Un quart de nou. Cada dia. El noi llegeix el diari assegut dins la marquesina tot esperant l’autobús. Una nena d’uns quatre anys i la seva mare travessen el pas de vianants i s’acosten a la parada. El noi es mira la nena, plega el diari, el desa al seient, es posa dret i somriu. La nena, amb el seu abriguet llarg, es queda palplantada al seu davant i també somriu. La mare també somriu. Dins el cotxe l’home que s’ho mira cada dia aturat davant del semàfor en vermell també somriu. I escolta els Lucksmiths. I recorda que fa uns dies, tot just a un quart de nou i en aquella marquesina, el noi es va passar la jaqueta per sobre les espatlles fins a cobrir-se’n el cap per fer una broma. La nena no es va espantar i va somriure, palpantada amb el seu abriguet llarg davant del noi. I la mare també va somriure. El noi, l’edat del qual es fa difícil de dir perquè té la Síndrome de Down, acaricia el cap de la nena i li diu alguna cosa. L’home del cotxe sent una comunió difícil d’explicar amb aquelles persones i, de retruc, amb el món. Tant se li en dóna del cinisme postmodern que prova de ridiculitzar sensacions com aquesta. Es mira el noi, la nena i la mare, somriu, s’esforça per evitar alguna llàgrima traïdora i veu que el semàfor, és clar, ja és verd.
.jpg)
12 comentaris:
Quina escena tan tendra per a un semàfor en roig. Preciós moment. La vàlua de l'instant.
No coneixia la versió dels Lucksmiths! Déu n'hi do, com se'n surten, la versió original és una de les grans cançons nus-a-la-gola de la història...
I no ve a tomb de res, però la meva cançó preferida dels Lucksmiths és "Myopic friends"...
when we loooook back on iiiiit...
Coses així són la millor vitamina per encarar el dia.
Doncs me n'alegro molt de ser postantiga i no postmoderna, David.
De vegada la bellesa passa pel nostre costat i som incapaços de veure-la. Tenim que reeducar-nos de nou i mirar al voltant més immediat per a redescobrir que en el mon encara queda algun alè d'esperança. Aquesta escena em commociona, Bona nit David.
Me has emocionado David.
Somriure sempre és més comunicació. :)
L'escena és entendridora i et necessita a tu per ser descrita amb la difícil senzillesa d'una ecuació.
Gràcies doncs, David!
Aquest fragment em recorda un conte de Giorgio Gaber on es repeteix el mateix fragment dos cops, un cap al mig del conte, l'altre al final. És la descripció d'allò que l'autor sent en veure un home d'esquenes. Al primer fragment, el cinisme que dius i l'odi per tothom. En la reescriptura, la comunió amb les persones i el món en les espatlles d'aquell home qualsevol.
És d'aquells moments que fan veure les coses d'una altra manera; d'una manera que, segurament, és com les hauríem de veure sempre. Salutacions, Novesflors.
Totalment d'acord, Ferran. No superen l'original, però Déu n'hi do. I, a veure, entre fans dels Lucksmiths tot ve a tomb! "Myopic Friends" és una molt bona elecció. Jo em quedo amb "Fiction", "Great Lengths" i... bé, és que m'agraden quasi totes.
Tens raó, Allau. El dia es pren amb una alegria ben necessària.
Exacte, Matilde. L'expressió d'en Casasses és immillorable.
Sí, Chals: no cal anar gens lluny per trobar tot allò que cal valorar. Només es tracta d'obrir els ulls i de mirar en lloc de veure.
Gràcies, Madison. No sóc capaç d'expressar sentiments tan bé com tu, però aquest n'ha estat un intent.
És clar, Clidice. I no costa gens.
Gràcies a tu, Glòria. Ets molt amable. Tot i així, no estic gaire segur d'haver-me'n sortit gaire alhora d'escriure aquesta escena. No estic gens acostumat a expressar sensacions d'aquesta mena per escrit.
No conec Gaber ni el conte que esmentes (cosa que hauré de solucionar, veig), però estic ben d'acord amb la dualitat d'emocions que expressa. Tan aviat es pot passar d'odiar-ho tot a sentir una mena de connexió estranyament fraternal amb qualsevol que es creui per davant nostre. Salut, Trobadora!
David,
Insisteix en mostrar sentiments com el que aquí expresses. Fes-ho sempre que en tinguis ocasió. Has estat sobri i has permés que l'escena tingués la qualitat cinematogràfica del bon cinema mut.
Moltes gràcies, Glòria. La referència al cinema mut m'ha afalagat molt!
Publica un comentari a l'entrada