dimarts, 11 d’octubre de 2011

Hermenèutica del suïcidi

«Dans une situation sans issue, je n’ai d’autre choix que d’en finir. C’est dans un petit village dans les Pyrénées où personne ne me connait que ma vie va s’achever.
Je vous prie de transmettre mes pensées à mon ami Adorno et de lui expliquer la situation où je me suis vu placé. Il ne me reste assez de temps pour écrire toutes ces lettres que j’eusse voulu écrire.»

Aquestes paraules són l’única prova que hi ha que Walter Benjamin se suïcidés a Portbou una tarda de setembre de 1940. No les va escriure ell: les trobem en una lletra que Henny Gurland va enviar a Theodor Adorno, amic íntim de Benjamin. Gurland explica que la va copiar de l’original (que ella mateixa havia destruït). Henny Gurland era una de les les persones que havien arribat a Portbou amb Benjamin després de creuar la frontera a peu. Malgrat la debilitat de la tesi del suïcidi, tots els referències biogràfiques sobre Benjamin afirmen que es va llevar la vida, segurament desesperat perquè les autoritats espanyoles no li permetien que travessés la península i arribés a Lisboa, des d’on pretenia creuar l’Atlàntic.
A Qui va matar Walter Benjamin? (2007), el director argentí David Mauas prova de reconstruir les darreres hores de la vida del pensador berlinès. En aquest procés, Mauas descobreix la immensa quantitat d’irregularitats i contradiccions que la documentació oficial aporta al cas. A través d’una sèrie d’entrevistes a personatges del poble (alguns d’aquests testimonis són impagables) i a experts en l’obra del filòsof alemany, Mauas posa en pràctica la concepció benjaminiana de la història, sabent, per tant, que no arribarà a cap conclusió definitiva. És aquí on la reconstrucció dels darrers moments de Benjamin esdevenen ficció, misteri i mite (la famosa cartera plena de textos que suposadament Benjamin duia a sobre i que va desaparèixer, per exemple). Si Benjamin era un pensador difícil de classificar, Qui va matar Walter Benjamin?, n’és un equivalent fílmic. A través d’aquest documental Mauas demostra que la història té múltiples cares i que la veritat, sovint, és la que mai ningú no arribarà a veure.

13 comentaris:

J.Mateu ha dit...

Ostres! Boníssim! Les últimes hores d'un refugiat s'empelten amb la vida de la gent de Portbou; narrat tot sense estridències, callant púdicament l'autor del documental quan cal sentir els testimonis (impagable na Cuca Gorgot com a retrat dels fills del franquisme)
Creus que el veurem a una "Noche temàtica" a TVE2 o al 33?
No, clar que no.

GEMMA ha dit...

Gràcies per fer-me enrecordar que haig de veure aquest documental, s'havia de la seva existència ja que fa unes setmanes vaig llegir-ho per per la xarxa.

Ganes de veure-ho doncs!

Bon dimecres, David.

GLÒRIA ha dit...

Vaig veure aquest interessant documental no fa pas gaire temps. La reflexió que fas en el teu text és la que tots ens hem de fer quant a aquest cas i tants altres que la història no ha pogut o no ha volgut aclarir.
Aquests recordatoris que tan bé vas fent, lligats molts d'ells, a la segons guerra, a les dictadures comunistes...són una lliçó per les generacions joves perquè avui dia ja hi ha molta gent -ho saps- que no sap res de persecucions i de l'holocaust.
Una abraçada, David!

David ha dit...

M’alegro que t’hagi agradat, Jesús. És un documental molt ben dirigit, sí. De fet, no sembla que estigui dirigit, que és una de les gràcies que té. Na Cuca i el senyor que nega (amb un llenguatge no verbal al·lucinant) que hi hagués hagut mai nazis a Portbou són dos dels millors actors no-actors que he vist mai. Seria molt sorprenent que el passessin a la televisió, sí. Salut!

Espero que t’agradi, Gemma. El més sorprenent de tot plegat, per mi, és que fins al 2007 ningú no pensés en fer un documental sobre els darrers dies de Benjamin.

Bé, és que la història no és mai el subjecte de cap oració, perquè sempre hi ha qui l’utilitza pels seus interessos. Si tornem al cas d’en Benjamin, el fet és que alguna cosa devia passar, o sigui, la veritat hi és, però no la podem saber. Per què? Tampoc se sap gaire per què no la podem saber. Per un cúmul de circumstàncies, suposo.
Tant de bo les lliçons de la història servissin per alguna cosa. Em temo, però, que d’aquí a uns anys hi haurà tot de gent que, als seus blogs o on sigui, intentarà fer conèixer aspectes dels genocidis i injustícies que passen avui en dia amb la ingènua però tossuda intenció que serveixi d’alguna cosa. Una abraçada, Glòria.

El missatger ha dit...

A veure quan puc veure’l.
Els darrers dies de Benjamin són tan misteriosos com bona part de la resta de la seva vida. Un dels documents més macos sobre ell és el llibre amb els seu dietari de la seva estança a Moscú. Què va passar a Portbou? Què li van fer els nazis? Quina participació van tenir les autoritats espanyoles?
Salut!

David ha dit...

Què t'he d'explicar que no sàpigues d'en Benjamin, Missatger? Res de res. El documental no resol res (com ha de ser), però està molt ben fet. Salut!

Evocacions ha dit...

Aquesta any he fet el camí "Benjamin" de Banyuls a Portbou. A la tarda va anar el David MAuas i va presentar una part del documental que no va incloure en l'edició. Molt interessant. Fent el camí, un senyor, em va explicar que el van matar uns paramilitars a l'hotel. Que Benjamin anava molt preparat per a fer el camí. El principal per a mi seria saber l'interès que hi havia en matar-lo.

David ha dit...

No he estat mai a Portbou i això no pot ser. Jo no sé si Benjamin es va suïcidar o no. Em sorprèn una mica la rapidesa amb què coneguts i amics seus van acceptar la tesi del suïcidi. Tan Scholem, com Arendt, com Adorno no van discutir mai aquesta explicació.

El missatger ha dit...

David, això no és tan sorprenent ja que Benjamin havia calibrat aquesta possibilitat en diverses ocasions, i suposo que els amics o bé ho sabien o bé ho havien intuït. En diversos textos íntims parla d’això, i la seva primera estança a les Illes Balears té com a objectiu intentar “curar-se”, amb molt bons resultats. Així que deduir que circumstàncies tan angoixants podien dur-lo al suïcidi era una opció raonable.
Jo tampoc he estat mai a Portbou. Un dia hauré d’anar a retre un homenatge no solament al pensador Benjamin sinó també a l’ésser humà Benjamin.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Bons amics: aneu a Portbou, amareu-vos del seu aire transparent, visiteu la tomba de Benjamin i el seu monument tocant al mar... Si és possible, llegiu-hi algun fragment de les seves memòries dels seus dies d'infant i reseu-hi un parenostre tingueu la creença que tingueu. Tot és universal en Benjamin, és a dir: humà.

David ha dit...

Gràcies, Missatger. Sí, sabia que Benjamin n'havia parlat anteriorment, del suïcidi. El que volia dir és que devien veure molt clar que aquesta havia estat la causa de la seva mort perquè ningú no va intentar d'esbrinar realment si havia estat així o no.

Teresa, afegeixes poesia i bellesa a un monument que pel que he vist a la pel·lícula està molt ben fet i molt ben pensat.Gràcies a Benjammin, Portbou no pot ser tan sols un lloc de pas.

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

Una aportació inusual a les petjades de Benjamin, el reportatge aporta una reflexió sobre l'absència/presència que va mñes enllà del propi Banjamin. El vaig disfrutar en una nit de cinema-fòrum a l'aire lliure, de nit, a Banyoles...amb benjaminians "de luxe" comentant tots els angles del document (Jorge Riechmann, Crespo-Massieu, Miguel Romero, Santiago Alba Rico). Una nit màgica amb l'absència-presència de Benjamin i tornant d'una visita al·lucinant a Port Bou en un dia extremadament benjaminià: Un diumenge gris, carrers deserts, poble-fantasma, estació buida...Constel·lacions!).

Fas bé, David, de penjar aquestes meravelles i que des d'aquí corrin i corrin i escampin el seu missatge.

David ha dit...

Caram, Àngel, quina enveja! Devia ser una experiència memorable. M'alegro que, tot sovint, per aquest blog també passeu benjaminians de luxe. Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA