«Nick who?» diu la senyora Payne mentre li ensenyo la casset que m’acabo de comprar en la meva visita llampec a Londres. «Never heard of him». I quan sent les tímides notes que surten del radiocasset que hi ha a l’habitació que m’ha llogat, fa cara de full en blanc, i com que és educada m’ofereix la trenta-dosena tassa de te del dia. No coneix cap Nick Drake però em diu que el noi d’abans meu es va deixar una cinta d’Oasis, que si vull me la puc quedar, i com que sóc educat li contesto «Let’s have that cup of tea».
Seiem a la taula el menjador i, malgrat la sobredosi de teïna que explica la taquicàrdia que començo a sentir, l’hi torno a preguntar. Potser no m’ha entès. «Are you sure?». «Absolutely.» O sigui que es pot ser anglès i no conèixer Nick Drake ni, és clar, Five Leaves Left, ni Bryter Layter, ni Pink Moon i, el pitjor de tot, oferir una cinta d’Oasis a algú que estava escoltant «Northern Sky». Del disgust m’empasso tot el te d’un sol glop i, entre tics nerviosos, li’n demano una altra tassa. Brighton, 1995.
Seiem a la taula el menjador i, malgrat la sobredosi de teïna que explica la taquicàrdia que començo a sentir, l’hi torno a preguntar. Potser no m’ha entès. «Are you sure?». «Absolutely.» O sigui que es pot ser anglès i no conèixer Nick Drake ni, és clar, Five Leaves Left, ni Bryter Layter, ni Pink Moon i, el pitjor de tot, oferir una cinta d’Oasis a algú que estava escoltant «Northern Sky». Del disgust m’empasso tot el te d’un sol glop i, entre tics nerviosos, li’n demano una altra tassa. Brighton, 1995.
.jpg)
18 comentaris:
Nick, Nick hurra!!
Bona nit, David.
Quina delicadesa en Nick Drake…
He fet una doble sessió, escoltant després Magic in here dels Go Betweens.
Una bona estona musical per cortesia de Who’s there.
La millor cançó de Nick Drake o sigui que no són bromes.
Jo tampoc sé qui és Nick Drake (¿parent de'n Francis?) però sona com els àngels!
Brian, és l'únic àngel del que es té constància històrica. Per això és tan bo.
Molt i molt bo en Nick Drake. A mi m'agrada especialment 'Things behind the Sun' i l'àlbum Pink Moon.
Sempre és pistonut recordar els grans. A mi m'agrada especialment la seva veu., aquesta combinació entre folk i pop...em sembla, vaja! saludus
David,quan et vagui,acosta't a una llibreria i busca el dietari Octubre d'en Pairolí,que ja he comentat per aquí.Busca les pàgines 275-283 Consumpció.
(Nota la meva finor estalviant-me comentaris de cap mena sobre en Drake.)
Ah, i la playlist dels Go-Betweens, també molt fina!
Bé, el crit hooligan contrasta una mica amb el poc ànim del cantaire en qüestió, per m'ha fet gràcia, Matilde!
Missatger, Magic in Here és una meravella de cançó i això que dient que és dels Go Betweens, l'adjectiu se sobrentén.
No crec que hi hagi cap connexió amb l'amic Francis, Brian. M'alegra que et soni bé!
Per mi sí que és la millor, Allau (amb "Fly" molt a prop). Segurament és de les cançons d'amor més precioses que s'han ecrit mai.
M'alegra coincidir amb tu, Trobadora: Pink Moon és el meu disc preferit dels tres.
Una veu ben única, Noctas, tens tota la raó. I no ens oblidéssim de la seva manera de tocar la guitarra, amb tot d'afinacions complicadíssimes.
Me'n parles amb tant entusiasme, Lior, que al final me'l faràs comprar, aquest dietari. (Si la teva finor és per evitar d'escarnir en Drake qualificant-lo de "tranquil·let" o d'"agradable" te l'agraeixo molt: no crec que pogués suportar un greuge d'aquesta magnitud).
Gràcies, Allau. Veig que tens bon gust!
No sé si bon gust, però de moment el mateix gust.
Doncs així és bo...
Ara seriosament, és que no estic gaire acostumat a trobar-me amb algú que a qui li agradin grups com els Go-Betweens, músics com el Nick Drake...
En castellà ho diem molt bé: "Para cada roto, hay un descosido".
bo, bo, bo, boníssim article, anglès de cap a peus... quina contenció quan sona Nick Drake un diumenge per la tarda, de tardor, d'hivern...a casa, ho tornaré a fer....aquest blog ajuda a retenir discos i a punxar-los amb veneració.
Ui, jo per les frases fetes sóc un desastre... Ben bé, què vol dir aquesta, Allau?
Escoltar Nick Drake a Anglaterra, en una d'aquelles cases victorianes fetes pols mentre a fora -és clar- plou, és una sensació molt especial i ben diferent que fer-ho aquí. Tot i així, els seus discos són imprescindibles, oi, Àngel?
i tant, veig que has estat a les anglaterres!!!! podries haver anat a animar el nostre plorat West Ham que ja cueja a la darrera plaça de la premier...ai!!! bo el Drake, molt bo.
I més cop que hi hauria volgut estar. Sense saber ben bé perquè allà m'hi sento quasi com a casa. Sobre el West Ham... què et puc dir que no sàpigues... em sembla que aquest no hi haurà miracle... Salut!
Publica un comentari a l'entrada