dimecres, 2 de març de 2011

Abram i Lot

Fa vint-i-cinc anys que cada diumenge, a dos quarts de deu del matí, el meu pare em diu el mateix: «Si tu te’n vas a l’esquerra, jo me n’aniré a la dreta; si tu te’n vas a la dreta, jo me n’aniré a l’esquerra». No som a Canaan ni veiem la plana del Jordà; som a l’encreuament del carrer Urgell amb Manso i la Ronda de Sant Pau, i a la nostra dreta hi ha una parada de pel·lícules i revistes pornogràfiques i a la nostra esquerra, una de llibres de temàtica militar. Som als Encants de Sant Antoni. La nostra Sodoma i Gomorra dels diumenges al matí. Jo, que per respecte assumeixo el paper de Lot, acostumo a dirigir-me a la dreta i el meu pare, per trencar amb les analogies bíbliques, també. Després ens anem separant i retrobant en les diverses parades que conformen un dels pocs espais de Barcelona que es mereixen el qualificatiu de popular. És la Barcelona que encara no es deixa higienitzar. La poc fina. La vulgar. La bruta. No és la de les Villes Olímpiques, els Fòrums, Macbes, gayxamples, bícings, multiculturalitats de disseny, ni la dels erasmus, Hacs i emes, Efnacs, Zares, Desiguals, Espringfields, Estarbucs, Mangos i Natures.
Els Encants són el triomf de l’orgia del caos a les golfes de la Botiga Comtal. El temps s’hi recargola en espirals de pols i de records. Als Encants, la utilitat es mostra com la gran mentida que és.

19 comentaris:

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Molt ben trobat el símil! M'encanten les històries biblíques i aquesta, pel fet que m'és propera, encara més. Jo fa molt que no hi vaig al mercat de Sant Antoni, em sembla que em vaig transformar en estàtua de sal.

Cristina ha dit...

Per orgia del caos, els més bruts i rònecs són els Encants Vells (Mercat de Bellcaire) prop de l'antiga plaça de les Glòries. El que no trobis allà...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'has fet plorar d'emoció! Estimo els Encants com estimo la vida. En el Mercat de Sant Antoni he tingut grans alegries, he trobat -o retrobat- llibres que m'han alçat el cor. Vols més?

Miraculosa Miró ha dit...

Em deixes pontificar?
"Això és poesia."

polaroid mental ha dit...

El mercat de Sant Antoni dels diumenges al matí són pura vida Barcelonina! sempre en surts amb aquella sensació triomfant pel que portes sota el braç.

GLÒRIA ha dit...

A mi també m'agrada molt aquesta zona de Barcelona i no em sembla vulgar sinó popular, despullada de sofistificació. Les parades del mercat de Sant Antoni, l'atmosfera del barri comercial però assequible...hi haurem de portar a Modiano, David.

David ha dit...

Per sort, Sílvia, aquesta història es pot reprendre cada diumenge. Per cert, espero que a cap ment privilegiada de l'ajuntament se li acudeixi que caldria modernitzar tota aquesta zona (de fet ja he sentit rumors que alguna cosa hi volen fer).

Tens tota la raó, Cristina. Els de les Glòries són un microcosmos apassionant, també. Em costa d'expressar com de bé em sento en llocs com aquests. És una barreja estranya de comunió i distància, una mica com jugar a fer d'antropòleg.

En tinc prou amb el que dius Teresa, perquè és justament el que signifiquen per mi, també. I pel meu pare encara més perquè ja hi anava amb el seu.

Moltes gràcies, Miraculosa. L'Oscar Wilde deia que la pitjor poesia era la més sincera, per tant això que he escrit deu ser la pitjor poesia del món.

El millor de tot és quan, al final del recorregut, t'asseus en una terrassa i comparteixes les troballes amb algú que t'hi hagi acompanyat. Salutacions, Polaroid mental!

Quan deia vulgar, no ho deia pas perquè jo ho vegi així, sinó perquè és el que m'imagino que dirien els qui estan costumats a uns altres tipus d'ambients no tan populars. I, sí, és el lloc perfecte per a un Modiano català. No se m'acut cap lloc millor per reflexionar sobre el pas del temps i sobre la memòria tot mirant, per exemple, una postal esgrogueïda que algú va enviar fa molt de temps a algú altre amb la il·lusió que el temps no li fes perdre mai el significat. Una abraçada, Glòria!

Brian ha dit...

Què en fa d'anys que no vaig als encants de les Glòries ni als de Sant Antoni! Hauré de recuperar el costum.

Lior ha dit...

Al meu pare li hauria agradat aquest ritual vostre, sentia passió per les coses antigues, amb petites històries. Si en tenim de troballes seves a casa...A mi, segons quina memòria, em cou massa. I més ara, que aquest llegat de memòria nostre és unicament meu. Antics contra moderns; un d'una banda i l'altre de l'altra. Quina sort que teniu el teu pare i tu, de fer proveïment de memòria en la mateixa direcció. O, almenys, en direccions paral·leles. Ja ho veus, ningú no s'escapa del Llibre.

Lior ha dit...

Lapsus: On dic direccions paral·leles poseu-hi de costat / junts, com més us agradi.Disculpeu.

David ha dit...

És un costum ben sa, Brian. Ara, si fa anys que no hi vas, potser et decebin una mica: hi ha moltes parades que ben poc tenen a veure amb els llibres o les postals. Tot i així, només per escoltar la munió de personatges que s'hi concreguen ja val la pena.

La passió per les coses antigues es fa ben difícil d'explicar. Ben mirat, potser no cal explicar res. I ningú no s'escapa del Llibre, Lior. Sobretot quan hi has entrat de ben petit de la mà del pare.
I no t'has de disculpar de res, home!

Mireia ha dit...

és una zona que m'agrada força, i la descrius amb una suggestió ambiental que m'ha recordat en Modiano!! David, David, que crec que hi ha una ploma "amagada" a la qual no li treus tot el rendiment possible...

Aris ha dit...

m'encanta la foto! quan no hi havia internet, era la wikipedia i el google dels artistes...ara també...

David ha dit...

Agraeixo molt la teva amabilitat, Mireia, però jo la ploma no l'acabo de trobar...

És una foto magnífica, Aris. La vaig trobar aquí: http://laregencemanureus.blogspot.com/2011/01/mercat-de-sant-antoni-de-barcelona.html

Hasbarats ha dit...

Una entrada emocionant que em du a recordar bons moments i a reflexionar sobre moltes coses. He trobat una traducció versionada d'un poema de Bertolt Brech que sempre m'ha agradat i ve al cas.

"De tots els objectes, els que més m'estime
són els usats, els antics, els vells.
Els que ara no tenen objecte.

Els atuells de coure amb bonys i algun forat;
els ganivets i forquilles amb mànecs gastats de fusta
i les culleres opaques pel desgast de dents i boques.
Tots aquells rebregats per moltes mans.
Aqueixes són les formes que em semblen més nobles.

Com ara, les lloses d'entrada a velles cases,
desgastades pel temps i l'excés de xafades;
on rauen bassalets després de l'oratge
i fan créixer brins d'herba als intercisos.
Quina roca més feliç que em sembla!

O els fragments de ceràmica trobats al terra
o al marge de qualsevol camp,
o les pedres brillants per tant de xàfec.
O certes escultures amb els braços tallats
o potser part de les cames. M'agraden
perquè visqueren. I es trencaren per l'ús,
o caigueren en ser traslladades;
o es feren malbé per una nimietat.

Senyal que no estaven massa altes
ni excessivament encolomades.

Impregnades d'us
serviren al seu temps, que fou el seu,
aquell que els pertocava.
I amb el temps, perfeccionaren formes
esdevenint precioses
per haver estat objectes apreciats tantes vegades.

Ara, inútils per certa gent, viuen per mi.
I no sabeu què feliç quan em retrobe amb elles!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Un article preciós i invectiu en el millor sentit de la paraula.

La ciutat demolida i "tematitzada" ens confina a la recerca pacient dels espais d'esperança que, malgrat tots els inconvenients d'aquesta roda infernal, poden prendre forma en aquest paradís dels Encants o en alguns bars i petites places recuperades sense excesos de "modernor".

Fragments, records i endreces. Els bons oficis dels drapaires, els col·eccionistes, els curiosos!

El món d'ahir convocat en unes cantonades i, ben a prop, la remor incessant d'una ciutat que s'ofereix al món com una marca, una gran franquicia de franquicies, la seu de la telefonia mòbil mundial o l'olimpiada perpètua.

La fotografia és excepcional.

La descripció dels costums d'un pare i un fill de visita als Encants, les ressonàncies bíbliques ben triades per aquesta ocasió i el to general de l'article, sincerament, m'han colpit i et felicito.

El poema Brechtià triat per Hasbarats és impecable i va perfecte per l'article.

Aprofito per saludar la Sílvia Tarragó, maresmenca del gremi lletraferit i ben coneguda...hola Sílvia, qui ho diria, ens hem trobat a casa d'en David!

Una abraçada!

Àngel

David ha dit...

El poema de Brecht ve molt al cas, Hasbarat. Moltes gràcies per fer-me'l conèixer.

Gràcies, Àngel. Expresses perfectament el que volia dir. La meva Barcelona és aquesta; l'altra, em repugna. Una salutació al sector maresmenc que teniu la bondat de passar per aquí!

F. Nogués ha dit...

Molt bon text, i foto :-)

David ha dit...

Moltes gràcies! La foto és molt bona, és cert.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA