dissabte, 27 de març de 2010

Aigües fangoses

Durant vint anys, els pisos han anat canviant i les parets, és clar, també. Només un pòster ha continuat presidint, amb gran dignitat, algun mur dels diversos habitatges. S'hi veu un home negre, d'uns quaranta anys. Té els ulls tancats i toca una guitarra elèctrica. És McKinley Morganfield (Muddy Waters), el rei del blues de Xicago. Morganfield va néixer el 1915 al Mississippí, en una plantació de cotó i de blat de moro, va descobrir Chuck Berry i Little Walter entre d'altres, va popularitzar el blues com ningú i va morir el 1983. La seva llegendària rivalitat amb Chester Burnett (Howlin' Wolf) va fer que ambdós artistes s'esforcessin per escriure i interpretar cançons insuperables.

I aquí sota teniu Muddy Waters amb Sonny Boy Williamson II, Willie Dixon, Otis Spann, Matt Murphy i Bill Stepney fent xalar uns quants blanquets.


11 comentaris:

Hasbarats ha dit...

És un prodigi que gràcies a gent com tu poguem saber de l'existència de músics que no coneixíem i que, a més, descobrim la seva màgia veient-los i escoltant-los gràcies a milers de persones que han bolcat a Intenet els seus tresors per comparir-los. Gràcies!

kweilan ha dit...

Molt bo!

F. Nogués ha dit...

Enorme. L'altre dia sentia el seu primer enregistrament, l'any 41 a la Stovall Plantation, i és excel·lent blues del Delta. Però aquest home va emigrar i va donar lloc al conegut blues elèctric de Chicago. I a finals dels setanta encara fou capaç de renéixer i fer algun dels millors discos de la seva carrera: sempre he "Hard Again" (1977) és un dels discos bàsics de la història del blues.

Anna ha dit...

Fantàstic en Muddy, sempre m'ha agradat.
Els meus pares en tenen uns quants vinils que cuiden com si fóssin de porcellana.
Bona elecció.

David ha dit...

Sí, el cert, Hasbarat, és que internet ha fet que molts tresors com aquest vídeo siguin fàcils de veure. A mi, que he crescut escoltant aquest tipus d'artistes, se'm fa estrany que hi hagi qui no els conegui (ho dic sense cap mena de pedanteria, és que és així), però sempre hi ha temps per descobrir els grans (i els petits) del blues.

Sí que és bo, en Muddy, sí, Kweilan. La resta de vídeos d'ell que he trobat també estan bé, però en aquest es veu la classe immensa que tenia.

Quines gravacions, eh, Francesc! Són les que va gravar en Lomax per la Biblioteca del Congrés, oi? Immenses. El pobre Muddy és cert que ho va passar malament als 70 (el van voler fer entrar al funk i la psicodèlia, però com ell deia no era el seu "guant"). Sort de l'aparició a The Last Waltz que va fer que molta gent el descobrís (el Johnny Winter el va ajudar bastant, també). "Hard Again" és molt bo, cert.

Beneïts pares, Anna! D'això se'n diu uns pares amb bon gust! Gràcies!

Mireia ha dit...

Caram, sí que és ben bo, sí!

David ha dit...

M'alegro que ho pensis, Mireia!

Hasbarats ha dit...

És que a casa només escoltàvem el Torrebruno i el Luis Aguilé.

David ha dit...

Caram, si que em sap greu, Hasbarat...

Hasbarats ha dit...

A mi també em sabria greu si fos veritat!

David ha dit...

Uf, m'has tret un pes de sobre!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA