dimecres, 27 de juliol de 2011

Interludi

                      
Ah, sí!: llibre ja emmaletat (Tolstoi no m'hi cabia):

dissabte, 23 de juliol de 2011

Veus

«Però quan llegia, els seus ulls passaven per les pàgines i el cor aprofundia en el sentit, però la veu i la llengua descansaven.» A finals del segle IV, Agustí d’Hipona se sorprèn que Ambrosi, bisbe de Milà, llegeixi en silenci perquè el que és normal és llegir en veu alta. Agustí intenta trobar una explicació a aquell comportament inaudit: com que Ambrosi sempre està envoltat de gent, potser ha decidit de llegir en silenci, de tan cansat com està que li preguntin el significat dels textos que senten que llegeix. I és que l’home s’està més temps explicant que llegint. O potser la raó és més senzilla: la veu d’Ambrosi tendeix a tornar-se rogallosa i ronca amb facilitat.
Agustí inclou aquest passatge a les seves Confessions i diuen que és el primer cas documentat d’algú que llegeix en silenci. La qual cosa no vol dir, evidentment, que Ambrosi fos el primer a fer-ho.
En canvi, avui en dia, si no es tracta de poesia, de lectures per a nens, o de països com Alemanya, és rar que algú llegeixi en veu alta. És un costum que potser s’hauria de recuperar (amb moderació, això sí).

dijous, 21 de juliol de 2011

Mil gràcies

Es pot parlar de música fredament. Sí. Es pot fer la crítica d’un disc sense haver-lo escoltat i, oh!, sense parlar-ne. Sí. Es poden administrar sobredosis permanents de clixés estúpids als pobres lectors (tan permanents que ja ni es noten). Sí. «Debut prometedor, però amb una producció millorable», «amb aquest treball es consoliden en el panorama local/ nacional/ mundial» (extraplanetari?), «aposta creativa», «una ràfega d’aire fresc», «joia fràgil»... Es pot fer veure que se sap molt de música perquè un sol «clang» de guitarra ens remet a trenta artistes que hi podrien tenir alguna cosa a veure (les influències, oi?). Sí. Es pot intentar fer creure que aquell grup tan de moda ha inventat la sopa d’all. Sí. Es pot fer tot això i molt més.
O es pot ser Kiko Amat. El millor crític musical del país. I punt. I ara no estic sent ni fred ni objectiu. No gens. És que d’això es tracta. Oi que la música és, sobretot, emoció? Doncs parlem d’emocions i de passions i de fílies i de fòbies. I expliquem-les. I fem-ne broma, però prenguem-nos-ho molt seriosament. I a qui li agradi, bé; i a qui no, doncs també. Quan en Kiko escriu sobre una cançó o un artista que estima, et vénen unes ganes boges de remenar cel i terra per sentir aquella cançó i descobrir aquell artista. Què més es pot desitjar? Jo crec que molt poc més.
Mil violines. Un llibre d’amor i d’una mica d’odi. Com ha de ser. Un llibre que encara pren més sentit quan el teu fill d’un any somriu feliç i mou el cap cada cop que sent My Back Pages (la versió dels Byrds, és clar).

 
(Apunt autobiogràfic: Fa 17 anys, en Kiko em va salvar de morir ofegat en un oceà topogràfic fred i inhòspit. El salvavides va ser una cinta de casset de títol Cuscó (o sigui jo) meets Marriot (o sigui els Small Faces). Un regal així només te’l pot fer una bona persona. A Mil violines, 17 anys després, continua fent regals: Weekend. Gràcies.)

dimarts, 19 de juliol de 2011

Les Luthiers



En Rabinovich passaria desapercebut a les ràdios catalanes.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Heidegger i el soldat

Primavera de 1929. Davos, Suïssa. Disputa entre Martin Heidegger (1889-1976) i Ernst Cassirer (1874-1945) sobre el neokantisme. Entre el públic hi ha il·lustres representants de vida intel·lectual europea. Durant les discussions, un home s’aixeca. És evident que no està bé. Té tot de tics nerviosos. Vol prendre la paraula. Tartamudeja. Li agradaria fer una pregunta, diu. Però abans explica que el seu malmès estat físic i psicològic és conseqüència d’haver participat a la Primera Guerra Mundial. La pregunta: «No creuen que l’única funció de la filosofia al segle XX hauria de ser impedir una nova guerra?» Heidegger pren la paraula i, amb molta tranquil·litat i un menyspreu més que evident, respon que «els temps presents només poden ser superats amb duresa» i que, en tot cas, ell mateix havia tornat sa de la guerra. 
 
