dijous, 27 de setembre de 2012

Pop barroc

A mitjan anys seixanta, al món civilitzat, van sorgir una sèrie de grups i d’artistes que feien el que els venia de gust, i algú va tenir la idea de definir aquest gust com a pop barroc. El pop barroc, doncs, és un subgènere que inclou una sèrie de músics molt diversos però que tenen en comú el seu amor ―sovint, obsessió― pel detall, la pulcritud i la producció acurada. Estridències no, si us plau. Clavicèmbals, violins, trombons, campanetes, oboès, clarinets, cotó fluix, flautes travesseres i trompetes que bressolin melodies senzilles, directes i, és clar, accessibles. Molts cors, segones veus, terceres i quartes, si voleu. Música que posa content. I va tenir èxit, tot plegat? Doncs, en general, no gaire. Noms, va: The Left Banke i The Honeybus (si no començo amb aquests dos, implosiono), The Zombies, alguns discos dels Beach Boys, els primers Bee Gees, The Merry-Go-Round, Sagittarius, Van Dyke Paris. Me’n deixo.
I ara unes quantes dades imprescindibles sobre els millors i un parell de cançons immenses:
The Left Banke. Malenconiosos. De Nova York, van tenir èxit amb un parell singles i poca cosa més. Es barallaven molt, es veu. Liderats per Michael Brown, definit per alguns ―potser exageradament― com a una barreja de Johann Sebastian Bach i Brian Wilson, van ser capaços de conjuntar les influències clàssiques amb el pop psicodèlic com ningú.
 
 
Pete Dello, Ray Cane i Colin Hare eren les veus (i quines veus!) dels londinencs Honeybus. Els dos primers n’eren, també, els compositors. Ningú no hauria notat la diferència si s’haguessin dit Lennon i McCartney. Van tenir un èxit i poca cosa més. De problemes interns, tots els que vulgueu i més. De melodies memorables i alegres, també.
 

4 comentaris:

Allau ha dit...

I jo, amb aquest títol tan atractiu, no he pogut evitar pensar en els Love d'Arthur Lee, el Bryter Later de Nick Drake i fins i tot el "Be glad for the song has no ending" de ISB.

David ha dit...

Certament, Allau! En Drake es va anar despullant d'acompanyaments barrocs fins arribar a l'impressionant Pink Moon i en el cas dels Love segurament la psicodèlia predominava sobre el barroquisme, però es podrien encabir en aquest sac tan heterogeni. La cançó que cites de la ISB no compleix un principi bàsic del Pop barroc que és la brevetat: més de 4 minuts ja és un excés quasi imperdonable. A mi em sona més a una mena de folk progressiu també molt de l'època, oi?

Anònim ha dit...

També hi ha sepia barroca?

David ha dit...

Benvolgudíssim/a anònim/a, trobo que, darrerament, el món animal ocupa gran part de les nostres converses. De fet, és un camp, aquest, en què tots dos demostrem sovint tenir un repertori ben ampli, sobretot pel que fa a apelatius d'ús quotidià dels quals no reproduiré aquí cap exemple perquè això és un blog seriós, i perquè no és qüestió de fer passar vergonya aliena als abnegats lectors que, de tant en tant, passen per aquí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA