What’s in a name? That which we call a rose,
By any other name would smell as sweet...
Un moment... Xècspir va escriure això el 1597. 1916-1597= 319. Aleshores, estimats lingüistes, on és l’originalitat de Saussure? No hauríem de considerar Xècspir com a fundador de la lingüística? Oi que el Cours de linguistique generale (1916) no és res més que el desenvolupament (feixuc, no ens enganyem) de la idea que la paraula rosa no fa cap mena d’olor? Tot allò del significant i el significat (que, per cert, encara que avui en dia sigui dogma, no convenç del tot certs poetes ni, és clar, George Steiner). A més a més, Xècspir ho fa maco i tot. A veure si al final l'amic Bloom tindrà raó...
.jpg)
18 comentaris:
Julieta s'equivocava, la paraula "rosa" ja convida a evocar un perfum, cosa que no fan paraules com "carrincló", "epistemologia" o "cha-cha-cha".
Passo a escoltar el teu nou playlist d'orfebreria.
Oi que sí, Allau? A mi també m'ho sembla. El que passa és que no gosava contradir el gran Xèscpir (contradir Saussure no em fa tanta cosa).
Espero que t'agradi el playlist, no és gaire original, però hi ha cançons magnífiques.
Potser sí que Xècspir s'equivoca, però se li ha de reconèixer que és com els grecs: toca tots els temes, el tio.
Quan més va, més crec que Bloom té raó. [Que no sigui que, ara com ara, estic enxecspirada perduda perquè acabo de llegir Macbeth i he flipat].
I on queda el llenguatge dels déus, senyor Saussure? Vostè s'està referint únicament al llenguatge de les enciclopèdies... Per fi aconsegueixo discrepar públicament amb Saussure, David.
Per cert, la broma de la imatge, molt divertida.
Salut!
eeeeeiiiiii és que Macbeth és molt poderosa eeeeeh :) A mi dóna'm Xècspir tota l'estona, el Saussure és més per cada dia, com si diguéssim ;)
Ep, deixeu-vos de semiòtiques i altres branques que no deixen veure el bosc!
Shakespeare no s'equivoca, en tot cas ho fa Julieta. Però crec que la cosa és més complexa i que l'autor ens planteja un dilema. En aquesta escena Julieta li està demanant a Romeo que renunciï al seu nom -és a dir, als seus orígens-, i utilitza el símil encisador del nom de la rosa com a argument. Aquí Shakespeare, aprofitant una atmosfera romàntica, ens mostra una Julieta lúcida, pràctica i astuta com... l'Eva del paradís. I, sobretot, està plantejant la "solució de l'assimilació" d'un individu o d'un col·lectiu per aconseguir l'acceptació social, l'amor o la supervivència. S'especula amb la condició de catòlic de Shakespeare ¿Està plantejant el seu dilema com a membre d'una minoria perseguida? A mi aquesta escena em recorda allò del "si et bateges no deixaràs de ser la mateixa persona... i viuràs més tranquil". No sé si m'explico.
Sí, Matilde, jo també estic cada dia més segur que en Bloom, si exagera, només ho fa una mica. O sigui que encara estàs esquitxada per la sang de Macbeth? Jo, de les tragèdies, em quedo amb King Lear, però Macbeth és impressionant, també.
Bé, en Saussure es limita al llenguatge humà i Déu n'hi do la influència que ha exercit posteriorment. És cert, però, que pretendre tractar el llenguatge com si fos una ciència és empobridor. Salut, Missatger!
Jo també em quedo amb Xècspir, Clidice. Sobretot perquè no estic gaire convençut de l'arbitrarietat del signe lingüístic; encara que em costi molt de demostrar les flaqueses de la teoria de Monsieur Saussure.
T'expliques perfectament, Hasbarat, i expresses un argument molt atractiu. És cert que Julieta està demanant -en nom de l'amor- que Romeo renunciï als seus orígens (curiosament no es planteja fer-ho ella mateixa) i que això fa recordar molts casos en què tanta gent ha estat "convidada" a deixar de banda d'on prové. Ara, com que l'argument que utilitza Julieta és l'amor, sembla com si Xècspir vulgui dir que l'amor està per sobre de qualsevol altre lligam (ara potser m'he deixat portar per un simple i carrincló romanticisme que, de tant en tant, em surt sense avisar).
No és que jo vulga defensar Saussure, ni deixar de defensar-lo -fa massa temps que no hi pense, en Saussure (també m'agrada més pensar en Shakespeare), però si la paraula "rosa" només pronunciar-la ens fa evocar un perfum és perquè l'associem a una flor. Si "rosa" fos una paraula que utilitzàrem per designar... què sé jo, qualsevol objecte, una cadira, per exemple, en pronunciar "rosa" no ens vindria cap olor al cap, si no fos la de la fusta de l'arbre amb què remotament han construït la cadira (si és que és de fusta... )
Estic d'acord amb el que diu Novesflors. D'altra banda a Xècspir el sento un gran artista i a Saussure, un científic que disseccionava el llenguatge. A cada un d'ells, la seva rosa.
Sempre estimulant, David!
Sí, Novesflors, tens raó. Vull dir que, si no fos així, una rosa es diria "rosa" en tots els idiomes. Però si ens centrem en el nostre idioma, sembla que siguem capaços de fondre en una sola realitat les quatre lletres que formen aquesta paraula i la flor.
El que em fa dubtar, Glòria, és si es pot parlar de ciència quan ens referim al llenguatge.
Torne a ser jo, que també tinc un dubte, David. No sé si es pot parlar de ciència quan ens referim al llenguatge però em ve al cap que els postulats de la física clàssica (que tothom assumia com a científics i infalibles)van ser desmuntats a bastament quan va arribar Einstein amb la seua teoria de la relativitat.
És que pretendre tractar des d'un punt de vista científic qualsevol aspecte d'això que n'anomenen humanitats ho trobo una incongruència. I no vull menystenir treballs magnífics que aporten molta llum, però em sembla que, en general (i potser l'estructuralisme en seria l'exemple més clar), voler aplicar mètodes científics per tractar qüestions com el llenguatge no aclareix cap pregunta fonamental.
Gràcies pels comentaris, Novesflors!
I si a Romeo i Julieta l'amor fos un Macguffin?
Bé, en Macguffin sona més a personatge de Macbeth...
No, seriosament, Hasbarat: tractant-se de Xècspir és molt probable que res no sigui el que sembla.
David,
Potser he volgut dir que Saussure, com molts altres grans estudiosos dels llenguatge, partia d'un mètode científic. És cert que les humanitats i la ciència semblen poc relacionats però jo m'entesto a pensar que tot està connectat. Ara bé, no sé com (¡!)?
Quin mètode aplicaries o apliques tu a l'estudi del llenguatge? Podem obviar, encara que ens ho proposem, el poder de la ciència entent-la com a anal·lisi rigorosa de les coses i que aporti proves irrefutables?
Benvolguda Glòria,
La història de la ciència i la d'això que en diem humanitats és la mateixa, això és innegable. El que em fa arrufar el nas són els qui pretenen que aplicant mètodes científiques a qüestions com el llenguatge o l'antropologia, aconseguiran explicacions totals i definitives. Tot el que sigui llenguatge s'esmunyeix perquè és incert per naturalesa i és per això que teories com l'estructuralisme, encara que puguin aportar certa llum de tant en tant, em semblen molt poc humils.
doncs també m'apunto a la divergència en relació a un cert academicisme i potser si que l'amic William és font de moltes més coses que les que el propi canon bloombià suggereix.
L'amic William és una font inesgotable... Salut, Àngel!
Publica un comentari a l'entrada