diumenge, 28 d’octubre del 2012

Correspondències

L’any 1986, algú va entrar en un botiga d’antiquaris del carrer Dlázdéná ulice de Praga i va oferir 9 cartes, 22 targetes i 1 postal que l’antiquari va comprar ràpidament quan va comprovar que aquella lletra era de qui semblava que era. Sí: Kafka. Les cartes cobreixen el període entre 1922 i 1924 i van totes dirigides als seus pares. L'última va ser enviada des del sanatori Dr. Hoffmann de Kierling, el 2 de juny de 1924 (Kafka va morir l’endemà). Acaba així (escriu Dora Diamant):
«Li prenc la carta de les mans. Ha estat una gran gesta. Tan sols unes línies, que sembla que són molt importants, i en què demana:» Darrere dels dos punts, el blanc del paper. Res més.
De Kafka, aviat se’n publicarà una col·lecció enorme de manuscrits inèdits que havien estat amagats durant dècades. La Kafkologia continuarà creixent, amb tot el que això comporta d’enriquidor i de grotesc. Em pregunto si és moral publicar cartes que mai no van ser pensades per ser publicades. La mort d’un artista ha de comportar que perdi intimitat?
Qui sí que ha donat permís per la publicació de la seva correspondència amb la crítica literària Eva Haldimann és Imre Kertész. Seixanta-dues cartes molt valuoses, sobretot si us interessa l’obra d’aquest imprescindible escriptor hongarès.


17 comentaris:

Allau ha dit...

Un cop mort Kafka, m'interessa tot el que feu en vida. Serà immoral, però és excitant. I francament, els morts són uns pesats/pesants/feixucs.

Allau ha dit...

Des de llavors procuro escriure cartes freqüents a no sé qui.

David ha dit...

Sí, clar, Allau, jo també m'ho empasso tot, d'ell. I si surt una edició de les seves llibretes de primària doncs segurament les compraré tot cofoi i les ensenyaré fent-me també molt pesat i feixuc a les visites.
El que passa és que m'imagino el que pensaria ell i mots d'altres si veiessin com les seves intimitats són conegudes i comentades per tanta gent. No crec que els agradés; no tenien ànima de celebrity, crec.

Anònim ha dit...

És un tema delicat, i estic d'acord amb vosaltres, amb el fetitxisme i la tafaneria. Però pel que fa als escrúpols, mireu, tant és. A quantes persones arribaran aquests papers? A qui l'estima o a qui l'odia, que són dues maneres de mantenir-lo viu. La resta de la gent que no n'ha de fer res, res farà perquè res els arribarà.

novesflors ha dit...

Jo sóc de l'opinió que la intimitat d'una persona s'hauria de respectar per damunt de tot, malgrat que els estudiosos, els seguidors, els tafaners, els amics o els en enemics no arribaren a conéixer determinats elements de la vida de la persona en qüestió.

David ha dit...

Sí, Enric, que aquests documents no interessen el gran públic és cert. Tanmateix, el fons de la qüestió és el mateix: és moral o no?

He de reconèixer, Novesflors, que la meva postura és una mica hipòcrita, si vols, perquè, per un cantó estic d'acord amb tu, però per l'altre, consumeixo aquests airejaments d'intimitats sense gaire mala consciència.

Anònim ha dit...

A veure, d'acord que "la intimitat d'una persona s'hauria de respectar per damunt de tot", però un artista és una persona pública i això condiciona, en part, la seva intimitat. En principi, només allò prohibit expressament per l'autor no s'hauria de fer públic. Però atenint-nos a aquesta premissa, molta producció literària no hauria estat coneguda, i la de Kafka entra en aquest cas.

Sembla immoral fer públic el contingut de cartes perquè sembla que ens estem ficant en la part privada de l'individu, però, en canvi, acceptem tranquil·lament aquesta privacitat quan està etiquetada com a ficció. Per què podem llegir l'obra de Proust i no la seva correspondència? Hi ha gaire diferència?

novesflors ha dit...

Crec que la mala consciència no l'has de tenir tu, vull dir, jo, si hi ha publicades unes cartes íntimes de tal o tal personatge i m'interessen també tinc curiositat i les vull llegir. Però no s'haurien de publicar.