L’1 de maig de 1933, Martin Heidegger (un dels filòsofs més influents de l’època contemporània i figura cabdal pels amants de l’existencialisme humanista, la deconstrucció, el personalisme cristià, la psicoanàlisi, l’estructuralisme i totes les formes de postmodernitat que ens puguem imaginar) va ingressar a l’NSDAP (Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei). Número de militant 3125894. Va pagar-ne les quotes escrupolosament fins al 1945.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Nihil nóvum sub sole

Durant molt de temps, en segons quins cercles, no quedava gens bé dir que t’agradaven Simon & Garfunkel. Eren massa ensucrats, comercials i melindrosos. És clar que els dos amiguets de Queens s’ho van buscar una mica (molt) quan van gravar Bridge Over Troubled Waters l’any 1970. Però és que anteriorment havien completat quatre discos (cinc, si compten la banda sonora de The Graduate) amb una quantitat gens freqüent de cançons extraordinàries. Com que en els darrers anys alguns artistes indies (Fleet Foxes, Belle and Sebastian, Iron & Wine i Josh Ritter) els citen com a influència, doncs ara, en segons quins cercles, la cosa ja es veu amb uns altres ulls. I com que aquí tenim una debilitat malaltissa per les harmonies vocals, havíem de parlar-ne, tant sí com no.

dijous, 7 de juliol de 2011

Tanquen

Carretera de Sants. La botiga no és res de l’altre món. Roba d’home. Vestits, corbates, jaquetes, camises, abrics, pantalons. Niló, pana, polièster, seda, cotó, lli. Res de l’altre món. Sempre ha estat allà. Què vol dir «sempre», exactament? Vol dir des que era petit. Miro l’aparador. A l’esquerra vestits i pantalons i a la dreta, jaquetes i camises. Res de l’altre món. Hi ha un vestit, però, que no està malament. Obro la porta. Fa molt de temps. Pregunto però, és clar, la talla que els queda no és la meva. Miro els emprovadors: una cortina arrugada, un mirall atrotinat i uns penjadors que despengen només de mirar-te'ls. El dependent? El de sempre. Res de l’altre món. Correcte. És pastat al cantant dels Sírex. Sempre ha estat allà. Liquidació per tancament. Gràcies i bona tarda. I quan, poc després, passo per davant de l’ovni kitsch que han perpetrat a la Plaça d’Espanya, m’envaeix una sensació de tristesa difícil d’explicar. Sempre ja no serà sempre. Tanquen.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Contrastos

Karl Wittgenstein (1847-1913) va compartir acadèmia amb Arthur Schnitzler i Hugo von Hoffmansthal. No està malament. El seu fill Ludwig (1889-1951) no va tenir tanta sort. (A dalt, a la dreta.)

divendres, 1 de juliol de 2011

Tolstoi a Castelldefels

Pel que sembla, un dels factors més importants per recomanar algun llibre és l’estació de l’any en què ens trobem. I ara som a l’estiu, oi? Doncs tant els suplements de cultura dels diaris, com els d’algunes revistes ens recomanaran tot de llibres «refrescants, lleugers i entretinguts». I per què? Perquè som a l’estiu. I què? Doncs... que som a l’estiu. Potser és que després de deu mesos de llegir Schopenhauer, Hegel, Foucault i Agamben, el lector mitjà d’aquest país necessita descansar una mica. Una mica de pausa per als nostres cervells plens de lectures espesses i profundes. Deu ser això.
En tot cas, prometo una amistat sincera a qui trobi llegint Tolstoi a la platja de Castelldefels en ple agost. Només de pensar-ho, ja m’emociono.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA