N’hi ha que s’encaparren a fer-nos creure que aquest és un país petit. I no és veritat. Per tant, és mentida. I les mentides es diuen per ignorància o per mala fe. Suïssa és un país petit; Liechtenstein ho és més. Israel és un país petit; Gàmbia i Malta ho són més. Al món es parla més català que danès, lituà o noruec, i no és per estar-ne orgullós, és que és així.
El que sí que és petita és la mentalitat dels qui prediquen, a tort i a dret, la suposada debilitat que implica la nostra suposada petitesa. És una mentalitat de rebotiga reclosida, d’Estevet acomplexat. Uns Estevets, però, que s’omplen les butxaques a costa de justificar que, com a petitons que som, ens cal formar part d’un todo o un tout que ens ajudarà a ser més grans.
Des de Mallorca, Oliva trencada amb una cançó preciosa i un teclista ben curiós.
El que sí que és petita és la mentalitat dels qui prediquen, a tort i a dret, la suposada debilitat que implica la nostra suposada petitesa. És una mentalitat de rebotiga reclosida, d’Estevet acomplexat. Uns Estevets, però, que s’omplen les butxaques a costa de justificar que, com a petitons que som, ens cal formar part d’un todo o un tout que ens ajudarà a ser més grans.
Des de Mallorca, Oliva trencada amb una cançó preciosa i un teclista ben curiós.
.jpg)
21 comentaris:
Catalunya és un país de coses petites, de curtes distàncies; tot hi és a la mesura de l’home i precisament per això tot hi té un pes terrenal molt acusat. Dins aquesta terra, dins els límits escassos de la seva geografia, la personalitat de les coses, dels éssers humans que hi habiten, agafa una característica, un perfil, una cristal·lització decisiva. Si geogràficament el nostre país és un dels més diversos d’Europa, en el sentit que dintre distàncies curtíssimes s’hi produeixen els contrastos més abruptes, més subratllats, que us pugueu imaginar, tot hi sembla tenir, dins aquesta diversitat, una personalitat radiant i plena, gairebé explosiva.
Josep Pla
Guia de Catalunya
Ostres,Miraculosa,quin comentari... Jo pensant, que me l'hi han donat a aquesta mossa a l'orient!? :-)))
(ja tinc les sabates al balcó...)
Estretors nostrades i seuades.Aquest capteniment permanent dels espanyols cap a nosaltres,així com la nostra submissió,també permanent,ja s'ha explicat manta vegades.I manta vegades he dit que en coneixem el diagnòstic i la prescripció facultatives.Però el medicament espanta massa gent:La pitjor estretor és la mental, certament.No sé en què basen la grandesa d'espanya,més enllà de l'espai físic;tanta cantarella i tanta història común,i Israel,en quatre dies i en un espai més petit que catalunya, l'hi passa la ma per la cara i per tot el cos! És per això que em de portar Israel,país senyer,al cap (servidor,a més a més, el porta al cor,però això ja és una qüestió personal).Es deuen haver dit tantes vegades allò de quedar-se mas ancha que larga,que al final s'han quedat molt amples...i molt curts.
Diu un dels quartets en lloança de l'arxiduc Carles d'Àustria(Gràcies Miquelets i Renyer):
Botiflers i traïdors
tingueu fortes tremolors
ja pel fred de vostres pors
o pel glaç dels vostres cors
(aquesta la tinc guardada al llàpis per fer-la imprimir en una samarreta)
Doncs bé,sigui per ignorància/vostres pors o per mala fe/glaç dels vostres cors,si no volem morir esclafats pel cul expansiu d'espanya (recordeu els mals que esperen als qui traeixen els seus somnis...)ja sabem què toca...
...i només ens faltava en Lluís Llach que segurament amb bona fe canta allò de "El meu país és tan petit etc." . Jo, més aviat, penso que és un país empetitit per una Espanya interessada en minimitzar-lo al màxim al mateix temps que, com que el necessita per qüestions econòmiques, el lliga cada dia més estret. Estretors d'una Espanya artificiosa que, malgrat tot, cohesiona molt bé a l'hora de negar-nos el que és nostre.
Molt suggeridor, David.
De tant repetir-ho (en Pla o qui sigui), molts s'ho han acabat creient. En el post, però, hi barrejo diversos significats de "petit". Tot i així, em fa la sensació (no conec Pla prou bé) que la meva idea de país és 40.000 km² més gran que la seva. A banda de mentalitats més o menys estretes, m'agrada la definció que fa de la geografia del Principat. Gràcies, Miraculosa!
Veig que en aquest tema parlem el mateix idioma, Lior (i no em referixo al català, és clar). Tot i així, el principal problema em sembla que el tenim nosaltres i no pas els espanyols. Si tinguéssim les coses clares, ja faria temps que estaríem parlant d'altres coses. Israel també serà sempre al meu cor (també és una qüestió personal) i és ben cert que és un exemple en moltes coses que aquí no es volen veure per ignorància o mala fe.
