és clar. El fragment que extreus de l'Aleph és una bona mostra que el llenguatge no és tan sols un mitjà de comunicació; és moltíssim més.
I el "sempre" és una manera de voler superar la mort, suposo (una superació que només es pot fer a través del llenguatge. Per exemple: jo puc parlar de l'endemà del meu enterrament encara que, evidentment, ja no hi seré. El llenguatge trascendeix la mort, com saben molt bé els poetes.)
Gràcies pels teus comentaris, Patricia!

marta ha dit...

Es una pena perquè perdem l' humanitat, aquest somriure entranyable de qui et coneix i del que per damunt del negoci i d' un intercanvi de tractes formen part de la nostra història.

M' agradat trobar aquest lloc.

David ha dit...

El tracte en una gran superfície és molt més fred, en general. (Encara que en el món de les botigues de barri hi ha de tot, també.)
Gràcies, Marta i benvinguda!

Hasbarats ha dit...

Tanquen les velles botigues. Aquella noia tan simpàtica del forn es va jubilar fa dos anys. Ja no li podem demanar a l'avi que ens torni a explicar aquella història que repetia i que ara no recordem ben bé. L'olor de mar d'abans no és la mateixa d'ara. Arriba un dia en què passar en net l'agenda de telèfons fa mal. La primera por dels nadons és caure en el buit.

David ha dit...

Ho expresses molt millor que jo, Hasbarat. El pas del temps fa més mal quan està carregat de sempres que han deixat de ser-ho.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA