Pèls, destrals i llibreries

De debò que no obtinc cap mena de plaer portant la contrària. Ni criticant. M’explico: les sèries. Es veu que n’hi ha de tots tipus i que la majoria són genials, però quan n’ensopego algun capítol, invariablement apareix un senyor ben vestit i normalment maduret que acompanyat d’una noia, normalment atractiva, recull un pèl del terra i l’introdueix curosament en una bosseta de plàstic. Després, un noi amb ulleres i cara de geni despistat analitzarà el pèl en un laboratori, mentre, a prop, un forense fa brometes enginyoses tot mirant-se, divertit, la destral que un cadàver esquarterat té clavada vés a saber on. El cas, sovint, s’embolica tant que cal fer aparèixer algun extraterrestre infiltrat que ajudi que l’espectador acabi l’episodi amb cara de juro-que-he-estat-concentrat-com-mai-però-em-sembla-que-ja-m'he-tornat-a-perdre-dec-ser-curt. I fins la setmana que ve.
Tant costa ambientar una sèrie en un lloc ben tranquil, per exemple una llibreria? Al senyor Dylan Moran no li va semblar pas gaire forassenyat i li va sortir una de les sèries més divertides que he vist mai (entenent com a divertit tot allò que aguanta dignament la comparació amb L’escurçó negre). Cinc cèntims: Bernard Black odia la gent i odia vendre llibres, fuma com un carreter, llegeix i beu molt de vi, té una llibreria de segona mà i un ajudant mig hippy. La resta s’ha de veure.