Ei, la samarreta valdrà la pena. T'hi podries passejar per la plaça Sant Jaume, per si algú es dóna per al·ludit (que ingenu que sóc: al·ludits?, ells?)
Mentre escrivia el post hi vaig pensar en aquesta cançó, Glòria. Però, vaja, en Llach em sembla que té molt clar que el seu país no és tan petit com diuen. I et dic el mateix que al Lior: el problema el vaig més aquí que no pas allà.
Si a un nen se li diu sovint que és un ruc acaba per creu-re-ho. De manera que comencem per veure les nostres possibilitats reals, que són totes!, i comencem a caminar.
La llibertat comença per un primer pas cap a la llibertat. Anem-hi, doncs.
És clar que qui te el repte més important sóm nosaltres,però,malgrat això,sóm un bon handicap per espanya; sóm l'evidència del fracàs (de moment) del seu projecte nacional.
El que volia,però,és dir-vos els llibres que m'han passat els reis per fer-vos ràbia i enveja:
Una casa a Florència,de W.Somerset Maugham,en traducció,per acabar-ho d'adobar, de Julià de Jòdar, El cercle de Viena,mmmmm,terrific!.La impaciència de cor,de l'Stefan Zweig,que és el que estic endrapant ara (:-d_),traducció de Joan Fontcuberta,Quaderns Crema (sense paraules...) i aquest us l'haureu llegit en castellà,sinó en anglès,però ara el tenim en traducció d'en Jordi Pàmies superstar;Partoral americana,d'en Philip Roth,La Magrana.I ara us deixo abans no m'ompliu de baves,i,a més a més, tinc feina! M'esperen l'Zweig i en Roth...
El meu regalet de reis per vosaltres
Radiohead - No Surprises
No surprises ao vivo
My Yiddishe Momme Regine Zylberberg
(recordeu que és millor punxar amb el botó dret del ratolí + obrir en una finestra nova)
"De valència a Atenes
es veuen nostres banderes"
potser ara som petits, però va haver-hi un temps que no ho erem tant
http://es.wikipedia.org/wiki/Venganza_catalana
Ostres!L'enllaç primer i el tercer estan intercanviats,ho sento.
De tant evident sembla mentida que encara estiguem així, oi Teresa? Faré un esforç i provaré de ser optimista.
Molt maco, Lior, molt maco... O sigui que ara ens refregues les teves darreres adquisicions pels nassos... No estan gens malament, eh? El llibre que anomenes d'en Zweig no el conec i el d'en Roth és una meravella, estem d'acord (juntament amb Patrimony és el meu preferit del gran Philip). Per cert, que avui he començat Nemesis (el seu darrer llibre) i, de moment, m’està agradant molt més que The Humbling. I moltes gràcies pel regal. Molt emotiu, el vídeo de My Yiddishe Momme, m’ha agradat molt. Els Radiohead, veus, no m’han convençut mai; em quedo amb els Smiths :)
Salut, Lior! I bon cap de setmana.
Tens raó, Aris. Ara, que prefereixo no ser tan gran i no espantar ningú. Aquests almogàvers eren ben bèsties, oi?
Cap problema, Lior. Només faltaria. Si més no, tu saps enllaçar, que jo ja ni ho provo.
No sóc fan dels Radiohead,però aquesta cançó,i alguna altre, m'encanten.No sé que determina realment el nostre (en general) criteri musical.Deu ser un misteri de la ciència,perquè mira que és complicat!I més quan és taaant sofisticat com el nostre :-))
Prenc nota del Nemesis,ja ens tindràs al corrent.
Com més va,més m'agrada La impaciència de cor. Allò que et deia d'estar alfabetitzat...
Aquí tens un enllaç amb el codi que faig servir per fer enllaços:No te'l puc trancriure perquè se m'enllaça!
Una mica de mala llet almogàver no ens aniria pas malament, Aris, però,de moment,em conformaria amb el que diu la Teresa;Hem de creure en nosaltres!
El meu criteri musical està basat en el bon gust, Lior... no em diguis que encara no te n'havies adonat!
Entre demà i demà-passat acabaré Nemesis, ja te'n diré alguna cosa.
Gràcies per l'enllaç! Quan tingui menys son, me'l miraré, ara seria inútil...
No som petits.
Els castellans en els seus primers viatges varen importar indis de les amèriques. Indis reductors de caps...
I ens els varen deixar anar per tot Catalunya, els llençaven des de terra mar i aire.
I com els moluscs invasors del Ebre han treballat.
Avui dia podríem assegurar que el perímetre craneal (intern i invisible) dels catalans és només d'una quarta part del tamany europeu.
David, bonica cançó! Tens raó quan dius que Catalunya no és petita o en tot cas...petita respecte què? Diguem-ho clar, no té Estat. De totes maneres, què fa millor Rússia que Itàlia o EUA que Portugal? Res. Cap comunitat pot basar en la seva mida geogràfica una superioritat suposada. I els qui defensen aquest argument fan de falsos estadistes. La riquesa de les coses petites, o mitjanes, ha de bastir un món que és molt gran.
Senyor AL,
em sembla que el seu comentari és indigne d'un blog caracteritzat per la divulgacio de valors basats en el bon gust i la riquesa cultural.
No parlo en nom del titular del blog, ho faig a títol personal.
Sento angoixa per expressions com les que vostè ha emprat.
Les figures dels autors que apareixen sovint en aquest blog no mereixen una companyia d'aquesta mena.
Roth, Celan, Oz, Kertesz, Zweig o Musil es cargolarien en les seves tombes escoltant al·lusions "als perimetres craneals" d'un poble.
Mala i barroera manera, la seva, de defensar el que som.
Catalunya mereix un respecte com a país i no només quan els disbarats venen des de fora.
Així no es defensa un país ni una identitat.
M'estalvio l'adjectiu que més s'escau a un vocabulari com aquest.
El segle XX va ser molt dur.
Alguna raó, hi deu haver que expliqui aquesta incapacitat per fer una passa al davant, oi? A veure si tindràs raó...
Totalment d'acord, Trobadora. Allò que ha de ser ampli és la mentalitat dels ciutadans d'un país, no pas les mides físiques que tingui.
Benvolgut Ferran, t'agraeixo els elogis a aquest blog, però crec que no has entès la ironia de les paraules del company. Si passes pel seu blog, veuràs que té una manera d'escriure en què l'humor hi té molta presència. I no sé si Amos Oz o Imre Kertész voldrien recargolar-se encara en cap tomba!
Tot i això, moltes gràcies pel comentari.
Com al Ferran "enterravius" Morell, el comentari d'AI també s'em va fer de mal llegir,però,com que havia passat pel sedàs d'en David,vaig fer una visita al seu bloc.I,bé,ara ja no sóc el més destraler de la colla,oi? Quin alleugiment...
Sort que a sota del comentari d'en Morell ja hi havia el teu,David.Quin ensurt!!
Demano disculpes si realment he estat contundent amb Al.
De la mateixa manera que cal captar les ironies i el bon humor, però, també s'han de comprendre les valoracions que puc fer condicionades per un mitjà poc definidor de les sensacions com és internet.
El que vull dir i que suposo que estarem d'acord és que els drets nacionals de Catalunya es poden defensar millor sense emprar uns termes que poden fer pensar en els moments més tenebrosos del segle XX europeu i que com queda clar, els autors referenciats en aquest blog bé que acostumen a ser uns bons testimonis del que intento explicar.
Ho prendré com una mostra d'humor negre. Fins i tot qui sap si acabaré rient les gracies, però també em seguiré preguntant si ens agradaria aplicar aquest llenguatge als pobles perseguits per el nazisme.
Deixo un marge de dubte ja que aquest blog és un espai que garanteix uns valors que comparteixo.
També puc ser destraler però amb aquestes coses no hi jugaria.
També vull una Catalunya divertida, lliure i civilitzada.
T'ha sortit competència, oi Lior? Cap problema, com més serem més riurem.
No t'has de disculpar per res, Ferran. A tots ens fan plorar coses molt semblants, però amb el riure ja és tota una altra cosa.
Entenc perfectament el teu punt de vista i només et puc dir que continuaré intentant que aquest blog garanteixi aquests valors que compartim. I faig meva la teva darrera frase, si em permets, perquè és justament el que m'agradaria que fos aquest país nostre tan complicat.
Salutacions!
"Enterravius",la destraleria va per AI (de bon rotllo,eh!),no per tu,tot i que amb l'ensurt -que anaba pel teu comentari- que m'has donat enterrant-me l'Oz i en Kertész,una mica destralerot si que ho ets...(també de bon rotllo,estem d'acord que internet es presta a males interpretacions)
Voldria recomanar-li al Ferran la lectura de "La raza catalana" del Doctor Bartomeu Robert, més conegut com Dr. Robert, on parla del tema del perimetre craneal dels catalans...està al google books, no m'invento res...(tot el contrari del que diu l'Al, el Dr. Robert sostenia que el teniem més gran...)
Ho veieu com el llenguatge no verbal està poc valorat? En una conversa cara a cara ens estalviaríem moltes malinterpretacions i podríem dir el mateix. Coses de la modernor...
Gràcies, Aris! Ara, que és ben cert que això dels perímetres crànials fa molta basarda. No entenc quin objectiu pot tenir un estudi com aquest. Salut!
Publica un comentari a l'entrada