En alguns cercles autoanomenats progressistes, la paraula tradició ha estat tradicionalment injuriada, ridiculitzada, escarnida i, fins i tot, deconstruïda. Molt bé. No deuen saber que no hi ha res de més tradicional que injuriar, ridiculitzar, escarnir i, fins i tot, deconstruir la tradició. La voluntat de desmarcar-se d'allò previ és molt antiga. Reaccionar contra la tradició és la millor manera de formar-ne part. Però, atenció: si es vol trencar amb el passat, se l’ha de conèixer. Picasso, Tzara, Apollinaire, Mallarmé eren grans coneixedors de la tradició.
El músic de jazz Charlie Parker va créixer idolatrant el saxofonista Lester Young. Volia ser com ell. Anys més tard, tots els crítics del moment consideraven que Parker havia superat Young de llarg. El 1954, Parker era el músic de jazz de moda i Young que, no feia pas tant, havia estat l’estrella de l’orquestra de Count Basie, ara era una ànima en pena. Alcoholitzat, lent i líder d’un quintet format per músics mediocres, malvivia tocant en clubs de mala mort. Young tenia 43 anys; Parker, 34. Una nit es van trobar sobre el mateix escenari. Per Parker hauria estat el moment perfecte per girar pàgina i demostrar a tothom que Young només era història. Si hagués volgut, l’hauria pogut destrossar. Però Parker era un geni i els genis coneixen la tradició i la respecten. Segurament, a més a més, durant uns instants devia mirar de reüll aquell trompetista jove, elegant i disciplinat que l’acompanyava i que es deia Miles Davis. Això és la tradició.
El músic de jazz Charlie Parker va créixer idolatrant el saxofonista Lester Young. Volia ser com ell. Anys més tard, tots els crítics del moment consideraven que Parker havia superat Young de llarg. El 1954, Parker era el músic de jazz de moda i Young que, no feia pas tant, havia estat l’estrella de l’orquestra de Count Basie, ara era una ànima en pena. Alcoholitzat, lent i líder d’un quintet format per músics mediocres, malvivia tocant en clubs de mala mort. Young tenia 43 anys; Parker, 34. Una nit es van trobar sobre el mateix escenari. Per Parker hauria estat el moment perfecte per girar pàgina i demostrar a tothom que Young només era història. Si hagués volgut, l’hauria pogut destrossar. Però Parker era un geni i els genis coneixen la tradició i la respecten. Segurament, a més a més, durant uns instants devia mirar de reüll aquell trompetista jove, elegant i disciplinat que l’acompanyava i que es deia Miles Davis. Això és la tradició.
.jpg)
17 comentaris:
Em sembla que has fet una cosa que a mi m'agrada molt: explicar d'una manera senzilla una cosa que sovint s'explica de maneres ben complicades. És ben diferent carregar-se una cosa sense conèixer-la a intentar donar-li la volta des de dins, veritat? Una abraçada
Ah, ja ho entenc, com això que fan "Els imparables" amb en Carner, vaja. Saps, ara resulta que un d'aquests que se'l carrega a mort, l'Hèctor Bofill, no l'ha llegit MAI (o poc i malament, que no ho acabo d'aclarir)!!
Ho he vist aquí.
Quina esbatussada. M'encanta en Casasses quan diu
"Jo no sóc postmodern sóc postantic. I vosaltres que us dieu premoderns, què fareu quan arribi la modernitat, quedareu parats".
Crec que dins la tradició hi ha elements molt vàlids, que no es poden desestimar ni menysprear. I n'hi ha d'altres prescindibles i superables. Per a això està la intel·ligència i la reflexió.
Estic d'acord amb tu: un artista coneix i valora la tradició en els termes que has escrit.
La resta em sembla o deliris egòlatres (també existeixen artistes primadonnas) o el maleït llenguatge i concepte periodístic que s'infiltra a tot arreu.
I per a un escriptor la llengua és la clau. Heu vist un electricista que no domini la seva caixa d’eines? O no eren els experiments avantguardistes experiments amb la llengua?
Per cert, el meu músic de jazz preferit és en Coltrane.
Salutacions.
Una de les millors novel·les curtes de Cortázar, "El perseguidor", està inspirada en els últims i més negres anys de Parker (si és que en va tindre de menys foscos).
Certament era un geni amb el saxo, però no crec que als 34 anys, pocs mesos abans de morir destrossat ell mateix per la heroïna i l'alcohol, estigués massa en condicions de destrossar a Count Basie.
Gràcies, Marta. Deu ser que això de fer de mestre al final afecta la manera com explico qualsevol cosa. Carregar-se (o intentar carregar-se) una cosa sense conèixer-la no té cap sentit. Salut!
Gràcies per l'enllaç, Matilde! Me l'he llegit de dalt a baix un parell de cops! M'hauria agradat ser-hi! De tots els qui intervenen només m'identifico amb el que diu en Casasses. A mi algú que s'autoanomena "Imparable" (si no és que hi ha ironia en el terme) em fa una mica de vergonya aliena (tot i que, per exemple, m'encanta la poesia d'en Forcano).
Tu ho has dit, Novesflors. I per saber quins elements són prescindibles, cal conèixer-la. Salut!
Missatger, dius: "el maleït llenguatge i concepte periodístic que s'infiltra a tot arreu". No puc estar-hi més d'acord. I Coltrane també són paraules majors, és clar!
Gràcies, Brian! Me n'han parlat molt, d'aquesta novel·la però encara no l'he llegida. Ja toca!
Tens raó que l'any 1954 (l'any de la seva mort), Charlie Parker no estava gens en bona forma però a qui podia haver destrossat no era en Count Basie, si no en Lester Young que, encara que sembli difícil de creure, encara estava pitjor que en Parker.
David i el que passa de vegades és que hi ha qui, agosaradament, pretén trencar amb un passat que NI TAN SOLS CONEIX, oi? jo a això li diria 2atreviment (in)cultural, hi estàs d'acord?
És clar que hi estic d'acord, Mireia. Això d' "épater les bourgeois" ja fa anys que no espanta ningú.
Totalment d'acord amb què, per trencar amb la tradició, s'ha de conèixer mínimanet, sinó no trenques amb res, simplement ho ignores. D'altra banda, ningú parteix d'una tabula rasa. Totalment impossible. Encara que sigui de la manera més inconscient, els referents culturals hi són, sempre.
Estic d'acord amb que ningú parteix d'una tabula rasa. Prescindir d'alguns artistes, no voler-los conèixer, per innovar o trencar la tradició, no esborra el pes dels que han fet història i, d'alguna manera, ignorar-los és comptar amb ells intentant fer-ho diferent que també pot ser lícit.
Avui citeu grans noms com Lester Young, Count Basie, John Coltrane i el meu apreciadíssim Bird. penso també en Byass i recordo el seu saxo com si m'hagués parlat.
Bravo David!
tot això són paraules majors, amb aquest personal ens hem de posar drets i treure el barret... el bo i millor, precisament al meu blog li practiquem al reverència a un dels darrers mohicans del tenor, Mister Sonny Rollins, bona xarxa musical.
...ja ho pots ben dir, afegiria allò de com podem progressar sense tradició! sense memòria, sense clàssics...quina modernitat és la que no enten el procés viu de les històries, aplicat a tot i en tot.
salut i jazz.
Parles d'un cas de respecte a la tradició(llegat)artística.I també d'una actitud de consideració i d'afecte d'un exel·lent marmessor d'aquest llegat.Ho podem extrapolar a la tradició en general;els llegats(en plural)dels que sóm hereus.I ho faig en veu d'altri:
"...un individu aïllat,com si poguera ser protagonista de la seua història,de la seua moral,sense tenir en compte que això s'ha creat en un medi concret...tot és provocat per la teua cultura." (d'una entrevista de Nuria Cadenas a Jordi Sebastià per El Temps,arran del seu assaig "El parany cosmopolita" ed.Afers. Aprofito per citar aquest llibre, avui part del meu cànon)I una altra(aquesta és llarga però impagable):"Cap home no és una illa,va dir John Donne,però jo m'atreveixo humilment a afegir:cap home ni cap dona no és una illa,però cadacún de nosaltres és una península,la meitat enganxada al continent,la meitat mirant a l'oceà...Una meitat conectada a la família i als amics i a la cultura i a la tradició i al país i a la nació i al sexe i a la llengua i a moltes altres coses,i l'altra meitat amb el desig que la deixin en pau per poder mirar cap a l'oceà.(...)La condició de península és la condició humana correcta.Això és el que som i això és el que ens mereixem no deixar de ser." Amos Oz citat pel Pairolí al seu Dietari "Octubre".
És clar, Trobadora. És per això que l'originalitat no és mai un trencament de la tradició, sinó una relectura lúcida d'allò antic.
Totalment d'acord, Glòria. Veig que en qüestions de jazz sí que tenim alguna connexió musical, oi?
És que el que progés sense tenir en compte la tradició és regressió. No hi ha res més reaccionari que menystenir la tradició (cosa que no vol dir que s'hagi d'adorar tot el que sigui anterior, és clar).
Salut, Àngel!
El llibre que anomenes no el conec, Lior, però el títol m'atrau molt: "El parany cosmopolita". Em fa la sensació que deu carregar contra aquests que es defineixen com a ciutadans del món i que són incapaços de conèixer el seu món més immediat, oi?
La cita de l'Amos Oz és preciosa i magnífica. La comparteixo de dalt a baix. No s'hi pot afegir rés més. Moltes gràcies, Lior!
... Conèixer, comprendre i respectar esdevenen verbs massa oblidats en certs sectors anomenats "progressistes"... Si pots, llegeix El perseguidor, el trobo un dels millors contes de Cortázar (o dins del recull de Las armas secretas, o sol i il.lustrat per José Muñoz a Libros del Zorro Rojo). Va ser Cortázar qui em va donar a conéixer la genialitat de The Bird...
Efectivament,"El parany cosmopolita" passa per l'adreçador els "ciutadans del món",i tota la filosofia de pa sucat amb oli que la (mal)sustenta.I de quina manera!
Per poc que puguis fes-li una repassada,no dic que forma part del meu cànon perquè sí.Si l'autor fora anglosaxó...
No l'he llegit mai, aquest conte, Ariadna, però l'he de trobar ben aviat perquè tenint en compte qui sou els qui me'l recomaneu i que es tracta de Cortázar segur que m'estic perdent alguna cosa que val molt la pena. Ara m'ha vingut al cap "Bird", dirigida per Clint Eastwood, que deu ser dels pocs biopics dignes que he vist.
Donca, apa, ja tinc deures, Lior: Cortázar i Jordi Sebastià. La llista es va allargant, però jo n'estic encantat!
Publica un comentari a l'entrada