A prop de Lwow. Camp de concentració i de trànsit anomenat Janowskà. Sovint, alguns presoners surten del camp per fer encàrrecs. «Ets jueu? Vine amb mi». És un matí d’octubre. La dona acompanya en Simon a una cambra on hi ha noi moribund de vint-i-un anys. És un SS. «Fa temps que busco un jueu ―diu el noi― que m’ajudi a morir en pau després de perdonar-me». I explica per què necessita el perdó. Va disparar a una família jueva (pare, mare i nadó) que saltaven per una finestra d’un edifici en flames dins del qual quatre-centes persones van morir calcinades. A Dnyepropetrovsk, Ucraïna. «Va ser espantós. No ho he pogut oblidar. Aquest record em persegueix.» El moribund demana l’absolució abans d’expirar. El jueu s’asseu en una cadira. Silenci. Després d’una bona estona, s’aixeca i se’n va. L’SS mor poc després.
El perdó. Dues aportacions úniques, gens políticament correctes i imprescindibles per a poder abordar aquest tema seriosament són la de Vladimir Jankélévitx i la de Jean Améry. El primer escriu: «El perdó ha mort als camps de la mort» i, afegeix tot capgirant la frase segurament més misteriosa i incomprensible de tot l’Evangeli: «Senyor, no els perdonis perquè saben el que es fan.» En lloc de buscar la reconciliació, el que cal fer segons el pensador rus és lluitar apassionadament contra l’oblit i perseguir els criminals. Per Jean Améry, perdonar i oblidar és condemnar els supervivents. Améry reflexiona profundament i esfereïdorament sobre el dolor perpetu que comporta la tortura i conclou que el perdó no és capaç d’alleugerir-lo. És clar que al botxí i als seus còmplices (actius o passius) el perdó i la reconciliació se’ls apareix com a solució ideal per tranquil·litzar les seves consciències, esgotades de tant haver de recordar.
Simon Wiesenthal va fer bé de no perdonar aquell SS. No es pot perdonar en nom d'algú altre.
.jpg)
20 comentaris:
Tinc entès que a diferència del cristianisme, on Déu pot perdonar totes les faltes de manera directa o amb intermediari, confessió dels catòlics, el judaisme només admet el perdó a càrrec de l'ofès, per això l'homicida mai no serà perdonat.
David,
Un altra apunt interessantíssim i que fa que, un cop més, em demani com et té tan marcat el tema de l'holocaust. T'ho dic perquè la meva generació, vint anys més gran que la teva, ho portàvem clavat. La meva infantesa i primera joventut estn plenes de llibres i pel·lícules de jueus i nazis i, a mi, personalment el tema em va traumatitzar per sempre i no empro el verb "traumatitzar" gratuïtament.
No crec que el perdó sigui possible. Perdonar és tranquil·litzar l'ofensor. És a dir, a més de fer-te mal, tu l'hi n'has d'alleugerir la culpa!
Jo he heretat entre altres coses la consciència d'aquella monstruositat que va ser l'holocaus i que va passar, tot plegat, fa quatre dies...
Molt punyent i suggeridor el teu escrit.
Una abraçada, David!
Amén, David.
El perdó també pot alliberar l'ofès. I no dic que s'hagi de fer o no, simplement ho constato.
Aquests dies s'acaba de publicar Sol a Berlin, de Hans Fallada un altre gran llibre. Bé, jo tot just l'acabo de començar, però els referents són molt bons.
Per estar fluix, caram el tema que has triat!
Per el vist el perdó es un fet del cristianisme. L'inquisició abans de cremar-te a la foguera et donaven el perdó. Això vol dir que el perdò no és exactament com l'entenem. He llegit que hollywood es va volcar amb el tema de l'holocaust, perquè la majoria de les productores son de jueus. Potser daltres atrocitats pase desapercebudes. Tot i amb això estic amb tu que no es pot oblidar tanta atrocitat.
Jo no sóc jueva (no sóc creient, vaja) i tampoc no l'hauria perdonat. Si més no, es mereixia la intranquil·litat que no el deixava viure en pau.
Jo parteixo d’una posició diferent: s’ha de perdonar per tal de que la víctima pugui alliberar-se del trauma. La tranquil•litat de botxins com els nazis no em preocupa gaire, encara que no hi ha pitjor tragèdia que deixar-se esclavitzar pel mal. Però qui m'importa realment és la víctima i com alliberar-se d'un dolor tan gran.
Una qüestió derivada de l’anterior, i molt inquietant, és preguntar-se per quina raó tants supervivents de l’holocaust van suïcidar-se durant els anys posteriors, i en canvi tan pocs botxins, sobretot entre els que van lliurar-se del càstig dels tribunals.
La densitat del tema que has escollit supera qualsevol altre qüestió.
Salut!
Bé, més enllà del que determinin les religions (tot i que en el judaisme també es demana perdó a Déu), la reacció d’en Wiesenthal crec que té a veure amb la dignitat. Salutacions, Salvador.
Gràcies, Glòria. Aquest tema (em fa cosa dir-ne «tema») em té marcat, entre d’altres raons, perquè trobo que representa un trencament amb l’ideal il·lustrat en què va creure tanta gent. I em transtorna que la humanitat no n’hagi après res. I diu molt de tu que hi hagis pensat, perquè trobo que en aquest país ni s’hi ha pensat ni s’hi ha volgut pensar. I aquest perdó no és posible, estem d’acord. Una abraçada.
M’alegro que hi estiguis d’acord, Enric.
Moltes gràcies per la referència, Lior. És molt més agraït (però enganyós) llegir sobre els casos de resistència que sobre els de col·laboració. D’aquest darrers ja en parla en Goldhagen al seu incòmode Hitler’s Willing Executioners.
Hollywood comença a tractar l’Holocaust a partir dels anys 80 i de productors jueus n’hi havia hagut sempre. Per altra banda, crec que tant de bo no n’haguessin fet tantes pel·lícules, perquè han acabat convertint la Xoà en un gènere cinematogràfic i, per tant, l’han banalitzat i falsejat. I estem d’acord, Aris, d’atrocitats n’hi ha hagut moltes. Comparar és obscè.
No cal ser creient per poder entendre la resposta d’en Wiesenthal, oi, Novesflors? Ell no era ningú per parlar en nom de les víctimes de l’SS.
El punt de vista que exposes, Missatger, és el que defensava Primo Levi i que va fer que en Jean Améry s'hi enfrontés. Jo no goso posicionar-me. I, efectivament, tant Primo Levi, com Jean Améry, com molts (massa) altres es van suïcidar mentre molts botxins s'havien reincoroprat a les seves antigues feines o descansaven en algun paratge idíl·lic sud-americà.
David, l'encertes de ple quan dius que Hollywood ha banalitzat i falsejat la Xoà. L'ha convertit en un espectacle de l'horror, que sempre ha de mostrar de manera explícita, sovint gratuïtament. Ah, que lluny que està "La llista de Schindler" (Spielberg) de "Shoah" (Lanzmann), o de "Nuit et Brouillard" (Resnais)!
En relació al que comenta El missatger, és brutal que tantes víctimes es suïcidessin esclafades pel dolor, la humiliació i el sentiment de culpa per haver sobreviscut, mentre els botxins van sobreviure servint-se de tota mena de mecanismes de justificació i exculpació (complia ordres, era molt jove, ens van programar com a robots, si no ho feia em mataven). Demanar el perdó és un acte més d'indecència.
Wiesenthal deia que, encara que ell hagués volgut perdonar, no hi tenia cap dret, no era qui per fer-ho en nom de totes les víctimes.
Un pietisme ranci pot dur a pensar algú que deixar morir "amb la consciència tranquil·la" aquell SS hauria estat un acte d'humanitat, i és fals. Probablement tampoc no hauria tranquil·litzat la consciència del botxí, però en tot cas hauria estat caure en una trampa. Demanava una nova humiliació, no perdó, perquè no es tractava d'una falta o d'una ofensa sinó del crim més conscient, fred, covard i descomunal que s'hagi comès mai.
Jean Amery, les seves memòries
“Años de andanzas nada magistrales” (Pre-Textos, 2006)
fascinants!
Em sorprengué abans d' ahir un dels documentals que varen fer a la dos sobre els cassa nazis i com l'estat d'israel va condemnar Ivan el terrible a la forca i com després es demostrà que aquell home no ho era, que el condemnat no era Ivan i el va absoldre el suprem d'Israel. Anys més tard, a l'edat de 90 anys, el varen tornar a jutjar per haver sigut vigilant d'un camp i en fi em sembla que es morí. Tampoc sabia que Eichman no fou cosa de Simon Wieshental. Pensava que ell havia estat el responsable de la seva gloriosa captura i resulta que no, resulta que Simon va jugar un paper secundari. Molt interessants aquests docus de la 2 a les nou del vespre..
Sí, Enric, llastimosament és així. El simple fet de disfressar una sèrie d’actors d’SS i uns altres de presoners i uns fer veure que són molt dolents i els altres fer veure que pateixen molt ja em sembla poc respectuós. És per això que l’obra de Lanzmann (sobretot) i la de Resnais són imprescindibles per acostar-se a la Xoà a través del cinema. Sempre m’ha semblat que La llista de Schindler es podria haver anomentat Indiana Jones a Auschwitz.
Hasbarat, seguint el que comenteu tant tu com El missatger, es demostra la falsetat de la idea (tan extesa en segons quins cercles) que Alemanya i Àustria van saber castigar els qui havien paricipat en la bogeria nazi molt millor del que el espanyols van fer amb els feixistes a partir de l’anomenada Transició. Que criminals com Hans Globke dirigís, després de la guerra, un departament de la cancelleria federal fins al 1963, any en què es va retirar per poder-se dedicar al seu passatemps predilecte (la numismàtica), nega el mite de la suposada neteja de nazis que es diu que es va fer a Alemanya després de 1945.
I, efectivament, a en Wiesenthal li van parar una trampa.
No conec aquest llibre, Àngel. Però va a parar immediatament a dalt de tot de la llista de lectures urgents. Gràcies!
No he vist aquests documentals, Noctas. Tant creure que a la tele no hi fan res de bo fa que, de vegades, em perdi programes que valen la pena. I és del tot cert que en Wiesenthal va tenir una aportació mínima en el segrest d’Eichmann, encara que al famós caçador de nazis li agradava manifestar el contrari. De fet, Wiesenthal és una figura, de vegades, contradictòria. Per exemple, va defensar sempre la innocència de Kurt Waldheim, en part perquè Waldheim havia testificat a favor seu quan es va acusar (sense cap fonament) Wiesenthal de col·laborar amb els nazis durant la guerra.
David,
Permete'm dir-te que et trobo molt radical quan al cinema de nazis i jueus. A la gent ens arriba amb molta més facilitat La llista de Schindler que Shoah. Aquesta última no és ni coneguda, ni molt menys popular. La consciència a través del cinema, malgrat no t'agradi, ha estat amb pel·lícules com "Exodus" de l'any 1960 on l'holocaust no es veu però es flaira. L'any 1959 ja s'havia estrenat El diari d'Ana Frank i el 1961, The judgement of Nuremberg va fer furor. No són pel·lícules profundes i ens venen de Hollywood però, creu-me, varen ser molt útils. Una serie televisiva con Holocausto també va ajudar.
És cert que a Hollywood sempre hi havia hagut productors i directors jueus però no és menys cert que la segona guerra provoca una diàspora que dóna artistes molt notables quan no genials. El bon cinema estatunidenc no seria el mateix sense Billy Wilder que estava destinat al gas: la seva mare i la seva àvia varen morir-hi. Ell, tanmateix, no va fer mai abús de tot el què sabia i, ben al contrari, amb una pel·lícula com Stalag 18 fins i tot ens va fer somriure.
Quan al cinema europeu, detesto La vita e bella però em trec el barret, per exemple amb la trista Au revoir les enfants que va signar Louis Malle.
Estic segura, David, que alguna cosa salvaràs de tot el que he apuntat.
Sigui com sigui, una abraçada!
No sé si sóc radical o no, Glòria. Tens raó que a la gent li arriba amb més facilitat La llista de Schindler que Shoah, en part perquè la primera encaixa en el patró de pel·lícula amb heroi i final redemptor que tant ha popularitzat Hollywood. El problema és que per a milions de persones La llista de Schindler s’ha convertit en sinònim de l’Holocaust, quan és un film que manipula la història per a convertir-la en producte acceptable per a les masses. Conté tots els ingredients per a ser un èxit: un heroi (que ens fa veure que hi havia nazis bons), personatges clau que sobreviuen, càmeres de gas d’on raja aigua… Jo crec que banalitza i falseja i que principalment es tracta d’un producte d’entreteniment.
Pel que fa a la versió del Diari d’Anna Frank de 1959 (un altre tema seria per què aquest diari ha arribat a popularitzar-se tant i en canvi els altres que s’han trobat, no) eludeix quasi del tot el judaisme de la protagonista, amb la qual cosa es torna a falsejar la història.
La sèrie Holocaust va popularitzar moltíssim aquest «tema», però va ser transformant la Xoà en un serial molt poc respectuós amb el títol que duia.
I en cap moment volia menystenir (al contrari) la importància de l’aportació jueva a Hollywood. De fet, sense aquesta aportació, ens hauríem perdut centenars de bons directors, actors i pel·lícules.
Comparteixo el teu rebuig per La vida és bella (no entenc com Kertész la pot defensar) i l’admiració per Au revoir les enfants. A l’altra banda de la balança del producte de Schindler hi col·locaria Shoah, Nit i Boira, Korczak, Au revoir les enfants i, encara que amb algunes reserves, Sense destí, La zona gris, Everything is Illuminated i alguna altra que segur que em deixo.
Moltes gràcies pel comentari i perdona l’extensió de la resposta, Glòria!
Qualsevol pel·lícula per fidel i bona que sigui. Qualsevol reportatge per imatges reals que hi hagin... cap pot donar la dimensió del que ha estat la Shoà. No cla donar-hi més voltes, i dit això a mí no me'n sobra cap de les pel·lícules fetes. I si m'he de quedar amb alguna, i ningú de vosaltres l'ha anomenada, em quedo amb "La Vida es Bella" encara que us pugui semblar estrany; i si no intenteu analitzar-ne els valors en els ulls d'un nen. El que no em crec ni puc entendre és "el pijama de rallas" Per cert, molts felicitats i gràcies pel blog.
És clar que cap pel·lícula, ni cap relat, ni cap documental pot reflectir el que la Xoà va ser. I sí que hem anomentat La vida és bella (tant la Glòria com jo) i precisament per dir que no ens agrada. Veig, doncs, que coincideixes amb l'Imre Kertész que també elogia aquest film. A mi em sembla que no tothom la veu com a un conte infantil que és el que sembla que vol ser. No em convenç. I la del Pijama de ratlles ni l'he vist. Segurament no cal.
Moltes gràcies a tu pel comentari, Moré. Segueixo el teu blog des de fa molt temps, encara que no hi comenti gaire sovint.
David, jo tornaré al tema del teu post: El perdó. Aquell oficial JOVE, de tant sols 21 anys, se sent malament perquè l'ha cagada i a més està a punt de dinyar-la. És immadur, s'ha equivocat i s'està morint.
I és tant trist, que crida a un jueu, a veure si aquest el perdona i li treu el pes de sobre. El jove moribund no coneix el jueu, no li pregunta com està, no li importa res de la seva vida. Només el vol utilitzar, per quedar-se tranquil.
El jueu si no el perdona, no és només perquè ell no pot perdonar en nom d'un altre (una família en aquest cas), sino perquè no serviria de res tampoc.
El jove de les SS no s'ho perdonarà mai. Cridar un jueu és absurd. És ell mateix qui s'ha de perdonar, i, per raons obvies, no pot. Simon Wiesenthal va actuar sàviament.
Disculpa la longitud del meu comentari i gràcies pel teu post.
No t'he de disculpar res, Cristina, al contrari: fas una anàlisi perfecta de la situació. L'SS creu que qualsevol jueu li servirà per descarregar la seva mala consciència, sense entendre que estem parlant de vides humanes, no de categories estereotipades per la propaganda nazi. Gràcies a tu!
Publica un comentari a l'entrada