dimecres, 31 de març de 2010

A una dona que passa

Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d'estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d'una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l'eternitat?

On? Molt lluny! massa tard! o mai més tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d'on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber!


Charles Baudelaire
(traduït per Xavier Benguerel)

5 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... Aquest poema va inspirar Les passantes d'Antoine Pol i George Brassens el va musicar, l'has escoltat?...

David ha dit...

Doncs no ho sabia, però ho buscaré. Moltes gràcies!

Mireia ha dit...

Jo també el buscaré, que tot allò que ens diu l'Ariadna sempre val la pena

David ha dit...

Tens tota la raó, Mireia.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

caram David, una bona troballa aquesta, torno a escoltar-ho, un dos i tres... endavant.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA