Durant molt de temps, en segons quins cercles, no quedava gens bé dir que t’agradaven Simon & Garfunkel. Eren massa ensucrats, comercials i melindrosos. És clar que els dos amiguets de Queens s’ho van buscar una mica (molt) quan van gravar Bridge Over Troubled Waters l’any 1970. Però és que anteriorment havien completat quatre discos (cinc, si compten la banda sonora de The Graduate) amb una quantitat gens freqüent de cançons extraordinàries. Com que en els darrers anys alguns artistes indies (Fleet Foxes, Belle and Sebastian, Iron & Wine i Josh Ritter) els citen com a influència, doncs ara, en segons quins cercles, la cosa ja es veu amb uns altres ulls. I com que aquí tenim una debilitat malaltissa per les harmonies vocals, havíem de parlar-ne, tant sí com no.
GIRONA
.jpg)
11 comentaris:
No te n'estiguis, encara que la part del lleó, com han demostrat els anys, se l'endú en Simon. Just anit estava buscant a Youtube una versió decent de "René and Georgette Magritte with their dog after the war". Passo immediatament a prendre una dutxa amb el teu playlist dels Belle & Sebastian.
Ja m'ho ensumava que jo tenia gustos musicals ensucrats, comercials i melindrosos. Gran tria la d'aquest Youtube!
Sí, en Simon ha demostrat bastant més que en Garfunkel. Caram, quina responsabilitat, Allau: la música pel moment de la dutxa és molt important! Espero estar a l'alçada.
Gràcies, Miraculosa. No facis gaire cas de segons quins cercles. Són uns esnobs.
Vaig començar amb S$G el 81', amb el seu concert al Central Park (LP amb samarreta inclosa). I que podia fer sinó, amb cançons com
aquesta?
Per les cançons que ens enllaces, més que influits per S&G, semblen fills seus...
L'Allau ens podria haver enllaçat Rene and Georgette Magritte With Their Dog After the War, de la que també en sóc debot.
Potser en Graig Sinclair també composa sota el seu l'influx.
I una cançó una mica melindrosa per la Miraculosa.
Jo no faig cas als esnobs; tret de a mi, naturalment...
Què dius David? Dolços, ensucrats, melindrosos? El pont damunt les aigües actuava com un turbo per les qüestions d'amor. No tinc preferència per cap d'ells dos i sí la tinc, molt clara, per ambdós ja que formen part de la banda sonora d'uns anys passats, patits i molt gaudits.
Si hagués de triar una altra cançó de SandG diria que So long que, encara avui, és bellíssima.
Una abraçada, boy!
Vés què vols que et digui: prefereixo la mel al vinagre, l'harmonia a la disharmonia, la melodia a la sincopació...
Parlant de fills, Lior: es diu Harper Simon i diguéssim que també està una miqueta amarat de la música d’un tal Simon, el seu pare. I moltes gràcies pels enllaços! En Sinclair, definitivament, coneix, sobretot, en Simon.
I m’apunto a l’esnobisme de collita pròpia.
No dic que no funcionés en qüestions d’amor, Glòria. El que passa és que en qüestions musicals em sembla que, tot i ser el seu disc més venut, van relliscar estrepitosament. Jo si tinc preferència per en Simon és per la seva veu, és clar; per la seva mai prou valorada manera de tocar la guitarra, i perquè va ser capaç de mantenir una línia més o menys decent un cop dissolts S&G. Una abraçada ben musical, Glòria!
Doncs ja en som dos, Teresa. El vinagre, la disharmonia i la sincopació només em convencen en compta-gotes.
David,
El disc del "Bridge" va fer furor però el duo havia arrasat amb la banda sonora de "El graduado" que podia ser dolça i ensucrada però era bellíssima. Crec que no varen anar gaire més enllà perquè no s'avenien però, en aquells anys, varen ser considerats el millor duo del món i, agradant-te o no, la seva qualitat musical era molt notable.
Et retorno l'abraçada musical.
La banda sonora de El Graduat és molt bona. I a mi també m'agraden, Glòria! Simplement que a partir d'un cert moment em sembla que van dedicar-se a seguir la inèrcia de l'èxit.
si, doncs jo soc de les que no quedava gaire bé.... mira si m'agraden els ensucrats que m'agraden els carpenters i el neil diamond... Tots tenim un passat ( i fins i tot un present)
Ui, Viu i llegeix, sobredosi de sucre. Encara que en Diamond, sobretot al principi, té algunes coses sorprenents. I, sí, tots tenim un passat. D'això en diuen Guilty pleasures, algun dia n'haurem de parlar. Salut i sucre!
Publica un comentari a l'entrada