dissabte, 8 d’octubre de 2011

Escenaris

«Un escenari desconegut.» «L’escenari políticosocial.» «L’escenari hipotètic d’unes eleccions avançades.» «L’escenari del partit pot canviar durant la segona part.» «Un nou escenari després del conflicte.» La metàfora s’escampa com una taca d’oli. Som en un escenari ple de nous escenaris.
Tenint en compte el grau de comèdia que exhibeixen la majoria dels qui empren aquests termes i la tragèdia que significa haver de sentir-los, escenari és una paraula escumosa tan estúpida com apropiada.
Fa quasi 400 anys, l’oracle xecsperià ja ens avisava del que podia passar: a As You Like It,  el Bard d’Avon fa servir un personatge cínic i presumptuós (Jaques) perqué desenvolupi la imatge del món com a escenari.

All the world's a stage,
And all the men and women merely players;
They have their exits and their entrances,
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages.

Potser algú hauria de recordar a aquests jaques moderns que no ens calen apuntadors.
 

7 comentaris:

Lior ha dit...

Allò que si ens manca són gestors. I en la seva falta el que patim són, mecagum-l'olla-clavada!, un bon ramat d'apuntadors, i, ja ho veus, no són precisament moderns-innovadors, sinó, com a molt, clàssics lleugerament modernitzadets. Amb tot, com que el gruix de la ciutadania necessita això que en diuen líders, altrament dits caps de ramat, tampoc ens ha d'estranyar que, avui, com al XVII, seguim tenint el que tenim.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'escenari com a metàfora de la representació de la vida és bona, el que passa és que tants escenaris i personatges s'han pervertit...

GLÒRIA ha dit...

Una comparació perfecta, david. Per cet, cada dia estàs més filosòfic i també més càustic.
Una abraçada!

Epolenep ha dit...

D'altra banda, si aquests jaques que tant parlen llegissin una miqueta, si els mestres,periodistes, comentaristes, regidors...es preocupessin de fer créixer el cervell, l'ànima i la biblioteca més que no pas el cotxe o la casa o l'iPhone... com a mínim escoltaríem metàfores variades, no aquest conjunt de llocs comuns i tòpics que fan tràgic escoltar-los. Mmh, he dit :-)

Al ha dit...

Intenten fer comèdia, però a mi no em foten cap gràcia. Anem de caps a la tragèdia que tampoc m'agrada gens, però és necessària per acabar amb aquest edifici de necis i aprofitats.

Ja hem vist al llarg de la història com saltaven per els aires molts altres teatres, res de nou. Busqueu una butaca allunyada i observeu com tot cau... els ferits us necessitaran.

El missatger ha dit...

David: Ja sé que no té gaire a veure amb la teva entrada, però... m’apassiona la qüestió del teatre com a metàfora de l’existència. Al dramaturg probablement li venia d’influències hermètiques, molt importants durant l’era isabelina. Dos llibres de Francis Yates parlen d’aquella època i els hermètics: El arte de la memoria i Giordano Bruno. Un cineasta modern que utilitza constantment aquesta metàfora existencial és David Lynch.
De la política professional actual... és una mala farsa que per desgràcia per a tots fa pinta d’acabar en tragèdia.

David ha dit...

Gestors honestos, sobretot, Lior. Que n’hi ha molts que s’autoanomenen gestors i no poden ni caminar de com s’han omplert les butxaques, de tant gestionar.
Jo em conformaria que cada cop que a un tertulià li demanessin si vol opinar sobre algun tema, aquest respongués com en Bartleby: “I would prefer not to”.

Sí, com passa ben sovint, Teresa, les bones matàfores de tant fetes servir es fossilitzen i es converteixen en un tòpic buit.

Filosòfic i càustic, Glòria? No sé si és bo, això. És que trobo que els clixés són un perill enorme per la llibertat de pensament i una cosa és que se te n’escapi algun de tant en tant i l’altra és que hi ha qui no sap dir res que no sigui un tòpic. Encara que queixar-se dels tòpics potser també és un tòpic.

És ben bé això, Eponelep. Cal detectar com sigui els llocs comuns. David Grossman va dir l’altre dia que la principal feina d’un escriptor és lluitar contra els tòpics i denunciar-los. Jo crec que és la principal feina de qualsevol persona que es preocupi pel llenguatge i, clar, pel pensament. Has dit molt bé.

Tant de bo que aquest edifici que dius d’aprofitats i necis s’enfonsi ben aviat, AI. La llàstima és que la història també demostra que un cop saltats pels aires alguns teatres, se’n construïen de nous, sovint amb les ruïnes dels antics.

Sí que és un tema molt interessant, Missatger. No conec aquests llibres, però els cercaré. D’en Lynch, ja sé que n’ets molt seguidor, però t’he de confessar que no en conec quasi res. Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA