divendres, 18 de març de 2011

The Modfather

Costa de creure que aquest noi s’hagi convertit en l’home que, aquí sota, canta assegut al piano. Però sí; és ell. De la suor de The Jam a la contenció de Paul Weller i prou, hi ha 29 anys de diferència. Alguns diuen que l’amic Weller s’ha acomodat, que passant de mod a Modfather ha perdut tot el crèdit que havia guanyat de jovenet. No hi estem d’acord. I no cal ni dir que ens encanten tots dos.



Dedicat al Modfather maresmenc per excel·lència.

13 comentaris:

Lior ha dit...

Aquesta coberta és un dels meus referents absoluts, d'aquells que et queden grabats a la memòria i assossociats a tantes coses... No sé com els considera la crítica, però jo vaig començar en Weller amb The Style Council. La d'estones que em passava escoltant i mirant aquest disc. Com d'altres, devotament. Avui, algú fa el mateix amb la coberta d'un cd?
En fi, no saps com m'alegra poder-te dir que aquí, estem d'acord al...bé, posem al 90 i pico per cent, per curar-nos en salut.

T'apuntes al BLOCSIT? De moment la senyo va molt atrafegada i no està per revolucions :-))
Proposo com a lema els últims versos del poema Jerusalem, de Vicenç Villatoro:
Si cau Jerusalem,
el món ja no valdrà la pena.

En podem fer samarretes i merxandaisin.

Trobo en el poemari d'en Villatoro aquests versos de Quevedo que tant bé deu conèixer en Pere Rovira i que bé el devien inspirar en alguns poemes com els del post anterior:
Serán ceniza, mas tendrá sentido.
Polvo serán, mas polvo enamorado.

Txals ha dit...

Gens d'acord en que s'acomodat, suposo que qui diu això no ha escoltat Wake Up The Nation de l'any passat. Aquest tio és molt bò. Stanley Road i Wild Wood, dos obres mestres del Modfather per a enmarcar en una vitrina de mirar i no tocar.
Gran, molt gran.
Salut company

El missatger ha dit...

No sóc tan modfather com vosaltres, però Weller sempre m'ha semblat un creador força íntegre i intel·ligent.
Jo també vaig escoltar primer The Style Council, un dels noms més adients per un grup mod.
Salut!

Lior ha dit...

Dear Txals, I absolutely agree with you.

David ha dit...

Home, Lior! Em sembla que fins i tot podríem parlar d'un 100% de coincidència, en aquest cas. Això s'ha de celebrar! Esmentes i mostres una de les cobertes més estonoses de la història que, per cert, no sé per què encara no ha aparegut pel meu blog i has triat dues de les meves cançons preferides dels Style Council.
I m'apunto al lema de la samarreta (que em recorda el Salm 137). Per cert, vaig llegir una crítica del poemari d'en Villatoro que el deixava fatal. I ja em miraré això del Blocsit; vols dir que seríem gaires? :)

Salut, Txals! M'encanten els dos discos que esmentes i Studio 150 també, encara que sigui només de versions.

Jo crec que és un molt bon exemple d'integritat, com dius, Missatger. Ara, caldria revisar algun dels pentinats que ha arribat a portar, perquè n'hi ha cada un...

Ei, gràcies per les aportacions, Lior! No havia vist mai el vídeo de Wild Wood (una de les meves preferides) i la versió de Wishing On a Star és boníssima!

Lior ha dit...

El cent per cent!? :_)
Recordem aquesta data: 19 de Març del 2011 /13 d'Adar II del 5771

Em podries donar la referència del crític d'en Villatoro, sisplau? Que no n'inclogui l'adreça perquè no responc de mi...

Pel que fa al BLOCSIT, jo penso que a base d'assemblees-castanyada, assemblees-calçotada, assemblees-concert, i tal, aconseguirem, si no la independència, fer més passador això de no tenir passaport pròpi. Menció a part, deixar clar a Israel i al món civiltzat, que en aquest país hi ha vida intel·ligent, que no és poc :-)))

David ha dit...

Bé, tard on d'hora les coses acaben arribant... Si hagués sabut que només era qüestió de mencionar Mr. Weller, ho hauria fet abans...
Mira, a la revista Time Out Cultura que et donen amb el diari Ara, diumenge passat en Ponç Puigdevall (fundador de Ciutadans/Ciudadanos i exemple d'autoodi nostrat) fa una repassada espectacular al darrer llibre d'en Villatoro. Jo no he llegit mai res d'en Villatoro, però tampoc no havia llegit una crítica tan ferotge en cap diari.
Per cert, l'agenda d'activitats del Blocsit no està gens malament i l'ideari, tampoc.

Lior ha dit...

