Físics

No hi ha cap motiu raonable que indueixi a pensar que un actor o una actriu hagin de ser, per força, atractius físicament. Tampoc no ho haurien de ser els cantants. Els uns actuen i els altres canten. Evidències i prou, sí, ja ho sé. Encara més raons, doncs, per no donar cap mena d’importància a l’aspecte extern dels escriptors. I, tanmateix, la fotografia següent de Clarice Lispector (acompanyada d’una recomanació fiable, no ens enganyem) m’ha fet venir ganes de llegir-la.

El cavall de Torí

The Turin Horse és la darrera pel·lícula del director hongarès Béla Tarr. 146 minuts i 30 preses. Dir que és una cinta d’una radicalitat absoluta i que no fa cap mena de concessió és com no dir res, per tant ens limitarem als fets: just al començament una veu en off ens explica que a Torí, el 3 de gener de 1889, Friederich Nietzsche va sortir a passejar i que, en un moment donat, va veure un cotxer que fuetejava a un cavall. Nietzsche, sanglotant, va abraçar l’animal i va caure inconscient. S’estarà dos dies immòbil i els deu anys següents mut. No sabem què li va passar al cavall. The Turin Horse narra sis dies de la vida d’aquest cavall i del seu propietari i filla mentre una tempesta fortíssima envolta el lloc on viuen. Cadascun d’aquests dies és igual a l’anterior, però no del tot. La pel·lícula és aquest «no del tot».

A qui no estigui familiaritzat amb el cinema de Tarr, The Turin Horse li pot resultar insuportable. I és que el director hongarès i el seus col·laboradors (en aquest cas a l’habitual guió de László Krasznahorkai i música hipnòtica de Mihály Víg s’hi afegeix la codirecció d’Ágnes Hranitzky) són als antípodes del cinema comercial que, sovint, s’entesta a repetir clixés i fórmules narratives fins a l’extenuació. Estem acostumats a un ritme i a una sèrie de llocs comuns que aquí no hi són.

Béla Tarr diu que totes les seves pel·lícules tenen com a argument central la dignitat humana. No el contradirem. En tot cas es tracta d’una dignitat que prova de treure el cap en un món apocalíptic. Malgrat tot, Tarr no és un pessimista: apocalíptic o no, i amb obres mestres com The Turin Horse o sense, el món continuarà girant com els borratxos de la taverna de la inoblidable escena inicial de Harmonies Werckmeister.

Eufòria (o Everybody On Earth Is So Beautiful)

Si això fos un musical, avui hauríem d’haver ballat tot el dia (estúpidament, és clar) amb tothom que ens haguéssim trobat (amb uns més que amb d’altres, ja em perdonareu). Bart Davenport, que es veu que de vegades també estima tothom, hi hauria posat la lletra i la música.

Ni misantropies, ni espessors, ni escepticismes, ni històries. I com que la breu tradició d’aquest blog diu que l’entrada de cada 23 d’abril ha d’incloure agraïments sincers, direm un «gràcies» que novament ―especialment― es quedarà curt mentre notem que els efectes psicotròpics de tantes coincidències concentrades en un dia van diluint-se a poc a poc. 

I, per acabar, la insuperable banda sonora d’aquest progressiu apaivagament: 

Lord Chandos, Magritte i una pipa

Si les paraules són símbols, i per tant la relació que estableixen amb la realitat és del tot arbitrària, és evident que entre els mots i el món hi ha una distància, un buit, que ens força a desconfiar de la paraula com a reflex directe del que ens envolta. L’any 1929, Magritte va saussuritzar un dels seus quadres més famosos per exposar aquesta mateixa idea, però aplicada a la pintura. «Ceci n’est pas une pipe», va concloure. A nosaltres, escèptics fins al moll de l’os quan es tracta de definir d’una manera suposadament científica aspectes complexos com aquests, tanta fredor no ens acaba de convèncer, sincerament.

Però tornem al principi: hi ha qui assegura que la desconfiança en el poder de la paraula té data de naixement. Per què? Doncs perquè els dies 18 i 19 d’octubre de 1902, Hugo Von Hofmannsthal (1874-1929) va publicar «Ein Brief» al diari berlinès Der Tag. Aquest text, més tard conegut com a Carta de Philip Lord Chandos a Francis Bacon, és la confessió epistolar d’un dramaturg (Lord Chandos) que fa dos anys que no és capaç d’escriure absolutament res, segons ell perquè: «he perdut del tot la capacitat de pensar o d’enraonar de qualsevol cosa amb coherència» i «[...] les paraules abstractes de què els llavis per força se serveixen per tal de donar llum a qualsevol raonament, se’m [desfan] a la boca com bolets podrits.» Ressonen Wittgenstein, Kafka, Joyce, Beckett i molts altres.

Si, per aquelles casualitats de la vida, us interessa el tema, la gent de Nervi han estat molt amables i han inclòs El silenci de Lord Chandos al seu web. 

René Magritte. La trahison des images (La traïció de les imatges), (1929)

La fe de Sergei Nilus

Quan es va demostrar que el llibre que ell havia ajudat a popularitzar era un frau, el místic rus Sergei Nilus (1862-1929) va respondre: «Admetem que els Protocols són espuris. Però és que Déu no pot fer-los servir per desemmascarar la iniquitat que s’està preparant? Oi que l’ase de Balaam va profetitzar? Oi que Déu pot, pel bé de la nostra fe, convertir ossos de gos en relíquies miraculoses? Doncs també pot posar la revelació de la veritat en una boca mentidera!»

Al contrari del que pot semblar, Nilus era un home bastant culte. Exanarquista i exseguidor de Nietzsche, a partir de la seva conversió al catolicisme ortodox es va dedicar a defensar furibundament el sistema autocràtic tsarista. Fou el primer editor de la versió completa dels tristament famosos Protocols dels Savis de Sió, best-seller, avui en dia, a Síria i Egipte.

Rembrandt. Bileam en zijn ezelin (L’ase de Balaam), (1626).

Homenatge

És època d’homenatges a Dickens perquè fa dos-cents anys del seu naixement. Aquí creiem que la millor manera de celebrar-ho és llegir-lo, rellegir-lo, i després, potser, seguir-ne la petja (si aquí estela no fos un barbarisme, el trist joc de paraules ―només per a iniciats dickensians― tindria sentit en la nostra llengua. Llàstima).

Un  cop més, Kafka:

 8 d’octubre de 1917

«El fogoner [primer capítol de El desaparegut], pura imitació de Dickens; la novel·la projectada, més encara. Història de la maleta, el noi que fa feliç i encanta a tothom, les feines humils, l’amant de la granja, les cases buides, entre d’altres coses, però sobretot el mètode. Com ho veig ara, la meva intenció era escriure una novel·la dickensiana, únicament enriquida per les llums més vives que he agafat de la nostra època i amb les més opaques que trec de mi mateix.»

El desaparegut no és l’obra més valorada de Kafka. Formava part del conjunt de textos que Max Brod havia de fer desaparèixer (també hi havia El procés i El castell, entre d’altres). Certament és una mica irregular (en gran part es tracta d’un esbós), però és Kafka. I volíem parlar de Dickens.