divendres, 21 d’octubre de 2011

El sant bevedor

«Un bloc lleig de ciment cobreix la seva tomba amb aquesta inscripció:

Joseph Roth
Poète Autrichien
26-9-1894 – 27-5-1939

Un horrible bloc gris, sense símbols religiosos. Sense creu, ni estrella de David.
Vaig recordar Berlín, aquella nit al Lunte, en què Roth em va confessar el desig que la frase de Kleist fos gravada a la seva tomba: “La veritat és que a mi no se’m podia ajudar a la Terra”.» Ho explica Géza von Cziffra.
Roth sempre exagerava. Ludwig Marcuse, amic seu, ho va resumir millor que ningú: Roth va convertir la seva vida en poesia. No mentia; poetitzava. I això acaba fent mal.


8 comentaris:

Hasbarats ha dit...

Disculpa que no faci comentaris més sovint en aquest blog extraordinari; l'extenuació no m'ho permet. Sorry!

Mai no hi haurà cap tomba prou digna per a Joseph Roth, ni per a Walter Benjamin, de qui vas parlar fa uns dies amb l'encert, la intel·ligència, la cultura i el sentit de la justícia que et caracteritzen.

La fi de les seves vides m'enristeix particularment. Tanta erudicció i tanta emoció destruïdes pel fanatisme i la mediocritat, per la maldat, per la banalitat. Dos creadors immensos esborrats per una onada de bilis que, malgrat tot, continuen cridant-nos més enllà de l'absència. Lucidesa i abdicació. Sí, són compatibles.

No hi ha tomba ni monument que faci justícia a tant de talent. Són el paradigma d'una promesa avortada. Si la humanitat recomencés haurien de tornar a néixer per fer-la més sàvia, més digna i més feliç.

I si algú vol escriure una novel·la, que abans llegeixi 'La llegenda del sant bevedor', per favor. Que provi d'entendre com és possible transmetre tanta emoció i tanta bellesa amb un relat curt i linial desprovist de tota pretensió. Nefesh, en diuen; ànima. Té pes, mida i nombre, però sortosament ningú no podrà patentar-la mai.

Roth és l'amic incòmode que ens fa estimar la vida. Si podeu, no us esteu de ficar-li algun bitllet a la butxaca sense que s'adoni. Els borratxos també mengen.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Vaig plorar llegint La llegenda del sant bevedor, és d'una tendresa que colpeix profundament, impossible no sentir-se commogut.
Benjamin, Roth i tutti quanti com ells donen la mesura de l'ànima humana sofrent i a sobre, com dius, en fan poesia.

Lior ha dit...

Arribo a Vic, que estrena tardor (climàtica i ja era hora!), la meva estació preferida (o la que em prefereix a mi...), i mentre espero el bus entro en un bar amb internet i em trobo aquest post, comentari del capità inclòs. I ja tinc l'ànima, aquesta part d'un mateix que no saps ben bé com, com en la literatura, troba les seves pètites epifanies sense esperar-les, sense buscar-les, a punt per la meva estació de l'ànima. No dec ser amant dels conforts lleugers. Gràcies.

Suposo, capità, que l'extenuació us ve de la promoció de la vostra pel·lícula?

David ha dit...

El quasi anonimat de les tombes de Roth i de Benjamin són una bona mostra del domini de la barbàrie sobre la cultura, com molt bé dius, Hasbarat. Per altra banda, però, estic convençut que ells no haurien volgut pas cap mena d’homenatge pòstum, la qual cosa magnifica, encara més, les seves figures. La llegenda del sant bevedor és una meravella, com quasi tota l’obra de Roth.
D’això que dius de l’amic incòmode, qui ho va viure en primera persona va ser un altre intel·lectual impagable, Stephan Zweig. Va haver de deixar moltíssims diners a Roth, sabent que no tornaria ni un cèntim. Això a banda dels grans favors que li va fer, cercant editors. Roth, en canvi, no va saber mai agrair-l’hi com calia.
Sobre la freqüència dels comentaris, Hasbarat, cap problema. Quan arriben són tan rics i lúcids com aquest que m’has enviat.

És un llibre commovedor, Teresa. Sobretot perquè no pretén commoure. No sé on vaig llegir que Roth va dictar aquest relat a una noia perquè ell ja no podia ni escriure a causa de l’alcoholisme.

Mira, compartim estació preferida, Lior. Bé, la primavera també m’agrada molt. Sobre això de l’epifania, perquè sigui una epifania com cal, ha de sorgir en el moment més inesperat, clar, com les de Joyce. Gràcies a tu, Lior, pel comentari. I que vagi molt bé per Vic.

GLÒRIA ha dit...

Un altra escriptor gran que quasi desconec. Si ho deixo escrit aquí em sento menys culpable i penso que tard o d'hora llegiré com a mínim aquesta llegenda del sant bevedor de la que tothom en parla molt i bé.
Una abrçada, David!

David ha dit...

Una abraçada, Glòria! Escriure les coses sembla que ens comprometi més a complir-les, oi? Si algun dia llegeixes aquest llibre, veuràs que haurà valgut la pena. El sant bevedor de Roth forma part d'aquests personatges de ficció que semblen més reals que no pas molts de reals.

Aris ha dit...

Aquesta época del nacionalsocialisme es la modernització de les barbaries que sempre s'han fet contra les minories...i de fet, la història sempre s'acaba repetint...Com els bàrbars poden acabar amb l'intelecte...

David ha dit...

És molt més fàcil destruir que construir i això ho han sabut fer tots els bàrbars de la història. Salut, Aris!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA