Col·leccionar
com cal és una manera d’intentar aturar el temps; és un esforç quasi desesperat
per doblegar, encara que tan sols sigui una mica, la seva aparent linialitat.
És per això que sempre és més importat col·leccionar que allò que es col·lecciona.
Col·leccionar és recordar, reviure. Com escriu Walter Benjamin a «Desempaqueto
la meva biblioteca», és el col·leccionista que habita en les possessions i no a
l’inrevés.
Doncs bé, per
culpa d’un tipus d’impressió barroer, les entrades de cinema ja no es poden
col·leccionar. La tinta efímera ens força a l’oblit. La part bona és que cada
cop fan menys pel·lícules memorables.
.jpg)
9 comentaris:
Els museus de tota mena són plens d'objectes col.leccionats amb tanta estima. De moltes coses no en sabríem res, ara, sinó s'haguessin col.leccionat. Llàstima, doncs, per les entrades modernes que no podran entrar als museus del cinema.
David,
Encara no podem saber què és o no memorable avui dia. Ho diràs tu i els fills i nets de la teva generació. Cada dia hi ha més coses -pel·lícules, llibres etc. - i menys temps, menys espai, menys memòria per servar-les i gaudir-les.
Les entrades de cinema sempre m'han semblat entranyables. Jo no col·lecciono res excepte algunes versions d'òperes.
Bàsicament conservo revistes i articles retallats (hi hauria de comptar els llibres, cd's, etc...?), i pocs, molt pocs objectes (khanuquies x.e.), i m'adono que quan rellegeixo aquest paperam és, una mica veladament, per la raó que dius. Ara, però, m'ha quedat un dubte: sóc un col·leccionista com cal?
Deliciosa la ironia del darrer comentari.
Per sort, encara queden resistents de les velles entrades: Kiarostami, Tarr, Kaurismaki, Sokurov, Lynch, l’estimat Lacuesta, papà Godard... i tants d’altres que neden als marges de l’estancat cinema comercial.
L’art sempre sobreviu, fins i tot en les pitjors condicions.
Salut i ànim sorneguer!
Col·leccionar és estimar l’instant. Tant se val si les col·leccions són públiques o no, el que compta és el que cada objecte col·leccionat evoca en el record del col·leccionista. Si el record és compartit o semblant, encara millor, és clar. Salut, Teresa!
Tens raó, Glòria, que el pas del temps és el que configura els cànons literaris, cinematogràfics o de qualsevol altra mena. Tot i així, per comparació, sembla que estem en una època de vaques magres pel que fa a pel·lícules, perquè el que ara és l’excepció, abans no ho era tant. Jo tinc una afició col·leccionadora que s’enfronta directament a les dimensions físiques on se suposa que he de conservar el que col·lecciono.
Per altra banda, em pregunto (m’ho he preguntat molts cops) per què tinc la sensació que col·leccionen més coses els homes que les dones.
T’ha agradat el “com cal”, oi, Lior? Volia dir que hi ha qui col·lecciona compulsivament i que aquesta no és pas la manera com s’obté més plaer d’allò col·leccionat.
Cites uns noms, Missatger, que ajuden a mantenir la fe en el setè art. Per cert, tu que en saps molt més que jo, de cinema, darrerament sento que molta gent parla (bé, malparla) d’una pel·lícula que es diu L’arbre de la vida. Tu en saps res? Com que les crítiques que n’he sentit blasmen l’excessiva durada d’algunes escenes del film o diuen que és una pel·lícula “per pensar” no sé si es tracta realment d’una presa de pèl o si val la pena de veure-la. Salut!
Avui al Mil·lenium, Menjar animals.
Moltes gràcies, Lior! No ho vaig poder veure en directe, però m'ho miraré per internet.
els nous formats fins i tot esborren el motiu de la seva existència. Al pas que anem els testimonis del passat seran material digital i, per tant, exposat a les inclemències d'una fallida informàtica que els esborri del tot- A banda de ser lletjos.
La lletjor, la immediatesa i la imperdurabilitat de totes aquestes andròmines que ens envolten són motius més que evidents per preferir els seus predecessors. És ben cert que la fragilitat del material digital és enorme.
Publica un comentari a l'entrada