divendres, 6 d’abril de 2012

Homenatge

És època d’homenatges a Dickens perquè fa dos-cents anys del seu naixement. Aquí creiem que la millor manera de celebrar-ho és llegir-lo, rellegir-lo, i després, potser, seguir-ne la petja (si aquí estela no fos un barbarisme, el trist joc de paraules només per a iniciats dickensians tindria sentit en la nostra llengua. Llàstima).
Un  cop més, Kafka:
 8 d’octubre de 1917

«El fogoner [primer capítol de El desaparegut], pura imitació de Dickens; la novel·la projectada, més encara. Història de la maleta, el noi que fa feliç i encanta a tothom, les feines humils, l’amant de la granja, les cases buides, entre d’altres coses, però sobretot el mètode. Com ho veig ara, la meva intenció era escriure una novel·la dickensiana, únicament enriquida per les llums més vives que he agafat de la nostra època i amb les més opaques que trec de mi mateix.»
El desaparegut no és l’obra més valorada de Kafka. Formava part del conjunt de textos que Max Brod havia de fer desaparèixer (també hi havia El procés i El castell, entre d’altres). Certament és una mica irregular (en gran part es tracta d’un esbós), però és Kafka. I volíem parlar de Dickens. 

7 comentaris:

Allau ha dit...

La teva Estela no s'ha perdut entre les meves altes expectatives (or expectations). Com a dickensià, "Amerika" m'agrada molt i se m'apareix formidable cada cop que penso en el seu gran teatre d'Oklahoma.

Enric H. March ha dit...

Per parlar de Dickens qualsevol excusa es bona. I si és a través de Kafka, és com abraçar la literatura estirat sobre el mapa d'Europa.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Aquesta "Amerika! de Kafka podria veure's com una metàfora de la Terra promesa. Sempre hi ha una Terra promesa, i segurament és més a prop del que ens pensem, amagada al nostre cor.
Abraçades

El missatger ha dit...

Bon dia, David. El Kafka lluminós és una de les meves debilitats (bé, qualsevol Kafka és una de les meves debilitats), però és que quan Kafka es posa lluminós... el teatre d’Oklahoma és la gran metàfora salvadora d’entreguerres, com el procès o el castell o són de la condemna. I encara ara funciona.

Amb Dickens em passa una cosa ben singular: el lleuger m’encanta, no em falla mai; en canvi, la meva relació amb el més seriós i més ben considerat és bastant ambivalent. M’emprenya que faci servir recursos una mica tronats, uns Deus ex machina absolutament lisèrgics, com a Temps difícils. Grans esperances em tenia fascinat en la infància-adolescència. I Els papers del Club Pickwick és una de les grans lectures de la meva vida, que he recomanat a molta gent. El llibre perfecte per a riure’s de tot i d’on surt la fèrtil veta de l’humorisme literari anglès.
Un consell de bàrbar expert en barbarismes: gaudeix posant-los quan et semblin eloqüents. Parlant de barbarismes, disculpa la parrafada.
Salut!

David ha dit...

Estava convençut que precisament tu, Allau, seguiries l’estela de la brometa. El desaparegut (o Amerika, com va batejar aquesta obra Max Brod), té molt de Dickens, com hem dit, però, per exemple, a La transformació, els tres rellogats que van a tot arreu junts també em recorden alguns personatges extravagants i absurds de l’escriptor anglès. És sobretot en les escenes còmiques de Kafka que em sembla trobar-hi més la influència de Dickens.

Qualsevol excusa és bona, Enric, exacte. Dels grans autors sempre se’n pot parlar a través d’altres.

Per a molts ho va ser, de terra promesa. Kafka va escriure aquest llibre sense haver estat mai als Estats Units (amb prou feines va sortir gaire de Praga), o sigui que ho va fer d’oïda, podríem dir. El resultat, per ser un esborrany, val molt la pena. Salutacions, Teresa.

Bon dia, Missatger. M’ha agradat això del Kafka «lluminós». Pel que fa a Dickens, no ho he llegit pas tot. De vegades sembla que allargui les històries excessivament (bé, de fet, amb l’èxit que tenia i publicant en diaris, ho havia de fer), tot i així se li perdona tot. Jo tinc debilitat per Bleak House, Grans esperances i, com tu, Els papers del Club Pickwick.
De barbarismes, si puc, els justos, Missatger; o sigui, els que em surten sense voler: buenos, pues i coses així.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Molt encertada la connexió Dickens/Kafka. Quina sort tenim de tenir els seus llibres ben a prop i de visitar-los ben sovint.

Ep! aprofito l'avinentesa per fer-te arribar que he assolit un dels meus somnis petitons i britànics: He anat a Upton Park, he vist els nostres hammers, un gran partit i tot allò tant especial que represent aquest club... els hammers maresmencs he deixat constància gràfica al nostre blog hammer.

Salut, Dickens, Kafka...i West Ham!

David ha dit...

Salut, Àngel. Llegiré amb molt d'interès el que hàgiu escrit sobre una experiència tan especial.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA