Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;
amb sa cama d'estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.
Un llamp... després la nit! ―Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d'una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l'eternitat?
On? Molt lluny! massa tard! o mai més tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d'on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber!
Charles Baudelaire
(traduït per Xavier Benguerel)
dimecres, 31 de març del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
... Aquest poema va inspirar Les passantes d'Antoine Pol i George Brassens el va musicar, l'has escoltat?...
Doncs no ho sabia, però ho buscaré. Moltes gràcies!
Jo també el buscaré, que tot allò que ens diu l'Ariadna sempre val la pena
Tens tota la raó, Mireia.
caram David, una bona troballa aquesta, torno a escoltar-ho, un dos i tres... endavant.
Publica un comentari a l'entrada