En John és anglès i va néixer el 1969; l’Anna és francesa i va néixer el 1940. En John és un cantautor pop, autor de 4 discos tan impagables com desconeguts; l’Anna és actriu, cantant i escriptora, fou musa i esposa de Jean-Luc Godard i ha treballat amb directors com Rivette, Visconti, Bergman i Fassbinder. Algú ha decidit que es trobessin i aquest n’és el brillant resultat. Perfecte, sobretot si plou.
GIRONA
.jpg)
12 comentaris:
Doncs que plogui. Estic a punt!
Només llegir el nom i veure el seu perfil i ja he endevinat de qui es tractava. Una dona preciosa. Amb "Vivre sa vie" justifica de sobres el seu pas sobre el planeta. La cançó també m'ha agradat molt.
Bona troballa, tant si plou com si no!
Godard la va captar especialment guapa a Pierrot le fou.
Un breu apunt, malgrat viure bona part de la seva vida a França, Anna Karina era danesa.
Bona troballa per aquests dies de tardor.
Salutacions.
La importància del gest...
Ja és casualitat consagrada que ahir vaig repassar el video de godard "pierrot le fou" amb el Belmondo i l'Anne Karina, quina intersecció! miracles a la xarxa! bon document el que ens proposes...
Avui he anat a la Tralla de Vic.
(A buscar l'últim llibre d'en Pairolí,el dietari "Octubre"-de res Pairolí,gràcies les teves,que són moltes-.)
Hi tenen una d'aquestes pissarres de suro per que la gent hi pengi les seves recomanacions,com a La Central i alguna altre.Hi han notes i notes-a la Tralla i arreu-,és clar.Algunes més "notes" que d'altres.M'ha cridat l'atenció la d'una criatura -no he pogut entendre'n el nom -que deia: "La Tina Superbruixa. Qualsevol de la col·lecció perquè fa encanteris i és molt divertida".
Doncs bé,això és exactament el que jo vull d'un llibre:encanteris i diversió.D'acord;per l'edat,els encanteris i la diversió,els vull més elaborats,però no ho hauria de voler tant com per perdre l'esperit d'aqesta criatura. Vull dir que amb això de fer anys ens anem tornant pretenciosots,i busquem llibres "punyents" i "colpidors" i tota la pesca i a sobre volem que ens canviïn i no sé que més i acabem llegint manuals d'autoajuda...
Recordeu quan llegiem Els 7 secrets i perdiem completament el món de vista? Ara mateix el vull perdre de vista amb en Pairolí perquè tingui encanteris -que m'han dit que en té-i sigui divertit,i si em colpeix i em "punyeix";Bravo Pairoli!.Es veu que la nota de la criatura dolcissima m'ha colpit i punyit :-))) No sé si m'enteneu?
Mira la Miraculosa.És d'estiu,li agrada la llum,però li poses aquest video i...ja pot ploure. Doncs això.Bon cap de setmana farcit de llibres amb encanteris!!
Sempre em serà una joia, David. Tendre, delicada i emotiva. Gràcies!
Cap problema, oi, Miraculosa? També té la seva gràcia, la pluja.
M'alegro que t'hagi agradat la cançó, Allau. Jo també trobo que aquesta dona és preciosa (no sé si hauria de dir "era" perquè no sé com deu estar ara...)
Tot visitant pàgines web que parlen de pop del bo (com la del qui ha editat aquest vídeo) vaig topar amb aquesta cançó i aquestes imatges i no me n'he pogut estar de posar-les per aquí. Salutacions, Ferdinand!
Gràcies per la informació, Missatger. No sabia que fos danesa (la feia eslava), però en tot cas és un motiu més per lloar aquest petit país!
Ja ho pots ben dir, Novesflors. El vídeo pot semblar repetitiu (ho és), però la bellesa del gest fa que no sigui gens pesat.
Ja en duem unes quantes de casualitats d'aquestes, Àngel! Benvingudes siguin, oi?
És que llegir, en part, és una manera de pasar-s'ho bé, Lior. Estem d'acord que, de vegades, es troben a faltar aquells instants en què, de petits, hi havia llibres que ens absorbien del tot i ens feien perdre el món de vista per summergir-nos en mons que ens semblaven molt més interessants que el real.
No puc evitar d'esmentar com m'agrada passar per la llibreria Tralla cada cop que vaig a Vic.
Moltes gràcies a tu, Gemma. A mi també em sembla un petita joia pop.
Ja veig que,emocionat per la nota de la criarura,he fet el comentari massa ràpid.Jo volia parlar de la franquesa del/la petit/a lector/a de la nota.D'algú que,perdó si sona cursi, encara llegeix amb el cor i amb el cor transmet la seva emoció.I de com nosaltres ho perdem,a voltes,vanament.
Com que vaig llegir Divertim-nos fins a morir d'en Neil Postman,el meu concepte de diversió no és gens frívol.I quan dic que vull perdre el món de vista,no parlo d'escapisme del món real,sinó d'una immersió en una part d'aquest món.
Ara t'he entès més bé, Lior. A mi no em sona gens cursi això de llegir amb el cor i és cert que amb els anys es pot anar perdent.
I acabes d'anomenar uns dels llibres més lúcids que he llegit mai. "Divertim-nos fins a morir" hauria de ser lectura obligatòria a les escoles. En Postman el va publicar cap als anys 80, crec, imagina't què diria si hagués inclòs tota l'onada d'estupidesa que ha generat internet. Algú hauria d'escriure la segona part d'aquest llibre.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada