diumenge, 27 de gener del 2013

Històries petites

Avui és el Dia Internacional de l’Holocaust. Avui toca recordar. Es faran actes arreu, es llegiran textos colpidors i es dirà allò de «mai més». Mai més? Al món, des de l’any 1945 fins ara hi ha hagut més de setanta milions de víctimes de genocidis. Recordar ha de servir d’alguna cosa. Ens hem acostumat a la mort, i la banalització de la Xoà hi ha ajudat.   
Si la memòria s’ha de construir a partir de tòpics i llocs comuns que satisfacin l’ànsia d’històries terribles i catàrtiques ideals per a arrepapar-nos encara més en el nostre confort i somnolència quotidians, no serveix de res. La història en majúscules, l’oficial, no ha acabat fent altra cosa que construir una sèrie de clixés satisfactoris i entenedors. Aquesta història es pot subvertir, contradir, exagerar, glorificar, però sempre dependrà d’uns experts que ens hi deixaran jugar, inútilment, una estona.
Hi ha una manera d’evitar la banalització i el lloc comú. Es tracta de baixar de les xifres, estadístiques, discursos i generalitzacions fins a l’individu. Cal explicar la història d'una gota d'aigua, en paraules de Rosa Sala Rose. Estic convençut que aquesta és l’única via per fugir de la desmemòria interessada i la simplificació que du, inevitablement, al tòpic i, per tant, a la perpetuació del crim.
Les històries petites, les de cadascuna de les víctimes, són les que cal recordar i explicar un cop i un altre. Perquè encara no ens hi han immunitzat. Històries com les Jenny Kehr o Dora Bruder que, ja sigui gràcies a investigadors o a artistes, ens arriben al cor just allà on la desmemòria no podrà entrar mainetes de tòpics.
Conec dos blogs que sovint ens parlen d'aquests gotes d'aigua. Les històries petites. Si us interessen, són els de l’Enric H. March i el de Rosa Sala Rose.  
 

10 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La Rosa Sala Rose és molt activa en aquest terreny, gràcies a persones com ella es va fent forat en la veritat de la Història gran que conté tantes històries petites, però importants.

Anònim ha dit...

David, moltes gràcies per aquesta menció. Aquestes històries també hi són en molts dels teus apunts de literatura. Cal entrar-hi i anar més enllà de la lletra, és clar, però bona part de les columnes que basteixen part de la literatura centro-europea i de l'est se suporten en l'experiència particular dels seus autors, en l'experiència dins d'una Europa que ha maltractat una part dels seus fills més generosos.

Ara vinc de la Filmoteca (no sé si hi hauràs anat), on he vist "Prisoner of Paradise", també la història d'un individu; una història, la de Kurt Gerron, de conseqüències realment tràgiques pel context en què va trobar la seva fi.

GLÒRIA ha dit...

Ho hem dit moltes vegades però s'hi ha de tornar: No hem d'oblidar mai. Retorno a "Mi vida" de Marcel Reich-Ranicki, un supervivent que deixa el seu esfereidor testimoni o Primo Levi.
Una abraçada,David.

novesflors ha dit...

Hi estic d'acord. Avui també he trobat un poema que en fa referència, a casa de Calpurni (al Cau).

Rosa Sala Rose ha dit...

Benvolgut amic,

moltes gràcies per aquesta menció tan amable! Certament penso que la única manera d'evitar que l'Holocaust s'acabi convertint en un lloc comú és deixar de banda les grans generalitzacions i fixar-se en el detall, en la vida humana d'algú anònim que el patís. I si aquesta persona, com en el cas de la Jenny Kehr, a més va morir a casa nostra, a Barcelona, encara amb més raó.
Moltes gràcies per mencionar-me i per seguir la meva activitat!

El missatger ha dit...

No coneixia el bloc de la Rosa Sala Rose i m’ha semblat que ha agafat perfectament el punt de vista més adequat per a narrar qualsevol tret històric: el dels éssers humans que ho van viure. Més encara quan recordar és honrar als que han patit les tenebres de la psique humana. Del bloc de l’Enric no puc dir més que elogis: trobo molt plaer llegint les seves entrades documentades gairebé com un treball acadèmic. A mes, em sembla molt simpàtic el seu caràcter col•leccionista d’andròmines, segells, cromos...

Bé, ja n’hi ha prou de fer la gara-gara. Salut!

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Completament d'acord. La faceta humana de la tragèdia és la que millor arriba.

Escolta el testimoni de persones com la Rosa, llegir l'experiència de Amat-Piniella, conèixer el fi d'Irène Némirovsky, ens fan reaccionar molt més que xifres o imatges sense rostre.

David ha dit...

Certament, Teresa. Els llibres de la Rosa Sala i els seus articles són imprescindibles per arribar a construir una història allunyada de tòpics reduccionistes.

Les gràcies te les he de donar jo, Enric, perquè gràcies al teu blog em puc acostar ben sovint a aquestes petites històries que tant em fascinen. Malauradament no vaig poder veure cap de les pel·lícules que feien el dia 27 a la Filmoteca. Sí que aniré a veure L'estigma dijous que ve.

No he oblidat aquesta recomanació que em vas fer ja fa temps, Glòria. Tinc present el llibre de Reich-Ranicki. La llista és interminable. Una abraçada.

Moltes gràcies per la referència, Novesflors. No coneixia el poema que Calpurni inclou d'Adam Zagajewski. Trobo que expressa perfectament la paradoxa brutal que va suposar que aquests fets tan terribles tinguessin lloc al cor de la vella Europa.

Moltes gràcies pel teu comentari, Rosa. Vaig assistir a la teva conferència a l'Ateneu i la història de la Jenny Kehr em va colpir profundament. Segueixo la teva activitat des que vaig descobrir Mitos y símbolos del nazismoque és un dels treballs més importants en aquest camp, no tan sols al nostre país, per descomptat, sinó arreu. Salutacions.

Estic d'acord amb els teus elogis i gares-gares, Missatger, és clar. Trobo que, a la seva manera, són dos blogs ben benjaminians, oi? Salut!

Gràcies pel comentari Sílvia. Mira, precisament no he llegit mai res d'Irène Némirovsky, és una altra d'aquestes mancances literàries que tinc. Les xifres, desgraciadament, acaben fent oblidar el patiment de cadascuna de les víctimes, relativitzen per força.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

veig que fas referència al Enric H.March i ara el torno a trobar entre els comentaris...i el Missatger! Caram, el món és un mocador. Un i altre són de referència. Ho celebro, coincidir aquí és un plaer.

David ha dit...

Tots dos mantenen uns blogs molt interessants, per mi són una referència, Àngel. M'alegro molt que a tu també t'agradin.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA