Americanes a París

Guy Pène du Bois. Americans in Paris (1927)

Lambchop

D’això se’n diu acabar un concert com cal. Kurt Wagner i un estol de músics espaterrants l’any 2009. Energia i mestratge en estat pur. 

Revolucions

Quan comento que tot això que passa a Catalunya és una revolució, alguns (que m’estimo molt) em miren amb una certa condescendència: «que no saps que les revolucions mai no surten de baix?, «que no saps que, en el cas que sortís de baix, els de dalt se n’aprofitarien i la desvirtuarien?». I, sí, crec que ho sé, però quin mal hi ha a somiar que aquest cop potser serà diferent?

Kafka i el robatori de la Mona Lisa

El 21 d’agost de 1911, algú va robar la Mona Lisa del museu del Louvre. Durant unes quantes setmanes la direcció del museu autoritza que les visites es puguin quedar palplantades davant del lloc del delicte. Vint dies després del robatori, dos turistes contemplen l’espai en blanc, on fins fa ben pocs dies hi havia el quadre. Es tracta de Max Brod i Franz Kafka, uns visitants que la posteritat descriurà com a il·lustres. En els diaris de Kafka i en els de Brod no hi ha cap indicació que aquest fet els marquès gens. Som nosaltres que llegim qualsevol coincidència d’aquest tipus com a decisiva. Dos anys més tard, la Mona Lisa tornava a ocupar el seu lloc.

J. J. Cale

J. J. Cale va morir l’any passat a setanta-quatre anys. Fou un músic, compositor i productor excels i la definició exacta de less is more aplicat a aquesta sopa deliciosa que és la música popular nord-americana. Blues, country, rock’n’roll, jazz... Sovint es diu que feia servir acords senzills i que la seva aproximació a la guitarra era simple. Mireu de tocar com ell i veure-ho que de senzill res de res. 

Cale va fer més de vint discos que contenen desenes de cançons impagables. El preferit de la casa és 5 (normalment tots els títols estan formats per una paraula i prou, less is more). Quan Knopfler i Clapton el van destacar arreu com a influència decisiva, Cale va fer tot el que va poder per evitar l’èxit i continuar tancant-se a l’estudi de gravació, que és on era feliç. 

Aquí el tenim amb el seu típic estil desmenjat:

Garrowby Hill

David Hockney. Garrowby Hill (1998)

Sir Francis Galton

Francis Galton (1822-1911) va ser una de les ments més privilegiades del segle xix britànic. Caldria una enciclopèdia per reflectir tot el que va tenir temps de fer durant la seva vida. Que fos un nen prodigi hi va ajudar, és clar. Als dos anys ja llegia i als sis s’empassava les obres de Shakespeare com si res... Cinc cèntims de les gestes d’aquest home tan singular: Galton va ser explorador (com a bon cosí de Darwin que era), va escriure reculls antropològics dels seus viatges, va ser el pare de l’estadística moderna (ara veurem alguns dels seus estudis més significatius) i de l’eugenèsia (que avui, és clar, sona molt malament però que al segle xix era més innocent que no sembla), va inventar els mapes del temps i el concepte d’anticicló, va ser el primer a suggerir que les empremtes dactilars podrien ser útils per a resoldre crims, va escriure una novel·la (bé, dues, però l’altra la va cremar una neboda seva, que la va trobar molt indecorosa) que es deia Kantsaywhere (un títol magnífic) i que descrivia una societat on la gent era forta i no tenia malalties, tot perquè els sans es casaven entre ells i els dèbils s’extingien. 

D’entre els estudis estadístics de Galton volem destacar-ne dos: el primer pretenia saber si les persones per les qual la gent pregava vivien més (decebut, va comprovar que no), i el segon va ser un estudi que havia de dibuixar un mapa de la bellesa de les dones de Gran Bretanya. Després de voltar pel país durant mesos, Galton va concloure que en una escala que anava des de atractiva fins a repulsiva, a Londres és on hi havia les dones més maques i a Aberdeen les més espantoses. Ah, i hi ha una planta que es diu galtònia en honor a aquest geni tan peculiar. Tot plegat, molt victorià.

El matrimoni Galton. La senyora Louisa James Galton fa cara de resignada. 

Big Star

Quan un grup cita els Big Star com a influència, dreço les orelles immediatament. I la cosa funciona, vull dir que, en general, les expectatives s’acaben confirmant. Alex Chilton, Chris Bell, Jody Stephens i Andy Hummel van formar Big Star l’any 1971 a Memphis i tres anys després ja havien dissolt el grup. Van editar tres dels discos més brillants de la dècada i van desaparèixer sense assaborir ni una engruna d’èxit. El seu primer treball #1 Record deu ser un dels discos de debut més impressionants de la història de la música moderna.

Els Big Star bevien directament de la música de les tres Bes (Beatles, Byrds i Beach Boys) tot i que les seves lletres tenien un caire malenconiós molt particular. Avui dia, dels quatre membres orginials tan sols Jody Stephens és viu.
L’any 2012, el director nord-americà Drew DeNicola va presentar el documental Nothing Can Hurt Me, que tracta de la, en part, trista història d’aquest gran grup.

L’Obrador Edèndum

Que hores d’ara les editorials que valen més la pena en aquest país són les (més) petites sembla una evidència. La llista és, sortosament, molt llarga. La immensa majoria fan una feina impagable a favor de la qualitat i el prestigi de la literatura, i del món del llibre en general.

Un altre avantatge de la profusió d’editorials petites és que cada cop n’hi ha més d’escampades arreu. Això és molt sa. A Santa Coloma de Queralt, per exemple, des del 2006 hi podem trobar l’Obrador Edèndum, una empresa que edita llibres d’una qualitat extraordinària, tant pel que fa al contingut com a la presentació. Les diverses col·leccions que ofereixen tenen uns consells editors realment impressionants. Aquí teniu una entrevista que els van fer a Núvol i a continuació alguns dels autors que han editat o editaran properament: Albert Einstein, James Joyce, Eugeni d’Ors, Alexandre Cirici, Yehudà ha-Leví, Milton, Rilke, Teofrast, la traducció de l’obra llatina de Ramon Llull...

Com podeu veure a l’Obrador Edèndum editen tant obres científiques com de lletres. I és que són dels que saben que es tracta del mateix. 

Vom Gehen im Eis

Un amic parisenc em va trucar al final de novembre de 1974. Em va dir que Lotte Eisner estava molt malalta i que, sens dubte, moriria aviat. Li vaig contestar: no pot ser. Ara no. El cinema alemany encara no podia prescindir d’ella, no podíem permetre que es morís. Vaig agafar una jaqueta, una brúixola, una bossa d’esport i els efectes indispensables. Les meves botes eren tan sòlides, tan noves, que mereixien que hi confiés. Vaig enfilar el camí cap a París per la ruta més directa, convençut que, si hi anava a peu, ella sobreviuria. A més, tenia ganes d’estar sol.

El meu diari de marxa no estava destinat a ser llegit. Avui, quatre anys després, quan l’he tornat a tenir a les mans, m’ha commogut singularment, i el desig de fer-lo llegir m’ha ajudat a vèncer el pudor de mostrar-me despullat davant d’ulls estranys.

Tan sols hi he suprimit alguns passatges molt íntims.

Werner Herzog

Delft, Holanda

24 de maig de 1978

Charles Bradley

D'acord, no és James Brown ni tampoc Otis Redding, i, sí, el trompeta no n'encerta ni una, però és soul i emociona.  

Esdeveniments històrics

No cal arribar a la pàgina 232 del magnífic dietari Al llarg de la meva vida (1925-1939) de Ferran Soldevila per recomanar la recerca i adquisició d’aquesta obra (caldrà que investigueu en totes les llibreries de vell del país, perquè no el podreu aconseguir enlloc més). Ara bé, tenint en compte l’estat amarat d’emocions difícils de contenir en què em trobo des de fa poc més de vint-i-una hores, el laconisme de l’entrada del 2 de gener de 1931 se’m fa gairebé impossible d’entendre. Admirable. Coses d’historiadors... 

Barcelona, 2 de gener de 1931 

Cap a les 4, Yvonne m’ha cridat. A les 11.20 hem tingut un fill.

Melikhovo

L’hivern de 1892,  el doctor Anton Pàvlovitx Txékhov —amb els diners que finalment havia aconseguit guanyar escrivint— va comprar la vil·la de Melikhovo, a uns seixanta-cinc quilòmetres de Moscou. S’hi va traslladar amb els seus pares, la seva germana i dos germans més joves. A Melikhovo, Txékhov hi va viure set anys i hi va escriure La gavina i L’oncle Vània. El 1927 la casa va ser destruïda gairebé del tot i el 1944 va començar a ser restaurada a partir de les fotos que va aportar Maria Txékhova, la germana de l’escriptor, aleshores una dona de vuitanta anys. Avui dia, la vil·la de Txékhov a Melikhovo és una casa museu. Els qui la visiten poden passejar per una sèrie d’habitacions petites i senzilles decorades segons el gust de l’autor rus. Segurament Txékhov trobaria ridícula la veneració amb què alguns trepitgen un terra que simplement va ser i vol ser el d’una casa de camp russa. Ben a prop també s’ha restaurat una de les escoles que ell va fundar i hi trobem, també, la reconstrucció d’un dels edificis en què Txékhov tractava els seus pacients.

La línia que separa els museus dels parcs temàtics cada cop és més prima.

Un parell de botes

Els fets: l’any 1886 Vincent Van Gogh va comprar unes botes en un mercat de París; poc després, va pintar vuit quadres protagonitzats per unes botes. 

La resta: a «L’origen de l’obra d’art» (1935), Martin Heidegger posa com a exemple un d’aquests quadres per a descabdellar-ne una anàlisi fenomenològica —que, és clar, prescindeix del tot de la biografia de l’artista— per explicar la relació entre art i realitat. Segons Heidegger, les botes dels quadres pertanyien a una camperola (el fang i el desgast indicarien que no són de l’artista). L’observació del filòsof, ho vulgui o no, es converteix, doncs, en una narració. Trenta-tres anys després, l’historiador de l’art Meier Schapiro (1904-1996) escriu «La natura morta com a objecte personal», obra en què contradiu Heidegger i afirma que les botes eren de Van Gogh. Schapiro es basa en dades biogràfiques (cartes de Van Gogh al seu germà Theo i el testimoni de Gauguin) per acabar interpretant aquests quadres com una mena d’autoretrat que representa l’analogia entre la vida al camp i la de l’artista. 

Més enllà de la interpretació biogràfica o fenomenològica d’una obra d’art, el que segurament s’amaga darrere de la protesta de Schapiro és la ideologia que Heidegger professava durant l’Alemanya nazi (i, com que mai no se’n va desdir, durant la resta de la seva vida). Les botes de la pagesa, plenes de fang i desgastades encaixaven en la idea del Blut und Boden («sang i terra»), directament relacionada amb conceptes com el de espai vital, típics del nacionalsocialisme agrari. 

Heidegger va escriure: «[...] el món espiritual d’un poble no és la superestructura d’una cultura ni tampoc un arsenal de coneixements i valors que es poden fer servir, sinó que és el poder de conservació més profund de les seves forces de terra i de sang, en qualitat de poder d’emoció més íntim i poder de sotrac més vast de la seva existència.» No sabem si les botes eren de Van Gogh o no. Ara, creiem que les reserves de Schapiro són ben raonables.

La laïcitat segons Magris

«Laïcitat significa tolerància; dubtar de les nostres certeses; autoironia; desmitificar tots els ídols, inclosos els propis; capacitat de creure fortament en alguns valors sabent que n’hi ha d’altres que cal respectar. [...] Laic és qui s’adhereix a una idea sense ser-ne esclau; qui es compromet políticament conservant la independència crítica; qui riu i somriu sobre allò que estima i continua estimant; qui no necessita idolatrar ni dessacralitzar; qui no s’ensarrona a si mateix trobant mil justificacions ideològiques a les seves mancances, qui és lliure del culte a un mateix.» 

La storia non è finita. Claudio Magris. 

Que avui dia un fragment com aquest encara soni tan transcendent, és un senyal evident de la migradesa del progrés intel·lectual humà. Si l’evidència sona sàvia és que la realitat fa mal.

Revolucions

Thomas Paine va néixer a Anglaterra el 1737 i va morir als Estats Units el 1809. Als trenta-set anys va emigrar a les colònies britàniques americanes, on va participar activament en els moviments revolucionaris independentistes. És l’autor del pamflet Common Sense. Written by an Englisman («Sentit comú. Escrit per un anglès») que es va publicar el 1776 i del qual es van imprimir uns quatre cents mil exemplars sobre una població de tres milions de persones. Paine provenia de la classe treballadora anglesa més humil i va participar, també, en la Revolució francesa. En aquest sentit, cal dir, a favor seu, que tant Robespierre com Napoleó el van acabar considerant un enemic. Malgrat ser l’autor del text més llegit de la seva època, al seu funeral hi van assistir sis persones, dues de les quals eren esclaus negres alliberats. 

Per cert, Common Sense comença així: 

«Els sentiments continguts en les properes pàgines tal vegada no són prou moderns per a obtenir el favor general de la gent; que una cosa no s'hagi considerat dolenta durant molt de temps, li dóna una aparença superficial de bondat i, de primer, impulsa una protesta formidable en defensa del costum. Però l'agitació ben aviat disminueix. El temps converteix més gent que no pas la raó.» 

Amén.

Sol de tardor i arbres

Egon Schiele. Herbstsonne und Bäume, (1912)

Miopia intel·lectual

Jean le Rond D’Alembert (1717-1783) fou un filòsof i matemàtic que va redactar, amb Denis Diderot, molts articles de la famosa Encyclopédie, paradigma del moviment il·lustrat. A la pàgina 666 d’aquesta obra monumental, apareix l'entrada corresponent a «El caràcter de les nacions». L’article, escrit per D’Alembert, comença així: 

«El caràcter d’una nació consisteix en una certa disposició habitual de l’ànima, que és més comuna en una nació que no pas en una altra, tot i que aquesta disposició no es trobi en tots els membres que la componen: així, el caràcter dels francesos és la lleugeresa, l’alegria, la sociabilitat, l’amor vers els seus reis i la monarquia en si, etc.» 

Com es pot comprovar un cop més, hi ha definicions que acaben parlant més sobre qui defineix que sobre la cosa definida. Força actual, crec.

Paisatges de pressió

Des del 20 de gener fins al 18 de maig d'enguany, al vestíbul de la Fundació Miró, es pot veure l'exposició fotogràfica Paisatges de pressió, de l’arquitecta i fotògrafa Kathrin Golda-Pongratz. Les diverses imatges que conformen la mostra pertanyen a les zones agrícoles del Prat de Llobregat, just on s’havia de construir el projecte Eurovegas. Kathrin Golda-Pongratz és especialista en paisatgisme urbanístic, i la seva obra pretén denunciar l’especulació a què moltes zones es veuen sotmeses i reflexionar sobre la configuració dels espais urbans. 

Els nous mendicants

The New Mendicants són Norman Blake (Teenage Fanclub) i Joe Pernice (The Pernice Brothers). En principi no caldria dir res més, a banda que han editat un disc (Into the Lime) i un EP (si, sí, hi ha gent que encara fa Epés). Per si amb tot això no n'hi hagués prou, a les seves actuacions en directe inclouen una versió de «Finding You» dels Go-Betweens. Crec que em llegeixen la ment. 

Saul Steinberg

Quan Woody Allen va mitologitzar cinematogràficament el món de Manhattan en la pel·lícula homònima de 1979, un dibuixant d’origen romanès feia gairebé quaranta anys que es dedicava a fer el mateix des de les pàgines de The New Yorker. Es deia Saul Steinberg (1914-1999) i era un artista romanès que l’any 1941 es va instal·lar a Nova York fugint de les lleis racials de la Itàlia feixista, on estudiava arquitectura. Als Estats Units va desenvolupar una obra impregnada d’elements procedents del cubisme, del surrealisme i de la psicoanàlisi. La seva obra és, sovint, una reflexió irònica sobre l’art. Per a ell, el dibuix era «una manera de raonar sobre paper». 

A mi em recorda molt l’estil i el punt de vista esmolat de Francesc Vila i Rufas (1927-2006), més conegut com a Cesc.

La infal·libilitat

Els clàssics no fallen mai.

Cobertes estonoses (13)

Midnight Blue és un disc de Kenny Burrell de 1963. Hi participen Stanley Turrentine al saxo; Major Holley Jr., al baix; Bill English, a la bateria; Ray Barretto, a la conga, i, és clar, Kenny Burrell, a la guitarra. Llegendes del jazz.