David ha dit...

Certament, Enric: Kafka va demanar a Max Brod que destruís bona part de la seva producció i si aquest li hagués fet cas ens hauríem perdut obres com El procés i El castell. Ara, coneixent com se suposa que coneixia Brod, no costa gaire imaginar que Kafka ja es podia pensar que el seu amic no li faria cas. Sobre la relació entre Kafka i Brod, Benjamin era una mica cruel: sovint afirmava que que una de les rareses més grans de Kafka era tenir un amic com Brod. Però me'n vaig del tema, perdó. L'única diferència entre la ficció i la corespondència privada de Proust és si l'autor francès va donar permís o no per publicar una cosa o l'altra.

Per exemple, aquest estiu he llegit la correspondència entre Scholem i Benjamin, Novesflors, i en una d'aquestes lletres Benjamin li diu a Scholem que li dóna permís per publicar aquella carta en qüestió (precisament una en què parla de Kafka), això vol dir que mai no s'hauria esperat que les altres sí que es publiquessin.

novesflors ha dit...

Exactament.

GLÒRIA ha dit...

La literatura té ua part de tafaneria senzillament apassionant. I també hi ha un altra cosa molt important: Un cop hem escrit una carta ja no és nostra sino del seu destinatari que se suposa que la rep i si és d'ell en pot fer el que vulgui. Norah Barnacle, en un moment econòmicament difícil, es va vendre les cartes del seu Jim i gràcies a això descobrim un Joyce que mai no hauríem conegut. Potser a molta gent no l'importa la vida privada del creatiu. A mi sí. No permeto que alteri el meu apreci cap a la seva obra però gaudeixo veient quina influència hi ha entre la vida i la ficció d'un personatge.
Una abraçada, David!

David ha dit...

No ho acabo de veure clar, Glòria. Entenc que la carta pertanyi a qui la rep, però també crec que si pretén publicar-la, ho hauria de fer amb el consentiment de qui l'ha escrita. És clar que, en el cas que esmentes, Norah Barnacle no podia demanar permís a Joyce, clar, però tot i així, en el fons, ho veig com una traïció. Beneïda traïció, certament. És clar que sempre hi pot intervenir la censura, que elimina o modifica certs fragments, com ha passat en alguns casos, cosa reprobable, és clar, perquè ja que es publiquen més val fer-ho com cal.
Una abraçada, Glòria!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Potser ho haurem de deixar per escrit, el que volem i el que no volem que es publiqui després de morts...

digue'm ariadna ha dit...

... Si l'autor de les cartes ja no hi és, la responsabilitat ètica recau en el receptor, en la valoració que personalment fa d'aquesta correspondència, en el què pot aportar la seva publicació i si pot dormir tranquil davant les veus, reals o no, que posen en dubte el fet de donar a conèixer aquests continguts pensats per a no ser publicats... Si nosaltres com a lectors, tenim més o menys dubtes per si hem llegir aquesta conversa privada o no, dependrà del desig golafre que sentim en voler saber més de l'autor, més enllà de la seva obra...

David ha dit...

Potser sí, Teresa. Encara que em temo que depèn de les mans on caiguin alguns d'aquests escrits no pensats per a publicar, la voluntat de l'escriptor restarà en un segon pla.

Avui prescisament llegia que s'han publicat una sèrie de cartes entre Paul Auster i Coetzee. No és pas que m'interessin gaire aquests dos autors, però suposo que per als seus seguidors és una gran notícia. Són cartes que compten amb el vist-i-plau de qui les ha escrit, per tant, cap problema. Salutacions, Ariadna!

polaroid mental ha dit...

hi poso una mica més de postals al foc:
http://www.ideafixa.com/na-era-dos-cartoes-postais

no puc evitar disfrutar veient la cal.ligrafia de cada un

David ha dit...

Moltíssimes gràcies per l'enllaç, polaroid mental! Es tracta d'un recull de postals curiosíssim. I n'hi ha una de Kafka! Com que no sé alemany no em puc sentir gaire culpable, m'esperaré que algú la tradueixi per tenir remordiments de consciència per ficar el nas en vés a saber quin afer privat de l'escriptor txec.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA