Abram i Lot

Fa vint-i-cinc anys que cada diumenge, a dos quarts de deu del matí, el meu pare em diu el mateix: «Si tu te’n vas a l’esquerra, jo me n’aniré a la dreta; si tu te’n vas a la dreta, jo me n’aniré a l’esquerra». No som a Canaan ni veiem la plana del Jordà; som a l’encreuament del carrer Urgell amb Manso i la Ronda de Sant Pau, i a la nostra dreta hi ha una parada de pel·lícules i revistes pornogràfiques i a la nostra esquerra, una de llibres de temàtica militar. Som als Encants de Sant Antoni. La nostra Sodoma i Gomorra dels diumenges al matí. Jo, que per respecte assumeixo el paper de Lot, acostumo a dirigir-me a la dreta i el meu pare, per trencar amb les analogies bíbliques, també. Després ens anem separant i retrobant en les diverses parades que conformen un dels pocs espais de Barcelona que es mereixen el qualificatiu de popular. És la Barcelona que encara no es deixa higienitzar. La poc fina. La vulgar. La bruta. No és la de les Villes Olímpiques, els Fòrums, Macbes, gayxamples, bícings, multiculturalitats de disseny, ni la dels erasmus, Hacs i emes, Efnacs, Zares, Desiguals, Espringfields, Estarbucs, Mangos i Natures.
Els Encants són el triomf de l’orgia del caos a les golfes de la Botiga Comtal. El temps s’hi recargola en espirals de pols i de records. Als Encants, la utilitat es mostra com la gran mentida que és.