Primavera de 1929. Davos, Suïssa. Disputa entre Martin Heidegger (1889-1976) i Ernst Cassirer (1874-1945) sobre el neokantisme. Entre el públic hi ha il·lustres representants de vida intel·lectual europea. Durant les discussions, un home s’aixeca. És evident que no està bé. Té tot de tics nerviosos. Vol prendre la paraula. Tartamudeja. Li agradaria fer una pregunta, diu. Però abans explica que el seu malmès estat físic i psicològic és conseqüència d’haver participat a la Primera Guerra Mundial. La pregunta: «No creuen que l’única funció de la filosofia al segle XX hauria de ser impedir una nova guerra?» Heidegger pren la paraula i, amb molta tranquil·litat i un menyspreu més que evident, respon que «els temps presents només poden ser superats amb duresa» i que, en tot cas, ell mateix havia tornat sa de la guerra.
L’1 de maig de 1933, Martin Heidegger (un dels filòsofs més influents de l’època contemporània i figura cabdal pels amants de l’existencialisme humanista, la deconstrucció, el personalisme cristià, la psicoanàlisi, l’estructuralisme i totes les formes de postmodernitat que ens puguem imaginar) va ingressar a l’NSDAP (Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei). Número de militant 3125894. Va pagar-ne les quotes escrupolosament fins al 1945.
.jpg)
7 comentaris:
Molt, molt bo. Vaig conèixer una existencialista (sí, encara n'hi ha). No us ho recomano.
Apunt molt pertinent -o de com ser pertient sent impertinent.
Pensar que Heidegger té moltes reflexions interessants... cada cop que me'n trobo una, penso: “aquest paio tan perspicaç és aquell que es va afiliar als bàrbars.”
I un aplaudiment, encara que no serveixi per a res, per a l’home que es va aixecar i va tenir el valor de dir la veritat: la filosofia a aquells anys tindria que haver servit exactament per al que ell deia –o per aprofundir en l’essència del que ell deia. No calia ser una combinació de Plató i Kant per adonar-se’n. Heidegger no va estar a l’alçada.
Tinc ganes de llegir a Cassirer.
Salut!
Jolins!
En prenc nota.
Salut, David.
Encara n'hi ha, Ferran? Quin mal de cap! Això només ho pot compensar que li agradés el blues.
El que es veu que és considerat impertinent és l'autor d'aquest llibre (el xilè Víctor Farás) que va tenir molts problemes per publicar aquest llibre. Sort de Lleonard Muntaner i de Muchnik.
Heidegger no va estar mai a l'alçada. Quina baixesa moral.
Llastimosament ningú no va fer cas del pobre exsoldat.
Perfecte, Gemma. Salut!
Suposo que hi ha genis de tota mena, el fet que no se adonin dels grans errors de les seves creences polítiques o religioses, no treu que hagin sigut genis en altres camps del seu pensament. No sé com hagin sigut les seves creences veritables, si realment sabia ho que passava, però vull pensar que com el jutge Dr. Ernst Janning, de la pel.lícula ¿Vencedores o vencidos?, que malgrat haver sigut del règim, en algun moment de la seva vida es hagi adonat del que havia format part i hagi sentit el pes de la consciència.
Sartre i Camus eren existencialistes que jo vaig llegir ben a gust totalment ignorant del seu vincle amb el pensament de Heideggeer. Segueixo creient que era un filòsof molt interessant i també una mala persona com Sartre era un burgès de ment brillant i anava de comunista. Hi ha coses que no em sñe explicar.
Excel·lent el teu escrit que es clava al cor.
Abraçades!
Bé, en Víctor Farías explica perfectament com l’obra filosòfica de Heidegger, tot i no ser explícitament nazi, encaixa amb la majoria d’idees nacionalsocialistes. En Heidegger mai va renegar del seu passat nazi i el seu silenci pel que fa a l’Holocaust és molt revelador. Llastimosament sembla que la seva consciència no va quedar gens sacsejada (igual com va passar amb la immensa majoria dels qui van participar en el nazisme). De fet, si hi van participar ja ens indica que, de consciència, poca o nul•la.
Salutacions, Patrícia. I gràcies de nou pel comentari.
Jo tampoc no m’ho sé explicar, Glòria. Bé, de fet, no em sé explicar gaire res. Tot i així, en Camus va demostrar una coherència i integritat molt més gran que en Sartre.
Gràcies, Glòria. Com sempre!
Publica un comentari a l'entrada