En Puigdevall havia de ser...Que a més a més de catalanòfob és antisemita? Ho dic pel clar referent del poemari.

La frontera entre poesia i aforisme pot ser molt tèbia, en aquest llibre n'hi han unes quantes mostres (a parer meu, és clar).

D'en Villatoro n'he llegit L'evangeli gris, La claror de juliol, que no parava de recordar-me El jardí dels Finzi-Contini, de G.Bassani. Els jueus i Catalunya (assaig),ja et deus imaginar sobre què. I els seus dietaris,L'ofici de mirar-89-92 i el Dietari 97-98. Suposo que sí coneixes Antisemitisme després d'Auschwitz. A part d'infinitat d'articles seus al Temps i l'Avui. És referent d'un servidor. Em sembla que ja havia parlat d'aquesta presentació.

Un altre Weller per allò del tema del post...

David ha dit...

No tinc ni idea de si és antijueu o no ("antisemita" em sembla un terme massa ambigu). A la crítica en qüestió, però, en cap moment no fa cap referència a les connexions que en Villatoro hagi pogut establir, en aquesta obra, amb el judaisme. I mentia (sense voler) quan he dit que no n'havia llegit res, d'en Villatoro: n'he llegit Els jueus i Catalunya i la seva aportació a Antisemitisme després d'Auschwitz.
M'ha interessat molt la presentació que has enllaçat, Lior. He quedat prendat de la bellesa de l'Anna Zouari i de la passió dels participants. Gràcies!
Per cert, de Weller a Villatoro... els camins d'en Lior són inescrutables...

Al ha dit...

En Paul Weller és un grandíssim músic, ens ha deixat la seva petjada en un munt d'estils; Power-Pop, Punk, R'n'B, Pop, diferents estils de Jazz, Rock...

En una carrera tant dilatada, ha "patit" diferents modes de so i d'estil musical, a més, quan tens 16 anys i t'omples el cos d'anfetamines no reps les mateixes sensacins que quan en tens 50 i et relaxes amb un vaset de malta escocesa "on the rocks"...

No busqueu en el Paul Weller d'avui la mateixa energia, ni frescura que a "In the Citty". Ni el mateix so que a TSC.
Mesureu-lo per la seva trajectoria i el seu llegat i us adonareu que pocs músics han estat capaços de transmetre tantes diferents sensibilitats, tants extrems, però sempre amb una gran dignitat. No em negareu que tant "Non-Stop Dancing" o "Wildwood" són grans temes, encara que no semblin parides per la mateixa mare.

Quan els Ocean Color Scene o els Oasis el busquen per tocar en directe no hi desentona gens ni mica, més aviat engrandeix a aquestes bandes.

Ja m'agradaria a mi saber-ne la meitat que ell quan passi dels cinquanta anys

David ha dit...

Totalment d'acord, AI! En Weller, segurament faria el ridícul si pretengués reproduir l'energia amb què tocava In The City quan era un noi. I, sí, engrandeix moltíssim bandes com Oasis (ecs) o OCS (pse) quan participa amb ells.
Salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Ep! paraules majors!

m'has aixecat tots els cabells del meu serrell invisible. Genuflexió i incondicional respecte al Modfather.

La grandesa de Paul Weller va molt més enllà de la seva obra musical a The Jam, Style Council i al seu trajecte en solitari.

És l'enllaç generacional i la peça clau de la resistència modernista.

Sempre recordo (i rellegeixo quan puc) la vella entrevista a la desapareguda revista Rock Spezial. Apareixia un elegantíssim Weller entaforant-se una capsa de Gitanes a la butxaca superior de l'americana i un titular definitiu:
"Siempre seré mod".

Era l'any 1982, amb The Jam clausurats i iniciant una nova etapa.

La fidelitat ha estat contrastada.

Aleshores m'agradaven The Jam, els trobava com una de les bandes més inteligents del punk i la new wave. Aportaven la tradició del R&B, el gust per The Who i una descarada apologia del pop art.

No he deixat mai la pista i li agraeeixo immensalent que la meva vida estigui tocada per l'apassionant món del modernisme que, gent com ell i sobretot ell, ens va obrir de bat a bat.

Discos i discos, imatge, honestetat, crònica de l'Anglaterra que més estimo.

Keep the Faith !

David ha dit...

Caram, quin homenatge, Àngel! És cert que mai no ha renegat del modernisme -no com d'altres- i que durant una època va ser la icona mod que va fer que molts traiessin la pols als discos dels seus germans grans o, fins i tot, dels seus pares. Només per això ja es mereix tot el respecte del món; ara si, a més a més, continua oferint bona música, aleshores, com dius molt bé, "genuflexió".
Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA